Els videojocs ja són artefactes culturals comparables a qualsevol altra experiència d’oci, però, quin reconeixement dispensem als que els dissenyen? Els veiem com a creadors, són professionals que gaudeixen d’estabilitat o estan sacsejats per la precarietat?

Un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que aprofundeix en la realitat professional dels dissenyadors de videojocs conclou: “Els que es dediquen a desenvolupar videojocs són membres d’un grup professional divers que s’intenta adaptar a les demandes d’una indústria frenètica però encara desestructurada en què els grans pressupostos hi són tant com les condicions de treball precàries.”

Com explica una de les autores, Amalia Creus, cal tenir en compte que “a Catalunya i Espanya, la indústria del videojoc és un sector emergent, segmentada en molts petits estudis que treballen per a grans grups”. Molt sovint, els petits estudis indie són empreses que han constituït estudiants que decideixen autoorganitzar-se perquè, un cop acabats els estudis, no han pogut ser absorbits per un teixit industrial encara poc consolidat. Com diu un professional entrevistat per a l’estudi: “Com que no hi ha empreses on entrar a treballar per aprendre, crees la teva perquè t’han dit que per la via digital pots vendre-ho fàcilment i, és clar, tenim desenvolupadors creant jocs als quals els falta qualitat.” En pocs anys, aquest sector ha passat d’estar poblat de professionals que s’han format en la pràctica constant, esmerçant interès i talent al marge de les titulacions acadèmiques, ja que no n’hi havia, a una “bombolla formativa” en què sovintegen cursos d’especialització que lliuren al mercat un excés de graduats.

Els professionals dels petits estudis, que accedeixen a la creació digital des de camps diversos (traductors, filòlegs, matemàtics, enginyers de telecomunicacions, informàtics), “tenen una formació bàsica, mentre que els darrers avenços tecnològics estan al si de les grans empreses”, com diu Creus. És per això que aquests professionals consideren que l’aportació principal del seu treball té a veure amb la creativitat en el disseny i l’ambientació. Com diu un altre professional sondejat, “la percepció que tenim és que és una indústria d’entreteniment que té un aspecte tecnològic indubtable, i que justament és això el que li dona la seva idiosincràsia, però es tracta d’una indústria eminentment creativa.”Però això xoca amb la realitat d’un sector que avança molt de pressa amb les innovacions que ofereix la realitat virtual, com reconeix un altre creador: “Tota fita creativa de la indústria del videojoc ha vingut de bracet d’una fita tecnològica.”

El creador, per ser-ho realment, ha de tenir clar que no és el mateix participar en un projecte independent que estar assalariat a una major. Com diu un altre professional: “Si treballes per a la indústria triple A, per descomptat que tens més estabilitat econòmica, però perds en autonomia creativa. En aquests món, o et muntes l’hamburgueseria o et poses a girar hamburgueses per a un altre.” A això, la investigadora de la UOC afegeix: “Al petit estudi tens una visió de tot el procés, mentre que al gran estudi ets una part petita que no té la percepció del tot.” Val a dir que és a l’estudi indie on el gameworker acaba patint més aquesta cultura de saber quan es comença la feina però no quan s’acaba: segons alguna enquesta, de mitjana tres de cada quatre professionals treballen quaranta-sis hores a la setmana, seixanta-cinc en els períodes d’acabament d’un projecte.

Creadors apassionats, a qui sobra entusiasme, autodidactes que s’han format amb tutorials de Youtube i en fòrums d’internet que els agradaria que el gran públic que celebra el disseny dels seus videojocs, en fes un reconeixement cabal de l’autoria. Com diu Amalia Creus, “si bé dins del seu sector se senten prou valorats, pateixen la frustració que es coneixen els seus videojocs però no pas el creador”.

Com explica un altre creador que ha participat en l’estudi de la UOC: “En l’àmbit social la meva feina no està valorada, ni els meus amics saben ben bé què faig; saben que faig jocs, però no quins són en concret.” I en l’àmbit institucional, si fa o no fa el mateix, segons diu: “Quan vaig sortir d’FX per muntar l’empresa vam anar a l’atur a cobrar els diners, i t’has d’apuntar i dir el teu ofici. No hi havia res de “dissenyador de videojocs”, i em vaig haver d’apuntar com a “dissenyador gràfic” o “programador”. Davant d’aquest menyspreu, els professionals reclamen anar cap a una aplicació social del joc digital, ja que pot servir de recurs per fer lúdiques experiències de tota mena. Així doncs, cal avançar més en la professionalització del sector, tot regulant rols i funcions, millorant les condicions laborals, la inversió en les empreses i l’impuls a la recerca sobre videojocs. Així mateix, els professionals troben a faltar més formació en aspectes organitzatius de l’empresa, com els legals o de gestió dels equips.