Els vide­o­jocs ja són arte­fac­tes cul­tu­rals com­pa­ra­bles a qual­se­vol altra experiència d’oci, però, quin reco­nei­xe­ment dis­pen­sem als que els dis­se­nyen? Els veiem com a cre­a­dors, són pro­fes­si­o­nals que gau­dei­xen d’esta­bi­li­tat o estan sac­se­jats per la pre­ca­ri­e­tat?

Un estudi de la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya (UOC) que apro­fun­deix en la rea­li­tat pro­fes­si­o­nal dels dis­se­nya­dors de vide­o­jocs con­clou: “Els que es dedi­quen a desen­vo­lu­par vide­o­jocs són mem­bres d’un grup pro­fes­si­o­nal divers que s’intenta adap­tar a les deman­des d’una indústria frenètica però encara deses­truc­tu­rada en què els grans pres­su­pos­tos hi són tant com les con­di­ci­ons de tre­ball precàries.”

Com explica una de les auto­res, Ama­lia Creus, cal tenir en compte que “a Cata­lu­nya i Espa­nya, la indústria del vide­o­joc és un sec­tor emer­gent, seg­men­tada en molts petits estu­dis que tre­ba­llen per a grans grups”. Molt sovint, els petits estu­dis indie són empre­ses que han cons­tituït estu­di­ants que deci­dei­xen auto­or­ga­nit­zar-se perquè, un cop aca­bats els estu­dis, no han pogut ser absor­bits per un tei­xit indus­trial encara poc con­so­li­dat. Com diu un pro­fes­si­o­nal entre­vis­tat per a l’estudi: “Com que no hi ha empre­ses on entrar a tre­ba­llar per apren­dre, crees la teva perquè t’han dit que per la via digi­tal pots ven­dre-ho fàcil­ment i, és clar, tenim desen­vo­lu­pa­dors cre­ant jocs als quals els falta qua­li­tat.” En pocs anys, aquest sec­tor ha pas­sat d’estar poblat de pro­fes­si­o­nals que s’han for­mat en la pràctica cons­tant, esmerçant interès i talent al marge de les titu­la­ci­ons acadèmiques, ja que no n’hi havia, a una “bom­bo­lla for­ma­tiva” en què sovin­te­gen cur­sos d’espe­ci­a­lit­zació que lliu­ren al mer­cat un excés de gra­du­ats.

Els pro­fes­si­o­nals dels petits estu­dis, que acce­dei­xen a la cre­ació digi­tal des de camps diver­sos (tra­duc­tors, filòlegs, matemàtics, engi­nyers de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, informàtics), “tenen una for­mació bàsica, men­tre que els dar­rers avenços tec­nològics estan al si de les grans empre­ses”, com diu Creus. És per això que aquests pro­fes­si­o­nals con­si­de­ren que l’apor­tació prin­ci­pal del seu tre­ball té a veure amb la cre­a­ti­vi­tat en el dis­seny i l’ambi­en­tació. Com diu un altre pro­fes­si­o­nal son­de­jat, “la per­cepció que tenim és que és una indústria d’entre­te­ni­ment que té un aspecte tec­nològic indub­ta­ble, i que jus­ta­ment és això el que li dona la seva idi­o­sincràsia, però es tracta d’una indústria emi­nent­ment cre­a­tiva.”Però això xoca amb la rea­li­tat d’un sec­tor que avança molt de pressa amb les inno­va­ci­ons que ofe­reix la rea­li­tat vir­tual, com reco­neix un altre cre­a­dor: “Tota fita cre­a­tiva de la indústria del vide­o­joc ha vin­gut de bra­cet d’una fita tec­nològica.”

El cre­a­dor, per ser-ho real­ment, ha de tenir clar que no és el mateix par­ti­ci­par en un pro­jecte inde­pen­dent que estar assa­la­riat a una major. Com diu un altre pro­fes­si­o­nal: “Si tre­ba­lles per a la indústria tri­ple A, per des­comp­tat que tens més esta­bi­li­tat econòmica, però perds en auto­no­mia cre­a­tiva. En aquests món, o et mun­tes l’ham­bur­gue­se­ria o et poses a girar ham­bur­gue­ses per a un altre.” A això, la inves­ti­ga­dora de la UOC afe­geix: “Al petit estudi tens una visió de tot el procés, men­tre que al gran estudi ets una part petita que no té la per­cepció del tot.” Val a dir que és a l’estudi indie on el gameworker acaba patint més aquesta cul­tura de saber quan es comença la feina però no quan s’acaba: segons alguna enquesta, de mit­jana tres de cada qua­tre pro­fes­si­o­nals tre­ba­llen qua­ranta-sis hores a la set­mana, sei­xanta-cinc en els períodes d’aca­ba­ment d’un pro­jecte.

Cre­a­dors apas­si­o­nats, a qui sobra entu­si­asme, auto­di­dac­tes que s’han for­mat amb tuto­ri­als de You­tube i en fòrums d’inter­net que els agra­da­ria que el gran públic que cele­bra el dis­seny dels seus vide­o­jocs, en fes un reco­nei­xe­ment cabal de l’auto­ria. Com diu Ama­lia Creus, “si bé dins del seu sec­tor se sen­ten prou valo­rats, patei­xen la frus­tració que es conei­xen els seus vide­o­jocs però no pas el cre­a­dor”.

Com explica un altre cre­a­dor que ha par­ti­ci­pat en l’estudi de la UOC: “En l’àmbit social la meva feina no està valo­rada, ni els meus amics saben ben bé què faig; saben que faig jocs, però no quins són en con­cret.” I en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, si fa o no fa el mateix, segons diu: “Quan vaig sor­tir d’FX per mun­tar l’empresa vam anar a l’atur a cobrar els diners, i t’has d’apun­tar i dir el teu ofici. No hi havia res de “dis­se­nya­dor de vide­o­jocs”, i em vaig haver d’apun­tar com a “dis­se­nya­dor gràfic” o “pro­gra­ma­dor”. Davant d’aquest menys­preu, els pro­fes­si­o­nals recla­men anar cap a una apli­cació social del joc digi­tal, ja que pot ser­vir de recurs per fer lúdiques experiències de tota mena. Així doncs, cal avançar més en la pro­fes­si­o­na­lit­zació del sec­tor, tot regu­lant rols i fun­ci­ons, millo­rant les con­di­ci­ons labo­rals, la inversió en les empre­ses i l’impuls a la recerca sobre vide­o­jocs. Així mateix, els pro­fes­si­o­nals tro­ben a fal­tar més for­mació en aspec­tes orga­nit­za­tius de l’empresa, com els legals o de gestió dels equips.