Hi ha un company de feina, ara excompany de feina perquè s’ha jubilat, en Lluís Martínez, que quan tornaves de vacances acostumava a fer broma i en un moment o altre t’acabava preguntant: “Què, com han anat les vacances? Bé? O en família?” Hi he pensat, aquests dies. I d’alguna manera potser vostès també. Sentia ahir ràdios i televisions que entrevistaven psicòlegs tot parlant del confinament, i que ens advertien que els primers dies de convivència són els més fàcils, i que ara cal que ens preparem –quines ganes d’aixafar-nos la guitarra– perquè serà al cap de deu dies d’estar tots junts tancats a casa que començarà tot plegat a grinyolar. Espais compartits, o si més no finits, i convivència vint-i-quatre hores sota la mateixa teulada. I més ara, que ja no podem ni anar a la perruqueria ni sortir a passejar el gos. Els experts, sentia ahir, ens aconsellen no sortir de casa però mantenir els mateixos hàbits que quan ho fèiem. Vestir-nos (res de pijames tot el dia), teletreballar –o fer alguna activitat–, mantenir uns horaris i fins i tot fer una mica d’esport, ni que sigui pujar i baixar escales. Veurem, tanta família. O més divorcis, com es diu sempre després del període de vacances, o més embarassos. Agafin-se a la part positiva, que en té. I pensin que sempre hi ha situacions pitjors. S’imaginen, aquests dies, la família reial confinada?