Fins ara, he lle­git un munt d’arti­cles sobre “aquesta crisi” i només n’he tro­bat un parell que, de pas­sada, plan­te­gin les coses com són: que la situ­ació a què hem arri­bat no va començar quan es van detec­tar uns quants casos de pneumònia atípica a la regió de Hubei, a la Xina, sinó l’octu­bre del 2018.

Ja s’ha obli­dat –o convé no recor­dar– que des de la tar­dor del 2018 les pre­vi­si­ons i els infor­mes dels orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals asse­nya­la­ven que les coses no ana­ven bé; de fet, informe rere informe, les xifres asse­nya­la­ven que ani­rien cada cop pit­jor. Per què? Doncs perquè s’estava esgo­tant l’efecte amfe­ta­mi­nes, l’efecte de dopatge que les mons­tru­o­ses injec­ci­ons de diners per part dels bancs cen­trals havien estat cau­sant en l’eco­no­mia, de manera que l’anunci que aques­tes injec­ci­ons es redui­rien ja cau­sava por i tre­mo­lors als mer­cats i a les acci­ons cotit­za­des.

Des de feia anys, l’eco­no­mia s’havia acos­tu­mat a viure dopada, i només així podia seguir, tot i que les injec­ci­ons de diners gratuïts ja ni tan sols l’esti­mu­la­ven a créixer (només esti­mu­la­ven l’espe­cu­lació borsària). I enmig d’aquest pano­rama, va arri­bar el virus.

L’arri­bada del virus (per cert, s’han ado­nat que la deno­mi­nació d’aquest virus recorda la d’un míssil de cre­uer, per exem­ple, l’esta­tu­ni­denc AGM-158 JASSM?) i les seves con­seqüències s’han com­pa­rat amb la grip espa­nyola del 1918 i amb el que va suc­ceir després de la fallida de Leh­man Brot­hers el 2008, fins i tot amb els ini­cis de la Depressió, i no. La pri­mera cosa que ha de que­dar molt clara és que mai en la història moderna s’ha produït un feno­men ni remo­ta­ment sem­blant, perquè el que és bo i cor­recte en ter­mes sani­ta­ris és ter­ri­ble per a l’eco­no­mia: el con­fi­na­ment i l’aïlla­ment evita el con­tagi, però deté la gene­ració de PIB, ja que la nos­tra eco­no­mia es basa en l’inter­canvi i en la mobi­li­tat.

Això que s’escriu tan ràpida­ment i que es lle­geix encara més ràpida­ment té una con­seqüència tre­menda: durant les set­ma­nes addi­ci­o­nals que durarà el con­fi­na­ment i durant el temps poste­rior que esta­ran limi­ta­des l’aglo­me­ració de per­so­nes i els des­plaçaments mas­sius, l’objec­tiu no serà recu­pe­rar l’eco­no­mia, sinó sub­mi­nis­trar-li ali­men­tació perquè sobre­vis­qui a l’estat de coma en què es troba. La recu­pe­ració, en tot cas, ha de venir després. I ja es veurà què es pot recu­pe­rar i cap a on apunta aquesta recu­pe­ració.

D’entrada, la durada. Dues dades per medi­tar: 1) les línies aèries Ibe­ria han sol·lici­tat un ERO tem­po­ral fins al 30 de juny; 2) al Regne Unit s’ha decre­tat que es neces­si­ta­ran dotze set­ma­nes de con­fi­na­ment per evi­tar l’extensió del con­tagi. És a dir, en ter­mes econòmics una eter­ni­tat…, però dife­rent segons la mida i l’estat on es trobi una com­pa­nyia.

A Twit­ter, he trac­tat el tema en pro­fun­di­tat: al marge dels sub­si­dis que s’ator­guin, les mesu­res del BCE i les polítiques dels governs estan ori­en­ta­des a les grans empre­ses, a les des­pe­ses i a la com­pra de deute cor­po­ra­tiu (serà interes­sant veure com se’n con­trola, tot i que sumària­ment, la qua­li­tat), però no als ingres­sos, i tam­poc resoldrà els pro­ble­mes que arros­se­guen les empre­ses que ja arros­se­ga­ven pro­ble­mes. Una gran com­pa­nyia dis­posa d’un coixí finan­cer, d’uns amor­ti­dors de tre­so­re­ria per afron­tar una atu­rada de tres mesos i un període d’espera fins a la tor­nada total a la nor­ma­li­tat (sigui el que sigui el que això sig­ni­fi­qui ara). Però, de què ser­veix que donin a una pime, a una micro­pime o a un autònom una pròrroga dels paga­ments a la Segu­re­tat Social si no ingressa res perquè no pot tre­ba­llar? De què ser­veix que a una per­sona assa­la­ri­ada objecte d’un ERO tem­po­ral li con­ce­dei­xin una pròrroga en la quota de la hipo­teca si aquesta per­sona és un tre­ba­lla­dor amb feina a temps par­cial i no té la segu­re­tat que es man­tindrà al seu lloc de feina després d’aquests sis mesos de marge, al final de l’ERTO?

Des del prin­cipi he defen­sat que és neces­sari donar diners a la població, i a les pimes, micro­pi­mes i autònoms… si es vol que sobre­vis­quin. Ho podem ano­me­nar renda bàsica o com es vul­gui, però tot­hom ha de tenir la cer­tesa que demà podrà men­jar i que no li embar­ga­ran béns la set­mana que ve. La immensa majo­ria de les boti­gues de barri, gai­rebé tots els pro­fes­si­o­nals que tre­ba­llen per a ter­cers, no poden aguan­tar més d’un mes sense ingres­sar res. Ho repe­teixo: si no es vol la des­a­pa­rició d’una part del tei­xit econòmic s’han d’injec­tar diners a les but­xa­ques de la gent, i no per bus­car la recu­pe­ració, sinó per evi­tar que aquesta gent es quedi en fallida. Hi ha qui argu­menta que aquesta mesura oca­si­o­na­ria inflació. No ho crec... Si es garan­teix l’oferta i no hi ha des­proveïment, pel que fa als béns essen­ci­als, ja que pel que fa als altres ningú adqui­reix res perquè ningú ven res… excepte les pla­ta­for­mes d’inter­net.

De tota manera, encara que s’entre­guin diners a la gent, l’acti­vi­tat d’un munt de sub­sec­tors no es recu­pe­rarà fins d’aquí a força temps: s’ha esti­mat que a Espa­nya una atu­rada del 50% de l’acti­vi­tat durant un mes suposa una cai­guda del PIB del 2% anual; si és de dos meses seria una cai­guda del 4%, etc. És a dir, tot i que l’atu­rada duri entre sei­xanta i noranta dies, l’impacte real serà molt supe­rior: algú creu que l’endemà que surti un minis­tre per la tele i digui que tot està bé, el senyor Juan López resi­dent a la loca­li­tat d’Almen­dra­lejo cor­rerà a com­prar-se un Ibiza, una ren­ta­dora i a con­trac­tar unes vacan­ces a Florència? No, perquè: 1) el senyor López haurà de saber com ha que­dat el seu lloc de feina –si en tenia– o qui­nes expec­ta­ti­ves té el seu petit negoci i 2) caldrà veure quants diners té al banc després de les set­ma­nes d’atu­rada; és a dir, penso que l’endemà serà molt com­pli­cat, per la qual cosa, crec jo, la pràctica tota­li­tat de la població optarà pel wait and see, és a dir per espe­rar i veure què passa.

Tot ple­gat tindrà unes con­seqüències tre­men­des, tant pel que està supo­sant l’atu­rada com pel que vindrà després. A més, la crisi del coro­na­vi­rus ha arri­bat en un moment de cai­guda: la ter­cera fase de la crisi del 2007 ini­ci­ada la tar­dor del 2018, com indi­ca­ven totes les pre­vi­si­ons. Penso que als grans con­sor­cis i cor­po­ra­ci­ons, el virus con­duirà a rees­truc­tu­ra­ci­ons, reor­ga­nit­zació pro­duc­tiva, neteja d’actius i con­cen­tració de capi­tal i també que per a molts petits nego­cis, i tant de bo m’equi­vo­qui, sig­ni­fi­carà la des­a­pa­rició.

Hau­ria pas­sat el mateix, perquè el nou model ten­deix a l’oli­go­poli, però el virus ha acce­le­rat dos anys tot el procés. La deso­cu­pació no crec que creixi gaire, però sí, i molt, l’ocu­pació tem­po­ral i la sub­o­cu­pació, la qual cosa suposa menys ingres­sos, i cal recor­dar que a Espa­nya, abans del virus, el 14% de les per­so­nes que tre­ba­lla­ven eren pobres. I no obli­dem que la suma d’oci i trans­port suposa el 36% del PIB de la UE, de la qual cosa es pot deduir l’impacte de les refe­ri­des con­seqüències del virus per a països com Espa­nya. A tot això hi hem d’afe­gir la cai­guda dels ingres­sos públics i de les cotit­za­ci­ons a la Segu­re­tat Social, alhora que el dèficit i el deute públic van aug­men­tant: s’estima que a Espa­nya es pot col·locar entre el 106% i el 110% del PIB, la qual cosa suposa més paga­ment d’interes­sos: uns 5.000 mili­ons.

És a dir, el coro­na­vi­rus SARS-CoV-2 ens ha por­tat tot un pano­rama.