opinio

SARS-CoV-2

Des de feia anys, l’economia s’havia acostumat a viure dopada, i només així podia seguir, tot i que les injeccions de diners gratuïts ja ni tan sols l’estimulaven a créixer (només estimulaven l’especulació borsària). I enmig d’aquest panorama, va arribar el virus

Fins ara, he llegit un munt d’articles sobre “aquesta crisi” i només n’he trobat un parell que, de passada, plantegin les coses com són: que la situació a què hem arribat no va començar quan es van detectar uns quants casos de pneumònia atípica a la regió de Hubei, a la Xina, sinó l’octubre del 2018.

Ja s’ha oblidat –o convé no recordar– que des de la tardor del 2018 les previsions i els informes dels organismes internacionals assenyalaven que les coses no anaven bé; de fet, informe rere informe, les xifres assenyalaven que anirien cada cop pitjor. Per què? Doncs perquè s’estava esgotant l’efecte amfetamines, l’efecte de dopatge que les monstruoses injeccions de diners per part dels bancs centrals havien estat causant en l’economia, de manera que l’anunci que aquestes injeccions es reduirien ja causava por i tremolors als mercats i a les accions cotitzades.

Des de feia anys, l’economia s’havia acostumat a viure dopada, i només així podia seguir, tot i que les injeccions de diners gratuïts ja ni tan sols l’estimulaven a créixer (només estimulaven l’especulació borsària). I enmig d’aquest panorama, va arribar el virus.

L’arribada del virus (per cert, s’han adonat que la denominació d’aquest virus recorda la d’un míssil de creuer, per exemple, l’estatunidenc AGM-158 JASSM?) i les seves conseqüències s’han comparat amb la grip espanyola del 1918 i amb el que va succeir després de la fallida de Lehman Brothers el 2008, fins i tot amb els inicis de la Depressió, i no. La primera cosa que ha de quedar molt clara és que mai en la història moderna s’ha produït un fenomen ni remotament semblant, perquè el que és bo i correcte en termes sanitaris és terrible per a l’economia: el confinament i l’aïllament evita el contagi, però deté la generació de PIB, ja que la nostra economia es basa en l’intercanvi i en la mobilitat.

Això que s’escriu tan ràpidament i que es llegeix encara més ràpidament té una conseqüència tremenda: durant les setmanes addicionals que durarà el confinament i durant el temps posterior que estaran limitades l’aglomeració de persones i els desplaçaments massius, l’objectiu no serà recuperar l’economia, sinó subministrar-li alimentació perquè sobrevisqui a l’estat de coma en què es troba. La recuperació, en tot cas, ha de venir després. I ja es veurà què es pot recuperar i cap a on apunta aquesta recuperació.

D’entrada, la durada. Dues dades per meditar: 1) les línies aèries Iberia han sol·licitat un ERO temporal fins al 30 de juny; 2) al Regne Unit s’ha decretat que es necessitaran dotze setmanes de confinament per evitar l’extensió del contagi. És a dir, en termes econòmics una eternitat…, però diferent segons la mida i l’estat on es trobi una companyia.

A Twitter, he tractat el tema en profunditat: al marge dels subsidis que s’atorguin, les mesures del BCE i les polítiques dels governs estan orientades a les grans empreses, a les despeses i a la compra de deute corporatiu (serà interessant veure com se’n controla, tot i que sumàriament, la qualitat), però no als ingressos, i tampoc resoldrà els problemes que arrosseguen les empreses que ja arrossegaven problemes. Una gran companyia disposa d’un coixí financer, d’uns amortidors de tresoreria per afrontar una aturada de tres mesos i un període d’espera fins a la tornada total a la normalitat (sigui el que sigui el que això signifiqui ara). Però, de què serveix que donin a una pime, a una micropime o a un autònom una pròrroga dels pagaments a la Seguretat Social si no ingressa res perquè no pot treballar? De què serveix que a una persona assalariada objecte d’un ERO temporal li concedeixin una pròrroga en la quota de la hipoteca si aquesta persona és un treballador amb feina a temps parcial i no té la seguretat que es mantindrà al seu lloc de feina després d’aquests sis mesos de marge, al final de l’ERTO?

Des del principi he defensat que és necessari donar diners a la població, i a les pimes, micropimes i autònoms… si es vol que sobrevisquin. Ho podem anomenar renda bàsica o com es vulgui, però tothom ha de tenir la certesa que demà podrà menjar i que no li embargaran béns la setmana que ve. La immensa majoria de les botigues de barri, gairebé tots els professionals que treballen per a tercers, no poden aguantar més d’un mes sense ingressar res. Ho repeteixo: si no es vol la desaparició d’una part del teixit econòmic s’han d’injectar diners a les butxaques de la gent, i no per buscar la recuperació, sinó per evitar que aquesta gent es quedi en fallida. Hi ha qui argumenta que aquesta mesura ocasionaria inflació. No ho crec... Si es garanteix l’oferta i no hi ha desproveïment, pel que fa als béns essencials, ja que pel que fa als altres ningú adquireix res perquè ningú ven res… excepte les plataformes d’internet.

De tota manera, encara que s’entreguin diners a la gent, l’activitat d’un munt de subsectors no es recuperarà fins d’aquí a força temps: s’ha estimat que a Espanya una aturada del 50% de l’activitat durant un mes suposa una caiguda del PIB del 2% anual; si és de dos meses seria una caiguda del 4%, etc. És a dir, tot i que l’aturada duri entre seixanta i noranta dies, l’impacte real serà molt superior: algú creu que l’endemà que surti un ministre per la tele i digui que tot està bé, el senyor Juan López resident a la localitat d’Almendralejo correrà a comprar-se un Ibiza, una rentadora i a contractar unes vacances a Florència? No, perquè: 1) el senyor López haurà de saber com ha quedat el seu lloc de feina –si en tenia– o quines expectatives té el seu petit negoci i 2) caldrà veure quants diners té al banc després de les setmanes d’aturada; és a dir, penso que l’endemà serà molt complicat, per la qual cosa, crec jo, la pràctica totalitat de la població optarà pel wait and see, és a dir per esperar i veure què passa.

Tot plegat tindrà unes conseqüències tremendes, tant pel que està suposant l’aturada com pel que vindrà després. A més, la crisi del coronavirus ha arribat en un moment de caiguda: la tercera fase de la crisi del 2007 iniciada la tardor del 2018, com indicaven totes les previsions. Penso que als grans consorcis i corporacions, el virus conduirà a reestructuracions, reorganització productiva, neteja d’actius i concentració de capital i també que per a molts petits negocis, i tant de bo m’equivoqui, significarà la desaparició.

Hauria passat el mateix, perquè el nou model tendeix a l’oligopoli, però el virus ha accelerat dos anys tot el procés. La desocupació no crec que creixi gaire, però sí, i molt, l’ocupació temporal i la subocupació, la qual cosa suposa menys ingressos, i cal recordar que a Espanya, abans del virus, el 14% de les persones que treballaven eren pobres. I no oblidem que la suma d’oci i transport suposa el 36% del PIB de la UE, de la qual cosa es pot deduir l’impacte de les referides conseqüències del virus per a països com Espanya. A tot això hi hem d’afegir la caiguda dels ingressos públics i de les cotitzacions a la Seguretat Social, alhora que el dèficit i el deute públic van augmentant: s’estima que a Espanya es pot col·locar entre el 106% i el 110% del PIB, la qual cosa suposa més pagament d’interessos: uns 5.000 milions.

És a dir, el coronavirus SARS-CoV-2 ens ha portat tot un panorama.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.