Almenys des dels pri­mers tre­balls del Club de Roma el 1972, el món s’està ocu­pant de la degra­dació del medi ambi­ent, la qual cosa s’ha por­tat a l’àmbit dels governs pels tre­balls de les Naci­ons Uni­des cul­mi­nats amb l’Acord de París que, tot i que no gaire tin­gut en compte pels dife­rents països, no és menys impor­tant per cri­dar l’atenció del món sobre la degra­dació de l’entorn i les con­seqüències que tindrà per a les pro­pe­res gene­ra­ci­ons, mal­grat que els líders d’alguns països impor­tants, com els Estats Units, el Bra­sil, la Xina i d’altres, es neguen a rati­fi­car acords que a la resta d’estats, sobre­tot als països euro­peus, ens sem­blen que s’hau­rien d’obser­var per molt que costi tirar-los enda­vant.

La Comissió Euro­pea ha llançat el Green Deal i el pro­grama sobre l’eco­no­mia cir­cu­lar amb la idea de no mal­ba­ra­tar recur­sos i d’impul­sar la recerca sobre ener­gies alter­na­ti­ves i reducció de la con­ta­mi­nació, la qual cosa està tenint impacte nega­tiu sobre alguns sec­tors indus­tri­als, com el de l’automòbil, que clama com­pen­sa­ci­ons tenint en compte la importància de la seva con­tri­bució a l’ocu­pació i al desen­vo­lu­pa­ment econòmic.

En tot aquest joc de paràmetres ambi­en­tals, les pre­o­cu­pa­ci­ons s’han vist agreu­ja­des pels recents immen­sos incen­dis d’Austràlia, pel fet que el llac Txad –de 14.000 km²– està per­dent una gran part dels seus recur­sos, neces­sa­ris per als seus països tri­bu­ta­ris (Nigèria, Níger, el Came­run i el Txad). Al mateix temps, la dis­puta sobre les aigües del riu Nil es fa evi­dent a mesura que el Sudan neces­sita més aigua per al seu desen­vo­lu­pa­ment i Egipte està cada cop més inquiet pel sub­mi­nis­tra­ment d’aigües que ha expli­cat una bona part de la seva història, i tot això per no par­lar dels bos­cos de l’Amazònia...

Aquests exem­ples mos­tren que la degra­dació medi­am­bi­en­tal i la lluita pels recur­sos aqüífers es farà cada cop més difícil de ges­ti­o­nar, sobre­tot en països on hi ha pobla­ci­ons amb graus ele­vats de pobresa, sobre­po­blació i, a més, cor­rupció admi­nis­tra­tiva i grups vio­lents dis­po­sats a llui­tar per mono­po­lit­zar els recur­sos. En el cas del Sahel, es pro­du­eix, també, un esti­mul, els movi­ment migra­to­ris incon­tro­lats, que agreu­gen molts dels pro­ble­mes polítics exis­tents, per exem­ple el cas de la lluita entre agri­cul­tors i rama­ders de Mali. O la plaga de lla­gos­tes asso­ci­a­des al canvi climàtic i a la falta d’aigua, que també està gene­rant molts pro­ble­mes a les eco­no­mies i a les pobla­ci­ons de Kenya, el Sudan, Etiòpia, Somàlia i Eri­trea, per si no tenien prou pro­ble­mes polítics entre si.

Per si això fos poc, el desen­vo­lu­pa­ment del coro­na­vi­rus, que està afec­tant la població de gai­rebé tots els països del món, està con­tri­buint que els ja pre­ca­ris equi­li­bris sani­ta­ris es tren­quin i que les pers­pec­ti­ves econòmiques es vegin enor­me­ment dete­ri­o­ra­des, sobre­tot als països on les eco­no­mies infor­mals donen ocu­pació a la majo­ria de la població activa sense dis­po­sar dels meca­nis­mes d’un estat del benes­tar.

Des d’aquest punt de vista, la pandèmia de la covid-19 ini­ci­ada a Wuham i expan­dida per tot el món a par­tir del desem­bre del 2019 està resul­tant molt més peri­llosa per a l’eco­no­mia mun­dial que les ante­ri­ors i recents epidèmies que es pro­pa­ga­ven de forma més cone­guda i que es con­cen­tra­ven en ter­ri­to­ris més deter­mi­nats, com va ser el cas del VIH-sida de finals del 1980, la SARS del 2002, la grip aviària del 2003, la grip por­cina del 2009 i l’epidèmia de l’Ebola del 2014.

A diferència de totes aques­tes epidèmies ante­ri­ors, la covid-19 ha obli­gat a fre­nar l’acti­vi­tat econòmica a la majo­ria dels països, la qual cosa està gene­rant una dis­mi­nució de la pro­ducció (efecte oferta), una dis­mi­nució de la demanda per a la gent que perd l’ocu­pació i el salari (efecte demanda) i un efecte finan­cer perquè tots els països inten­ten fre­nar aquests efec­tes endeu­tant-se, injec­tant recur­sos públics a l’eco­no­mia i trac­tant d’evi­tar que el sis­tema finan­cer entri en fallida com es va pro­duir a causa de la greu crisi finan­cera de les sub­prime i Leh­man Brot­hers ini­ci­ada el 2007/08.

Els opti­mis­tes diuen que aquesta fre­nada monu­men­tal de l’acti­vi­tat econòmica a tot el món com a con­seqüència del tan­ca­ment de fabri­ques, comerç, turisme, etc. anirà bé per fre­nar la degra­dació del medi ambi­ent i per començar a fer evo­lu­ci­o­nar els valors de la soci­e­tat cap a una eco­no­mia més sos­te­ni­ble però, de moment, aquesta evo­lució futura està per veure i el que sí que hem d’afron­tar és una crisi econòmica d’unes pro­por­ci­ons no cone­gu­des des del crac del 1929.