Sí, segueix igual de vigent en mi aquest tema, i ara l’exploro en la vida monàstica. Quan vaig començar amb el món de Sapiens era un autoconeixement epidèrmic i ara he anat al moll de l’os.

Quan el 2010 vaig tenir la paràlisi facial em vaig adonar que si bé feia allò que m’agradava en la vida no en tenia el control. I això va generar un problema d’estrès i, finalment, de salut. En aquell moment, a través d’un contacte, em vaig entrevistar amb el pare prior de Montserrat, Ignasi Fossas, que em van convidar a viure amb ells. Els primers anys hi anava un cop l’any, i ara un cop cada tres mesos, i em va molt bé. Per mi, és com parar el món exterior per veure el món interior i intentar sincronitzar.

La regla, bàsicament, és un manual de cultura i de funcionament d’un monestir. Quan tu tens un moviment molt estructurat, organitzat i tens disciplines és més fàcil que tinguis autocontrol; és més fàcil que l’organització sigui més homogènia, més suau i acaba donant un benestar. La regla de Sant Benet explica coses que ara les grans consultores venen com la bomba, per exemple, es parla molt de job description, i ja en el segle VI Sant Benet parlava de les funcions del pare abat, de l’ecònom, de l’hostatger... També dels temes dels rols i del lideratge.

Vivim en un món de soroll i d’imatge, i així no és possible fer un viatge interior. Quan vius la pau d’un monestir, estàs amb tu mateix amb tot allò bo i tot allò dolent que implica, tens un espai per tenir una perspectiva i una tranquil·litat, molt necessàries per prendre decisions encertades. És molt important saber gestionar el silenci per prendre bones decisions. També és molt important la disciplina. Se sol dir que l’hàbit fa al monjo. I més enllà del vestit que porten el que vol dir és que el monjo és una persona amb uns costums molt interioritzats.

La disciplina no castiga, és una aliada que et dona més llibertat, perquè fas menys errors i això és més temps per tu i, per tant, ets més lliure. I quan tens disciplina i tens llibertat, el teu benestar es dispara. Això ho saben molt bé la gent creativa que triomfa, són molts disciplinats, perquè l’alternativa és el caos. Durant el confinament, la disciplina m’ha ajudat.

El problema que tenim és que no entenem ni valorem aquesta capacitat humana de caminar i parlar amb suavitat i sense friccions. I lliga molt amb la capacitat de decidir. Si fóssim més suaus, més temperats i moderats, les coses anirien millor.

La feina ben feta i amb prudència acaba arribant, però de manera més lenta i això avui dia no es porta. Però la prudència m’ha evitat un munt de problemes.

Austeritat és reflexionar sobre què necessito realment i què és accessori. Els monjos són austers fins i tot en les paraules, en el temps, en el menjar, i no passen gana. L’austeritat no és dolenta, però els polítics ens han fet creure que sí. El que és dolent és robar o gestionar malament.

Humilitat ve del terme llatí humus que és terra, i vol dir tocar de peus a terra. I un dels riscos que tenim les persones és perdre el nord quan destaquem per alguna cosa o, al contrari, si fracassem, i pensem que no som res. La humilitat et permet estar en contacte amb la terra, amb tranquil·litat sense por que se te’n vagi l’olla.

Parlar de valors està més de moda, però és un acte proclamatori, res més; el que realment és important és la virtut, que és la concreció, la materialització, l’exemplaritat… És poden aprendre moltes lliçons quan es parla de lideratge, per exemple.