Sí, segueix igual de vigent en mi aquest tema, i ara l’exploro en la vida monàstica. Quan vaig començar amb el món de Sapi­ens era un auto­co­nei­xe­ment epidèrmic i ara he anat al moll de l’os.

Quan el 2010 vaig tenir la paràlisi facial em vaig ado­nar que si bé feia allò que m’agra­dava en la vida no en tenia el con­trol. I això va gene­rar un pro­blema d’estrès i, final­ment, de salut. En aquell moment, a través d’un con­tacte, em vaig entre­vis­tar amb el pare prior de Mont­ser­rat, Ignasi Fos­sas, que em van con­vi­dar a viure amb ells. Els pri­mers anys hi anava un cop l’any, i ara un cop cada tres mesos, i em va molt bé. Per mi, és com parar el món exte­rior per veure el món inte­rior i inten­tar sin­cro­nit­zar.

La regla, bàsica­ment, és un manual de cul­tura i de fun­ci­o­na­ment d’un mones­tir. Quan tu tens un movi­ment molt estruc­tu­rat, orga­nit­zat i tens dis­ci­pli­nes és més fàcil que tin­guis auto­con­trol; és més fàcil que l’orga­nit­zació sigui més homogènia, més suau i acaba donant un benes­tar. La regla de Sant Benet explica coses que ara les grans con­sul­to­res venen com la bomba, per exem­ple, es parla molt de job des­crip­tion, i ja en el segle VI Sant Benet par­lava de les fun­ci­ons del pare abat, de l’ecònom, de l’hos­tat­ger... També dels temes dels rols i del lide­ratge.

Vivim en un món de soroll i d’imatge, i així no és pos­si­ble fer un viatge inte­rior. Quan vius la pau d’un mones­tir, estàs amb tu mateix amb tot allò bo i tot allò dolent que implica, tens un espai per tenir una pers­pec­tiva i una tran­quil·litat, molt necessàries per pren­dre deci­si­ons encer­ta­des. És molt impor­tant saber ges­ti­o­nar el silenci per pren­dre bones deci­si­ons. També és molt impor­tant la dis­ci­plina. Se sol dir que l’hàbit fa al monjo. I més enllà del ves­tit que por­ten el que vol dir és que el monjo és una per­sona amb uns cos­tums molt inte­ri­o­rit­zats.

La dis­ci­plina no cas­tiga, és una ali­ada que et dona més lli­ber­tat, perquè fas menys errors i això és més temps per tu i, per tant, ets més lliure. I quan tens dis­ci­plina i tens lli­ber­tat, el teu benes­tar es dis­para. Això ho saben molt bé la gent cre­a­tiva que tri­omfa, són molts dis­ci­pli­nats, perquè l’alter­na­tiva és el caos. Durant el con­fi­na­ment, la dis­ci­plina m’ha aju­dat.

El pro­blema que tenim és que no ente­nem ni valo­rem aquesta capa­ci­tat humana de cami­nar i par­lar amb sua­vi­tat i sense fric­ci­ons. I lliga molt amb la capa­ci­tat de deci­dir. Si fóssim més suaus, més tem­pe­rats i mode­rats, les coses ani­rien millor.

La feina ben feta i amb prudència acaba arri­bant, però de manera més lenta i això avui dia no es porta. Però la prudència m’ha evi­tat un munt de pro­ble­mes.

Aus­te­ri­tat és refle­xi­o­nar sobre què neces­sito real­ment i què és acces­sori. Els mon­jos són aus­ters fins i tot en les parau­les, en el temps, en el men­jar, i no pas­sen gana. L’aus­te­ri­tat no és dolenta, però els polítics ens han fet creure que sí. El que és dolent és robar o ges­ti­o­nar mala­ment.

Humi­li­tat ve del terme llatí humus que és terra, i vol dir tocar de peus a terra. I un dels ris­cos que tenim les per­so­nes és per­dre el nord quan des­ta­quem per alguna cosa o, al con­trari, si fra­cas­sem, i pen­sem que no som res. La humi­li­tat et per­met estar en con­tacte amb la terra, amb tran­quil·litat sense por que se te’n vagi l’olla.

Par­lar de valors està més de moda, però és un acte pro­cla­ma­tori, res més; el que real­ment és impor­tant és la vir­tut, que és la con­creció, la mate­ri­a­lit­zació, l’exem­pla­ri­tat… És poden apren­dre mol­tes lliçons quan es parla de lide­ratge, per exem­ple.