Transicions i economies de pandèmia

Després de vuit mesos de tragèdia, ja hi ha hagut prou temps perquè la inves­ti­gació econòmica acadèmica hagi pogut fer el que li toca, el que ens toca: estu­diar els fona­ments de la crisi, carac­te­rit­zar-ne els resul­tats i, en la mesura del pos­si­ble, iden­ti­fi­car vies de sor­tida o línies de solució. Vagi per enda­vant que aquesta inves­ti­gació no sem­pre s’ha fet en les millors con­di­ci­ons, i que és impor­tant reconèixer la feina feta per milers d’eco­no­mis­tes a tot el món. Un reco­nei­xe­ment igual­ment extra­po­la­ble als inves­ti­ga­dors de la resta d’àmbits de conei­xe­ment. Espero que arri­bats a aquest punt, ningú posi en entre­dit que única­ment sor­ti­rem d’aquesta crisi sanitària, econòmica, social i ambi­en­tal a través de l’apli­cació del conei­xe­ment científic adqui­rit en totes les bran­ques del saber. I, per als que dub­ten, ter­gi­ver­sen, mani­pu­len, no apli­quen o, sim­ple­ment neguen, fàcil: el vere­dicte de la història els espera. Ells matei­xos. Aques­tes són algu­nes de les prin­ci­pals con­clu­si­ons a què hem arri­bat:

Pri­mer. Hem iden­ti­fi­cat una major devas­tació econòmica en els trams més dèbils de l’estruc­tura empre­sa­rial i ocu­pa­ci­o­nal, és a dir, a les micro­em­pre­ses i a les pimes, i en les per­so­nes amb menys pro­tecció labo­ral i ingres­sos sala­ri­als, gene­ral­ment menys qua­li­fi­ca­des. Tot i això, les carac­terísti­ques específiques de les empre­ses, com la loca­lit­zació de l’acti­vi­tat prin­ci­pal, la dinàmica inno­va­dora, les rela­ci­ons exter­nes i la cul­tura direc­tiva, també són molt relle­vants per enten­dre les res­pos­tes empre­sa­ri­als a la crisi.

Segon. La dinàmica de des­trucció/atu­rada de llocs de tre­ball per sec­tors d’acti­vi­tat posa de relleu que aquells sec­tors que s’han mos­trat més fle­xi­bles amb la ins­tau­ració de pràcti­ques remo­tes o vir­tu­als de tre­ball, pro­ducció i atenció a la demanda són els que han patit menys els efec­tes nega­tius de la crisi. Però, la relació entre digi­ta­lit­zació, crei­xe­ment econòmic i gene­ració d’ocu­pació no és ni homogènia ni lineal. Si rela­ci­o­nem la digi­ta­lit­zació (pre­pa­ració digi­tal) i l’evo­lució de l’acti­vi­tat econòmica (PIB), es pot infe­rir que la digi­ta­lit­zació s’asso­cia amb la crisi econòmica per les cues. Només en aque­lles eco­no­mies menys/més digi­tal­ment pre­pa­ra­des, la digi­ta­lit­zació actu­a­ria com a com­ple­ment acce­le­ra­dor/miti­ga­dor de la cai­guda del PIB. L’eco­no­mia espa­nyola (inclo­ent-hi la cata­lana) s’ubica en una d’aques­tes cues, i no pre­ci­sa­ment a la favo­ra­ble. Així doncs, la poca pre­pa­ració de les empre­ses per apro­fun­dir en la tran­sició digi­tal i per ins­tau­rar sis­te­mes que com­bi­nin fle­xi­ble­ment pre­sen­ci­a­li­tat i vir­tu­a­li­tat, explica bona part de la duresa de la crisi econòmica actual. I, aquesta “nova fle­xi­bi­li­tat” només és pos­si­ble a través d’una ele­vada inten­si­tat en la uti­lit­zació de les tec­no­lo­gies digi­tals. Així doncs, la trans­for­mació digi­tal és la nova palanca de la riquesa en temps d’eco­no­mies de pandèmia

Quart. Tot i estar dis­po­ni­bles, els usos de les tec­no­lo­gies i sis­te­mes de la trans­for­mació digi­tal, espe­ci­al­ment les tec­no­lo­gies de segona onada (robòtica/intel·ligència arti­fi­cial, inter­net de les coses, con­trol i gestió de dades mas­si­ves i al núvol, fabri­cació addi­tiva/3D, sis­te­mes ciberfísics, rea­li­tat vir­tual, comerç i tre­ball digi­tal i remot, i pla­ta­for­mes col·labo­ra­ti­ves, entre d’altres) per part de les empre­ses són rela­ti­va­ment bai­xos o molt bai­xos, i amb una incidència encara molt dèbil sobre els seus resul­tats econòmics.

Cinquè. La pandèmia també exi­geix una nova ori­en­tació a l’hora d’abor­dar els resul­tats empre­sa­ri­als. La sos­te­ni­bi­li­tat entesa com el vec­tor de resul­tats que ali­nea els objec­tius econòmics, soci­als i ambi­en­tals de les empre­ses s’ha d’ampliar i incloure també els resul­tats en ter­mes de salut. Però, per fer efec­tiva la tran­sició de resul­tats, perquè les empre­ses obtin­guin recom­pen­ses per ser ver­des i salu­da­bles, cal que mobi­lit­zin tot un con­junt d’actius i de capa­ci­tats dinàmiques que estan molt vin­cu­la­des amb una pro­funda reor­ga­nit­zació de la manera de fer empresa.

Si la recu­pe­ració econòmica depèn de la pro­fun­di­tat d’adopció de la trans­for­mació digi­tal, i si l’opti­mit­zació dels retorns sos­te­ni­bles de la digi­ta­lit­zació depèn de com es reor­ga­nit­zen les empre­ses, espe­ci­al­ment del seu com­por­ta­ment orga­nit­za­tiu, és molt impor­tant encer­tar ple­na­ment amb la pro­fun­di­tat dels usos de la digi­ta­lit­zació i amb la forma o for­mes con­cre­tes que adop­tarà aquesta reor­ga­nit­zació. Molts països ja van llançar pro­gra­mes i aju­des públi­ques mas­si­ves, per exem­ple sobre la indústria 4.0, abans de la crisi. Ara les han inten­si­fi­cat. A què estem espe­rant nosal­tres? Amb els ERTO i l’atur no en farem prou. És l’hora de les polítiques d’oferta.