opinio

La mala reputació de l’estalvi

Contra allò que diu el tòpic popular, a Catalunya no s’estalvia gaire més o menys que a la resta d’Espanya, un país que sí que es troba entre els menys estalviadors de la zona euro. En tendència, quasi la meitat que a Alemanya o a Holanda i un 30% menys que la mitjana de l’eurozona, molt semblant només a Portugal. La composició i destí de l’estalvi ens diferencia encara més, amb un domini dels actius immobiliaris a l’Estat espanyol molt superior al de la resta de països

El català garrepa era un dels tòpics predilectes en la meva joventut en trobades amb gent d’altres llocs d’Espanya. Sovint et portava a una excessiva generositat per esvair l’enutjós lloc comú de la nostra suposada avarícia o mesquinesa. Sobre aquesta sospita tan comú flotava el consens social que recolzava sobre la idea que aquell que gasta és l’esplèndid, el que sap viure, el positiu; i l’estalviador, en canvi, és l’amargat (el que serà “el més ric del cementiri), el pessimista, el miserable social. Es tracta de la mala reputació de l’estalvi, ben present encara en societats on l’austeritat -privada o pública- ben lluny de ser lloada com a previsora és criticada per insolidària.

Es tracta de gastar el que es té i aquests dies també el que no es té, sense cap mirament a encolomar el deute a la generació següent, precisament aquella que, a causa d’un mercat laboral dual subjecte a grans indemnitzacions pels contractes antics, es veu espoliada i enviada a l’atur i a l’absoluta precarietat dels millennials.

Aquest desprestigiat estalvi juga un paper rellevant en l’economia. Des d’un punt de vista micro-, les empreses estalvien per autofinançar-se ampliacions o inversions, i les famílies estalvien per poder garantir-se en el futur el mateix consum, tot i disminuït pel mateix estalvi, de què avui gaudeixen.

Així, hem d’entendre l’estalvi com el gran finançador de la inversió i, per tant, del creixement i de la prosperitat, sense haver de passar el “mort” a estalviadors futurs als quals obliguem, implícitament si ens endeutem, a estalviar ells per poder retornar els préstecs que nosaltres demanem ara per gastar més i evitar el nostre propi estalvi.

En aquests moments de pandèmia i crisi, l’estalvi ha repuntat. Ens referim a l’estalvi com a flux, el que retirem de la renda disponible, no a l’estoc d’estalvi o riquesa acumulada. És en previsió d’una possible disminució de l’estoc, que ara fem créixer el flux, confirmant que, lògicament per la incertesa i la por, -sentiments habituals aquests dies-, retrobem ancestrals tendències a gastar menys i, en conseqüència, a fer créixer l’estalvi privat, just quan certament seria el consum el que podria ajudar més a animar l’economia.

Contra allò que diu el tòpic popular, a Catalunya no s’estalvia gaire més o menys que a la resta d’Espanya, un país que sí que es troba entre els menys estalviadors de la zona euro. En tendència, quasi la meitat que a Alemanya o a Holanda i un 30% menys que la mitjana de l’eurozona, molt semblant només a Portugal. La composició i el destí de l’estalvi ens diferencia encara més, amb un domini dels actius immobiliaris a l’Estat espanyol molt superior al de la resta de països.

Si invertim més en habitatge (o en totxo, en definitiva), invertim menys en actius financers i, a més, d’una manera més conservadora que en altres països. Aquesta mania o prudència, lluny d’aportar-nos algun avantatge, ens està portant a unes fragilitats importants: falta de prou estalvi intern per finançar l’economia, escàs estalvi complementari per compensar un sistema de pensions contributives massa generós que està abocat a la insolvència i, en general, a un escàs rendiment obtingut de l’abstinència ineficient d’una part de les possibilitats de consumir.

Aquest escàs estalvi financer i, sobretot, insuficient rendiment obtingut (una gran part en dipòsits bancaris que aviat tindran rendiments clarament negatius), ens genera debilitats especialment preocupants en temps difícils com l’actual. No facilita que es generi un model de finançament alternatiu al bancari per a les pimes perquè, ni trobarien prou inversió amb suficient assumpció de risc, ni és imaginable que aconseguíssim generar una font suficient de finançament que permetés substituir el crèdit bancari quan aquest, en una crisi avançada, tanqui eventualment les aixetes dels préstecs i ofegui l’economia.

A partir d’aquí, ens queda molta feina per fer per seguir desenvolupant la cultura financera de particulars i petites empreses amb projectes imprescindibles d’educació financera; per responsabilitzar també el sector de la gestió d’actius (el bancari i l’independent), sobre el qual recau l’important repte de guanyar-se la vida mentre fan que se la guanyin els clients, i això no és tan obvi. Finalment, feina pendent per al supervisor encarregat de protegir l’inversor, mentre que el sector es consolida i busca desesperadament generar el benefici suficient per preservar el capital sense escanyar l’estalviador. Un objectiu molt complex i quasi inabastable, mentre l’estalvi mantingui la seva mala reputació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.