Encara que s'ha anat produint un increment del nombre d'empreses que presenten sol·licitud de concurs de creditors (antigament, suspensió de pagaments), segons recents dades de Pricewaterhouse Coopers (PwC), el 95% de les companyies que entren en concurs de creditors acaben essent liquidades. Aquest és el desolador balanç pràctic del procediment instaurat per la llei 22/2003 de 9 de juliol, i que s'anomena llei concursal, que preconitza en la seva exposició de motius «dotar de viabilitat les empreses mitjançant aquest procediment (el concursal)», però ¿què és el que fa que les empreses en situació concursal no siguin viables? ¿Veritablement, la llei concursal és operativa o són els diferents agents que hi intervenen els que la fan ineficaç?

Si intentem buscar les raons, haurem de fixar-nos en l'aplicació pràctica de la mateixa llei, però també en aspectes de fons o de conjuntura, que difícilment es podien preveure abans de l'esclat de la crisi. Respecte de l'aplicació de la llei, cal indicar els problemes propis d'una administració de justícia amb un dèficit patent de recursos per fer front a l'allau de procediments dels dos darrers anys. La llei conceptua el procediment concursal com un procediment ràpid, és a dir, per durar uns quants mesos i a la pràctica, excepte en comptats casos, acaben essent procediments que prenen anys.

Els factors de fons vénen marcats per l'habitual posició dominant de la banca respecte de la resta de deutors que l'empresa en crisi té, ja que en el moment de negociar una sortida a la delicada situació, a la pràctica, acostuma a ser la banca qui marca la pauta en una situació preconcursal, tancant o no la línia del finançament a les empreses per falta de credibilitat o bé, en una situació ja de concurs, és la banca qui accedirà al suport del deutor amb un nou finançament o amb l'aprovació del conveni de creditors dins del concurs. El problema és que com que la gran massa de deute està concentrada en la banca, aquesta, seguint instruccions del Banc d'Espanya, en el moment que un client presenta el concurs de creditors, ha de fer provisió de l'import del deute que el client té amb el banc o caixa i això fa que aquestes entitats, en haver-se anotat ja la total pèrdua a l'inici del procediment, difícilment tinguin ja cap incentiu per ajudar l'empresa concursada amb nou finançament, ja que sovint si hi ha prou actius, prefereix esperar a la liquidació dels actius que posar nou diner en joc a favor de la concursada i intentar fer viable el projecte empresarial.

Les possibles solucions serien, òbviament, prendre consciència d'una cultura concursal, instaurant un procediment molt simplificat per als petits concursos sense complexitat, flexibilitzant les comunicacions amb l'ajuda de les noves tecnologies, però, sobretot, amb cultura preventiva, en què el deutor reaccionés ràpidament davant els primers símptomes, estenent aquesta cultura concursal també a la banca, ja que el jutge del concurs no ha de ser l'únic que vetlli pel principi de viabilitat de l'empresa.