Opinió

L’economia continuarà sent el referent que és avui?

Fins als anys seixanta, l’objectiu era créixer, generar beneficis, reduir la desigualtat i comprar la pau social. L’economia es movia en un terreny molt pla en què avançar era l’única opció; és a dir, retrocedir o aturar-se no entrava en l’equació

El que segueix, més que un text d’anàlisi sobre un tema, és una reflexió en veu alta. Si us plau, pren­gueu-vos-ho així.

De l’eco­no­mia es deia –m’ho deien a mi quan vaig anar a la uni­ver­si­tat– que era la ciència que admi­nis­trava l’abundància. Ales­ho­res tenia la seva lògica perquè, lite­ral­ment, tot anava sem­pre a més; eren anys en què fins i tot els països de l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana crei­xien, en què les expec­ta­ti­ves de l’Amèrica Lla­tina eren esplen­do­ro­ses, en què era impen­sa­ble un retrocés del benes­tar als països desen­vo­lu­pats. Avui, l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana no creix, l’Amèrica Lla­tina s’enfronta a una altra dècada per­duda i els països que seguei­xen sent desen­vo­lu­pats inten­ten sor­tir del forat on es tro­ben des del 2007. Avui, l’eco­no­mia s’ha trans­for­mat en la pràctica per admi­nis­trar l’escas­se­dat.

L’eco­no­mia tal com l’hem cone­guda, amb la seva estruc­tura ope­ra­tiva, acadèmica i científica, va començar a pren­dre carta natu­ra­lesa després de la Segona Guerra Mun­dial, amb un pla­neta on la recons­trucció es va con­ver­tir en la tasca fona­men­tal de nom­bro­sos estats, i tot ple­gat en un deco­rat total­ment influït per la guerra freda. En aquest entorn en què hi havia veri­ta­bles pos­si­bi­li­tats “per fer coses”, l’eco­no­mia es va anar expan­dint i va anar aga­fant pro­ta­go­nisme. De fet, com més anava avançant en com­ple­xi­tat el sis­tema capi­ta­lista, més ho feien els models macro­e­conòmics, finan­cers, ban­ca­ris, logístics, així com també les teo­rit­za­ci­ons sobre les seves impli­ca­ci­ons soci­als. Tan­ma­teix, aquesta evo­lució no va ser ni pro­gres­siva ni lineal.

Créixer i gene­rar bene­fici.

Fins als anys sei­xanta, l’objec­tiu era créixer, gene­rar bene­fi­cis, reduir la desi­gual­tat i com­prar la pau social. L’eco­no­mia es movia en un ter­reny molt pla en què avançar era l’única opció; és a dir, retro­ce­dir o atu­rar-se no entrava en l’equació. El pri­mer toc d’atenció va arri­bar a mit­jans dels anys setanta, quan el preu del petroli va començar a aug­men­tar, la qual cosa va tras­to­car com­ple­ta­ment un plan­te­ja­ment que havia supo­sat que el preu del bar­ril es man­tin­dria baixíssim i esta­ble durant tota l’eter­ni­tat. El segon va arri­bar a par­tir dels vui­tanta, quan la tec­no­lo­gia va començar a acon­se­guir una oferta, gai­rebé ines­go­ta­ble, de tot que havia de col·locar als mer­cats. El ter­cer quan, entre finals dels noranta i prin­ci­pis del segle XXI, es va anar posant de mani­fest que els que havien de con­su­mir, la demanda, no tenia capa­ci­tat de pagar per adqui­rir tot el que l’oferta els posava al davant, tot i que els preus de gai­rebé tot no fes­sin més que dis­mi­nuir.

La crisi ini­ci­ada el 2007 va ser l’inici del declivi del sis­tema, de les alter­na­ti­ves, de les pos­si­bi­li­tats i de les opor­tu­ni­tats, la qual cosa va donar inici a un procés de con­cen­tració de capi­tal, de con­trol de recur­sos, de reor­ga­nit­zació, d’aug­ment de la desi­gual­tat. Com més poder per con­tro­lar, més capa­ci­tat per domi­nar mer­cats i àrees geogràfiques i més capa­ci­tat per acce­dir a una tec­no­lo­gia estal­vi­a­dora de cos­tos i subs­ti­tu­tiva del fac­tor tre­ball, i tot ple­gat en un entorn en què el paper de l’Estat no deixa d’estre­tir-se perquè la seva capa­ci­tat per enfron­tar-se a les cada vegada més grans cor­po­ra­ci­ons és crei­xe­ment menor: la suma de les fac­tu­ra­ci­ons de les deu com­pa­nyies més grans per volum de ven­des durant el 2019 dona una quan­ti­tat més gran que el PIB del Regne Unit en el mateix any. El pro­ta­go­nisme de l’Estat durant la pandèmia de la covid-19? Penso que ha estat el de mini­mit­zar un pro­blema de forma tem­po­ral.

Sumant tot això el que s’obté és un esce­nari en què en eco­no­mia i d’eco­no­mia, cada vegada hi ha menys coses a dir, ja que les opi­ni­ons i els parers con­flu­ei­xen cap un indret en què l’opinió és cada vegada més única perquè cada vegada en més oca­si­ons hi ha una sola opció per por­tar a terme el que convé en cada moment sense que hi pugui haver alter­na­tiva pos­si­ble. (Quin paper li queda en un entorn com aquest a la política? Vosal­tres matei­xos.)

És a dir, ràpida­ment ens estem apro­xi­mant a un punt en què només hi haurà una única alter­na­tiva en un pla­neta total­ment inter­vin­cu­lat i inter­lli­gat. Arri­bats a aquest punt, l’eco­no­mia ja no tindrà res a dir perquè la pos­si­bi­li­tat i el pen­sa­ment seran únics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.