opinio

L’economia continuarà sent el referent que és avui?

Fins als anys seixanta, l’objectiu era créixer, generar beneficis, reduir la desigualtat i comprar la pau social. L’economia es movia en un terreny molt pla en què avançar era l’única opció; és a dir, retrocedir o aturar-se no entrava en l’equació

El que segueix, més que un text d’anàlisi sobre un tema, és una reflexió en veu alta. Si us plau, prengueu-vos-ho així.

De l’economia es deia –m’ho deien a mi quan vaig anar a la universitat– que era la ciència que administrava l’abundància. Aleshores tenia la seva lògica perquè, literalment, tot anava sempre a més; eren anys en què fins i tot els països de l’Àfrica subsahariana creixien, en què les expectatives de l’Amèrica Llatina eren esplendoroses, en què era impensable un retrocés del benestar als països desenvolupats. Avui, l’Àfrica subsahariana no creix, l’Amèrica Llatina s’enfronta a una altra dècada perduda i els països que segueixen sent desenvolupats intenten sortir del forat on es troben des del 2007. Avui, l’economia s’ha transformat en la pràctica per administrar l’escassedat.

L’economia tal com l’hem coneguda, amb la seva estructura operativa, acadèmica i científica, va començar a prendre carta naturalesa després de la Segona Guerra Mundial, amb un planeta on la reconstrucció es va convertir en la tasca fonamental de nombrosos estats, i tot plegat en un decorat totalment influït per la guerra freda. En aquest entorn en què hi havia veritables possibilitats “per fer coses”, l’economia es va anar expandint i va anar agafant protagonisme. De fet, com més anava avançant en complexitat el sistema capitalista, més ho feien els models macroeconòmics, financers, bancaris, logístics, així com també les teoritzacions sobre les seves implicacions socials. Tanmateix, aquesta evolució no va ser ni progressiva ni lineal.

Créixer i generar benefici.

Fins als anys seixanta, l’objectiu era créixer, generar beneficis, reduir la desigualtat i comprar la pau social. L’economia es movia en un terreny molt pla en què avançar era l’única opció; és a dir, retrocedir o aturar-se no entrava en l’equació. El primer toc d’atenció va arribar a mitjans dels anys setanta, quan el preu del petroli va començar a augmentar, la qual cosa va trastocar completament un plantejament que havia suposat que el preu del barril es mantindria baixíssim i estable durant tota l’eternitat. El segon va arribar a partir dels vuitanta, quan la tecnologia va començar a aconseguir una oferta, gairebé inesgotable, de tot que havia de col·locar als mercats. El tercer quan, entre finals dels noranta i principis del segle XXI, es va anar posant de manifest que els que havien de consumir, la demanda, no tenia capacitat de pagar per adquirir tot el que l’oferta els posava al davant, tot i que els preus de gairebé tot no fessin més que disminuir.

La crisi iniciada el 2007 va ser l’inici del declivi del sistema, de les alternatives, de les possibilitats i de les oportunitats, la qual cosa va donar inici a un procés de concentració de capital, de control de recursos, de reorganització, d’augment de la desigualtat. Com més poder per controlar, més capacitat per dominar mercats i àrees geogràfiques i més capacitat per accedir a una tecnologia estalviadora de costos i substitutiva del factor treball, i tot plegat en un entorn en què el paper de l’Estat no deixa d’estretir-se perquè la seva capacitat per enfrontar-se a les cada vegada més grans corporacions és creixement menor: la suma de les facturacions de les deu companyies més grans per volum de vendes durant el 2019 dona una quantitat més gran que el PIB del Regne Unit en el mateix any. El protagonisme de l’Estat durant la pandèmia de la covid-19? Penso que ha estat el de minimitzar un problema de forma temporal.

Sumant tot això el que s’obté és un escenari en què en economia i d’economia, cada vegada hi ha menys coses a dir, ja que les opinions i els parers conflueixen cap un indret en què l’opinió és cada vegada més única perquè cada vegada en més ocasions hi ha una sola opció per portar a terme el que convé en cada moment sense que hi pugui haver alternativa possible. (Quin paper li queda en un entorn com aquest a la política? Vosaltres mateixos.)

És a dir, ràpidament ens estem aproximant a un punt en què només hi haurà una única alternativa en un planeta totalment intervinculat i interlligat. Arribats a aquest punt, l’economia ja no tindrà res a dir perquè la possibilitat i el pensament seran únics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.