opinio

Més enllà de la desconnexió insuportable

El sistema científic és capaç de generar coneixement, però el problema el tenim amb l’aplicació d’aquest coneixement a l’activitat econòmica. La solució a aquest problema és multifactorial, però sense cap mena de dubte depèn de canviar tant l’estratègia com l’organització del sistema científic i de l’empresa

En un article recent, publicat a la revista IDEES i titulat “Innovació i canvi tecnològic per al compliment de l’Agenda 2030”, el col·lega Xavier Ferràs fa un conjunt de reflexions molt interessants sobre el nou escenari econòmic postpandèmia. M’ha agradat molt la seva idea de titllar de desconnexió insuportable la forma actual de relació entre ciència i innovació, la no vinculació entre recerca i empresa. A partir d’aquesta idea, a continuació, causes i solucions.

Primer. Des de la segona revolució industrial, en què es va començar a aplicar sistemàticament el coneixement científic a l’activitat econòmica, la connexió entre ciència i innovació no ha parat de generar creixement econòmic i benestar social. De fet, i gràcies a Joseph Schumpeter i Robert Solow, sabem que els processos d’innovació, no associats directament amb l’acumulació de factors de producció, són els que acaben impulsant la productivitat total dels factors i, per tant, el creixement econòmic sostingut i sostenible.

Segon. Si abans era important, per a les economies intangibles i interconnectades d’avui vincular estretament la ciència amb l’activitat econòmica és imprescindible. La innovació no és més que aplicació intencionada del coneixement científic a les organitzacions. La innovació és la tècnica a partir de la qual es difon la tecnologia. Sense connexió pot succeir, com en el cas espanyol i català, que un model de creixement econòmic extensiu basat en l’acumulació de capital i treball (molt del qual de baixa qualificació), i sense impuls des de l’eficiència, ho acabi dominant tot. Aquest és el model que explica, en última instància, la patacada descomunal del 2020. Quan l’economia ha necessitat flexibilitat i innovació, el model de creixement es basava en rigideses i acumulació. Ara no és el moment de buscar culpables, però crec que la revisió històrica posarà al seu lloc el conglomerat d’interessos que va impulsar aquesta versió 2.0 del desenvolupisme.

Tercer. I tot això encara és més fort perquè es podria haver evitat, o almenys modulat. Resulta que el sistema científic de casa nostra ha fet passos de gegant durant les darreres dècades, i tot i les retallades, s’ha situat, per exemple, en termes de publicacions per investigador, al nivell de països com Alemanya o França. En canvi, la inversió i les activitats de recerca, desenvolupament i innovació no paren de disminuir any rere any. Fa poc es va fer públic que Polònia, Grècia i Portugal havien superat Espanya en termes de la participació de l’R+D sobre el PIB. Per als optimistes, Catalunya tampoc en surt gaire ben parada. Per tant, el sistema científic és capaç de generar coneixement, però el problema el tenim amb l’aplicació d’aquest coneixement a l’activitat econòmica. Hem passat del “que inventin ells” al “que innovin ells”.

Quart. La solució a aquest problema és multifactorial, però sense cap mena de dubte depèn de canviar tant l’estratègia com l’organització del sistema científic i de l’empresa, així com la forma dels enllaços laterals que es donen entre aquestes dues institucions.

Cinquè. La universitat. Cal aprofundir molt més en els incentius dels acadèmics i dels estudiants per fer activitats de transferència i d’emprenedoria. I, diria jo, això va més enllà dels recents trams d’innovació i transferència impulsats per les agències de qualitat o del reeixit programa de doctorats industrials. Cal reconèixer d’una vegada la carrera acadèmica del professor de transferència: necessitem catedràtics de relació universitat-empresa. Cal donar un impuls definitiu a la missió de l’emprenedoria a la universitat: reduint traves burocràtiques i legals, repensant la política de cànons i fent més fàcil la creació d’empreses de base tecnològica o de coneixement. I, cal connectar molt més la interdisciplinarietat entre àmbits de coneixement i les funcions dins de les mateixes universitats i entre el conjunt del sistema. Com és possible que a Catalunya tinguem campus universitaris i centres de recerca d’excel·lència, facultats d’economia i d’empresa i escoles de negoci reconegudes internacionalment, una universitat virtual de referència i una xarxa d’entitats i programes de suport a l’emprenedoria, com Barcelona Activa, amb una trajectòria consolidada, i que això no es noti gaire en les magnituds del creixement?

Sisè, i últim. L’empresa. Només una de cada sis empreses catalanes té un sistema formal d’R+D+I. La ciència i la innovació han d’entrar en l’ADN, en el nucli de l’estratègia, de les empreses. Tots els incentius financers i fiscals que ens podem imaginar són d’utilitat, però caldrà anar més enllà. Necessitem hubs d’innovació que connectin pimes i grans empreses de tots els sectors, entre si i amb els centres acadèmics i de recerca. Els agents educatius, econòmics i socials aquí hi tenen un paper clau d’intermediació. Abans de res, però, això vol dir crear una cultura de la col·laboració efectiva. Necessitem més lideratges transformacionals i col·laboratius a tot arreu. La crisi hi ajudarà, però això també s’ha de fabricar. Si fem bé la feina, les futures generacions ens ho agrairan.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.