Patrimoni

El país, més buit d’art

El Museu de Lleida va enviar ahir a Aragó un altre lot d’obres originàries de la Franja i dimecres que ve lliurarà les més importants de tot el conjunt reclamat

Continua el desmantellament per capítols del Museu de Lleida. Ahir va sortir un altre camió amb 42 obres originàries de les parròquies de la Franja en direcció a Aragó. És la tercera entrega que es fa en compliment de l’execució provisional de la sentència que ha condemnat la institució catalana a desprendre’s d’un fons que conservava des de feia més de cent anys.

A diferència dels dos primers lliuraments (els dies 15 i 22 de febrer van marxar 23 i 5 peces, respectivament), el d’ahir era un lot de més entitat artística. De totes maneres, els grans buits en l’exposició permanent del museu els deixaran les obres (41) que faran el quart i últim viatge, dimecres que ve.

Aquest cap de setmana, doncs, és el darrer moment per veure-les a les sales del Museu de Lleida. En realitat, els visitants ja no es podran acomiadar de les obres de l’àmbit del gòtic perquè es van retirar fa uns dies en el marc dels treballs de remodelació que està fent el museu en aquest sector de les seves instal·lacions. Sí que podran dir adeu a icones del romànic com els frontals de Tresserra i de Buira. I fins a l’últim instant també continuaran exercint la seva funció religiosa les peces que hi ha a l’església de Sant Llorenç, com la magnífica verge de Saidí.  

El camió que transportava les 42 obres va arribar al migdia al Museu de Barbastre. Eufòria a Aragó. I tristesa i indignació a Catalunya, agreujades per molts silencis institucionals en el moment més decisiu del llarg litigi que ha enfrontat les dues comunitats veïnes. Sí que han parlat, i de manera contundent, vint directors de museus catalans en un comunicat en què alerten del “greu precedent” que poden suposar aquests fets en el futur.

Opinió

Perdem molt més que 111 obres

Cercle d’Amics del Museu de Lleida

Immediatament després de la segregació, el 1995, d’una bona part del bisbat de Lleida a favor del bisbat de Barbastre, es va iniciar la reclamació d’obres que el bisbe Messeguer havia rescatat de les parròquies mitjançant compres, permutes i donacions. Eren peces normalment retirades del culte pel seu mal estat i que, malgrat que en aquell moment no tenien gaire valor, el Bisbat de Lleida les va salvar de la venda a antiquaris o del seu deteriorament definitiu. Gràcies a aquestes iniciatives avui són obres artístiques i els lleidatans les hem pogut gaudir durant més de 120 anys, fins que ara Aragó ens les pren.

El 2018 el Bisbat de Barbastre i el govern d’Aragó van iniciar un plet a través del jutjat de primera instància de Barbastre contra el Bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida en reclamació de les 111 obres. Jugaven en camp propi i el resultat de la sentència dictaminada el 2019 va ser la previsible. Les obres les havien d’enviar a les parròquies d’origen, prescindint de tota la documentació que acreditava la propietat del Bisbat de Lleida i sense considerar tampoc que algunes parròquies ja no existeixen. En realitat les volien al Museu de Barbastre.

El mateix jutjat de primera instància de Barbastre que va emetre la delirant sentència el desembre del 2020, envoltat per un enfervorit ambient i amb una apel·lació en curs, es permet una incomprensible i injustificada execució provisional que obliga a entregar les 111 obres al Museu de Barbastre. Res justifica una entrega exprés; aquestes obres porten més d’un segle a Lleida, van ser restaurades, cuidades i protegides, en temps de pau i de guerra. Estan perfectament localitzades i cap perill les amenaça.

Per què, doncs, aquestes presses? El govern aragonès i l’Església aragonesa, amb la justícia al seu costat, volen aprofitar la conjuntura, concloure la croada que ha creat un fals imaginari, que a força de repetir-ho la gent d’Aragó s’ho ha cregut. El dia 15 de febrer van celebrar la primera entrega parcial de les 111 obres com si fos una festa nacional.

Tot Aragó sap que les obres de Lleida marxen a Barbastre. Dissortadament, a Catalunya no passa el mateix. Hem patit un silenci per part dels membres del consorci que algun dia la conselleria i altres institucions hauran d’explicar. Per què en el cas de Sixena se’n va parlar tant i ara s’ha amagat tant com s’ha pogut? Per què el tema ha quedat encapsulat a Lleida?

Aquesta sentència és més perillosa que la de Sixena; si no aturem socialment i judicialment, a Espanya o Europa, aquest deliri aragonès, el tema prosseguirà contra altres obres. No és possible que amb una sentència d’un jutjat de primera instància s’executi una injustificada sentència provisional. Si això segueix, judicialment només caldrà copiar i enganxar.

Durant setmanes, des del Cercle d’Amics del Museu hem empaitat partits i institucions per obtenir una defensa pública de suport a la unitat de la col·lecció del Museu de Lleida i una resposta crítica, unànime i argumentada contra l’execució provisional. Un coordinat silenci ha estat la clamorosa resposta. Un silenci que ens afebleix, que encapsula el problema a Lleida. La tímida excusa rebuda de la consellera focalitzant el problema en una manca de comunicació no sembla suficient. En tot cas, si ha estat així li demanem que hi posi remei. I que es divulgui àmpliament el que està passant a Lleida.

A primers de gener ja vàrem entendre i també comprendre que tots els membres del consorci acatarien la sentència. Certament no cal que la consellera sigui imputada i multada, ja en tenim dos, d’exconsellers, en aquesta situació. Si no demanem aquest sacrifici a la consellera sembla que tampoc se li pot demanar al bisbe. Sí que podem demanar a tots que continuïn pledejant fins al final.

Deixem-nos, doncs, de culpabilitzar-nos entre nosaltres, la culpa és a Aragó. Demanem que els membres del consorci es mantinguin, el bisbe inclòs, units entre ells i amb la ferma decisió d’arribar judicialment, si cal, fins a Europa per recuperar-les.

Sembla que ara es vol emprendre una millora del discurs museístic, benvinguda sigui qualsevol reforma de modernització, noves incorporacions i ampliació d’espais poc explicats al museu. Paral·lelament, demanem el respecte que mereix la col·lecció diocesana reconeixent el seu valor artístic, el seu paper com a exponent de la història museística de Lleida, i la seva presència en la vida de molts lleidatans. Fora una llàstima que un efecte col·lateral de l’espoli fos que reneguéssim nosaltres mateixos de la nostra història.

Davant l’adversitat viscuda, cal preservar la memòria; girem full però no llencem el llibre.

Recuperem-les!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.