La novel·la La pesta, publi­cada l’any 1947 per l’escrip­tor francès Albert Camus (1913-1960), relata la història d’una ciu­tat del nord d’Àfrica que és devas­tada per una epidèmia de pesta. Mol­tes de les situ­a­ci­ons que des­criu la novel·la tenen paral·lelis­mes amb el que estem vivint amb la covid.

Les pri­me­res pàgines de la novel·la nar­ren la vida de la ciu­tat, on la població viu de manera frenètica i ori­en­tada al mate­ri­a­lisme i al con­su­misme. Quan irromp la pandèmia i la població comença a emma­lal­tir i a morir, es viuen mol­tes experiències en què l’ego­isme entra en escena, però també hi ha mol­tes situ­a­ci­ons ple­nes de soli­da­ri­tat i d’ajuda mútua.

La covid també ens està ofe­rint situ­a­ci­ons molt diver­ses. Hem vist molts casos d’ego­isme i de falta de col·labo­ració de països i grans cor­po­ra­ci­ons quan han fal­tat mas­ca­re­tes, res­pi­ra­dors o vacu­nes. Aques­tes situ­a­ci­ons fan neces­sari el replan­te­ja­ment de la gover­nança mun­dial per tal de pre­pa­rar-nos per a futu­res pandèmies, basant-nos en la soli­da­ri­tat i la coor­di­nació glo­bal.

També hem pogut veure clara­ment que som més vul­ne­ra­bles del que pensàvem. Per això, cal replan­te­jar pri­o­ri­tats per apos­tar més pel conei­xe­ment, la salut, la reducció de les desi­gual­tats i la sos­te­ni­bi­li­tat del pla­neta. Cal dis­se­nyar plans de con­tingència perquè les pro­pe­res pandèmies no ens aga­fin tan des­pre­vin­guts.

Res­pecte a la manera de tre­ba­llar, també estem rebent mol­tes lliçons. S’ha demos­trat que podem tre­ba­llar d’una altra manera. Molts estu­dis posen de mani­fest que podríem fer el mateix amb un 20 o un 30% de les acti­vi­tats fetes des de casa. Això pot reduir viat­ges, con­ta­mi­nació, reu­ni­ons pre­sen­ci­als, metres qua­drats d’ofi­ci­nes... Mol­tes per­so­nes podrien viure lluny de les ciu­tats i així con­tri­buir a fer-les més sos­te­ni­bles. Fenòmens com el tele­tre­ball i el comerç electrònic s’acce­le­ra­ran i mol­tes per­so­nes hau­ran de can­viar de feina. Els governs han de pri­o­rit­zar polítiques que aju­din a fer que ningú no es quedi enrere.

Tan­ma­teix, en les dar­re­res set­ma­nes també hem vist grans cor­po­ra­ci­ons que no apre­nen aques­tes lliçons. Anun­cien milers d’aco­mi­a­da­ments men­tre paguen bonus estra­tosfèrics als seus direc­tius. Em recorda les dar­re­res pàgines de La pesta, en què quan acaba l’epidèmia la ciu­tat torna a la vida frenètica d’abans, ori­en­tada a l’indi­vi­du­a­lisme i el mate­ri­a­lisme. Això no ens ho podem per­me­tre, hem d’apro­fi­tar les lliçons de la pandèmia i com­ba­tre de debò l’emergència climàtica i les múlti­ples pre­ca­ri­e­tats que afec­ten mol­tes per­so­nes.

Com va dir Albert Camus: “Arriba un moment en què hem d’esco­llir entre la con­tem­plació i l’acció.”