Des del seu naixement l'any 1980 l'Estatut dels Treballadors ha estat sotmès a un procés continu de reformes que arriba fins als nostres dies. Totes tenen com a fil conductor la idea repetida que per crear ocupació cal acabar amb les suposades rigideses del nostre model de relacions laborals.

Si s'ha d'aplicar aquest criteri, podem dir que les reformes laborals han fracassat en el seu objectiu declarat en les exposicions de motius. Els creixements o caigudes de l'ocupació s'han produït per causes diferents, sempre de naturalesa econòmica i molt vinculades a les característiques del nostre teixit econòmic. Hi tenen un pes excessiu els sectors estacionals com la construcció residencial i el turisme, que la fan molt inestable i li donen un comportament molt ciclotímic, com es comprova en moments de crisis i també de creixement. Però tot apunta que les reformes han tingut altres objectius, uns no reconeguts pels seus impulsors i d'altres fins i tot no previstos.

L'any 1984, sota la pressió d'un elevat atur, Felipe González aprova la primera reforma laboral amb la legalització dels contractes temporals sense causa i amb conseqüències -la utilització abusiva de la temporalitat– que encara patim avui. La reforma de 1988, que pretenia crear ocupació juvenil, establint unes condicions diferenciades de treball per als joves, va acabar en vaga general i amb la retirada de la reforma. I uns mesos després va conduir a un procés de concertació social que va comportar la creació de les pensions no contributives a Espanya i la renda mínima d'inserció a Catalunya.

La reforma de 1994 va suposar la legalització d'un model d'ETT que comportava una clara discriminació d'aquests treballadors amb relació als de les empreses usuàries. Aconseguir la igualtat va comportar un període de forta conflictivitat social difusa, fins a aconseguir, 6 anys després, que la negociació col·lectiva i la llei reconeguessin la igualtat salarial.

El període 2001- 2002 va tenir de tot. Una reforma laboral de baixa intensitat, acompanyada d'una reforma de les pensions que va obrir la porta a les jubilacions anticipades i el conegut com a decretazo del 2002, retirat parcialment després d'una vaga general i declarat posteriorment inconstitucional pel Tribunal Constitucional. Ens va deixar, però, un canvi en el processos d'acomiadament que ha obert la porta al procés de desjudicialització de l'acomiadament disciplinari i a la seva generalització com a primer mecanisme d'ajust de l'ocupació. Durant aquests anys l'objectiu de canviar el model de flexibilitat externa –contractació temporal i acomiadament– per una flexibilitat interna més gran a les empreses no s'ha obert pas, perquè la negociació col·lectiva no ha complert la seva funció i per la complexitat del nostre teixit productiu i la tipologia de les empreses.

Trenta anys de reformes laborals ens han deixat algunes lliçons que sembla que no es volen aprendre. Un altre cop s'està obviant que l'actual caiguda de l'ocupació es directament proporcional al creixement de la primera dècada del segle XXI. Aleshores, mentre l'economia de la UE creixia a un ritme anual de l'1%, nosaltres ho fèiem a un ritme del 4%. Entre 1995 i 2007 Espanya va ser el país que més ocupació va crear, més de 8 milions de nous ocupats: un creixement espectacular del 66%. I ara, quan la resta de països decreixen econòmicament més que nosaltres, és Espanya la que més ocupació destrueix, a un ritme proper al 7%, amb l'agreujant que la meitat dels llocs de treball perduts ho són en la construcció, i que l'economia no té força per crear noves ocupacions, i menys per a col·lectius de persones amb dèficits formatius importants.