Sí, són els que pen­sen que amb el sou n’hi ha prou. Però alguns d’aquests empre­sa­ris incrèduls em venen a veure perquè tenen fugues de talent, o no acon­se­guei­xen con­trac­tar el per­fil que neces­si­ten, o no veuen com­promís en la seva empresa i volen fer-hi alguna cosa, fins i tot en con­tra del que pen­sen. Al final, totes les empre­ses hau­ran d’abor­dar aquest tema per con­ven­ci­ment o per neces­si­tat.

Venim d’un món indus­trial en què les per­so­nes, pri­mer, van ser vis­tes com a mà d’obra i, després, com a recur­sos. En l’actu­a­li­tat, ja es comen­cen a veure com el que són, per­so­nes amb talent, perquè en l’eco­no­mia actual el fac­tor dife­ren­cial no és la màquina, sinó el talent. I per tenir talent, pri­mer, l’has d’ena­mo­rar i, després, fide­lit­zar. Però les noves gene­ra­ci­ons no tenen prou amb un bon salari i esta­bi­li­tat, valo­ren l’ambi­ent labo­ral, les opor­tu­ni­tats de crei­xe­ment, saber que apor­ten a la soci­e­tat, tenir uns líders que real­ment siguin ser­vi­ci­als, que no vagin amb el pal i la pas­ta­naga. En defi­ni­tiva, volen ser feli­ces.

Una bar­ba­ri­tat. Les empre­ses tenen molta capa­ci­tat d’influir en com ens sen­tim. És una gran opor­tu­ni­tat, i mol­tes empre­ses l’estan apro­fi­tant perquè s’estan ado­nant del retorn que té. No conec cap empresa que hagi començat a inver­tir en això i ho hagi dei­xat estar.

A dife­ren­cia d’allò que molts emple­ats pen­sen, quan li tiren la pilota a l’empresa, és una res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida. L’empresa pot crear unes con­di­ci­ons i uns espais de feli­ci­tat com­par­tida, però si la per­sona no vol ser feliç, no ho serà. D’altra banda, aquesta per­sona també influ­eix en l’experiència d’altres tre­ba­lla­dors. Amb la qual cosa, tenir un bon ambi­ent labo­ral, rela­ci­o­nar-se, tre­ba­llar en equip, comu­ni­car-se ade­qua­da­ment... tot això també és part de la feli­ci­tat en l’empresa. Al final, tots som res­pon­sa­bles, tot i que, lògica­ment, alguns poden inci­dir més que altres.

El cap de gestió de la feli­ci­tat (chief hap­pi­ness offi­cer) o desen­vo­lu­pa­dor de feli­ci­tat (hap­pi­ness deve­lo­per) és un per­fil molt ori­en­tat a les per­so­nes, amb una gran capa­ci­tat d’empa­tia i obert a noves mane­res de fer les coses, molt pro­ac­tiu. Però m’agrada des­ta­car que també és molt estratègic, molt analític i tracta de con­nec­tar amb les neces­si­tats de negoci. Al final, no hem d’obli­dar que s’espera un retorn de la inversió en feli­ci­tat.

A par­tir de dos indi­ca­dors que des­taco entre molts d’altres. D’una banda, tot allò que es pot estal­viar: reducció d’absen­tisme, de bai­xes mèdiques, de rotació de per­so­nal, de pro­duc­tes defec­tu­o­sos i d’erra­des huma­nes. De l’altra, les coses que s’acon­se­guei­xen: doble de com­promís (que inci­deix en la cre­a­ti­vi­tat i la inno­vació), aug­ment de les ven­des, de les qua­li­fi­ca­ci­ons dels cli­ents, en pro­duc­ti­vi­tats, etc. Tot això està mesu­rat i hi ha meca­nis­mes per cal­cu­lar-ho. Tot això demos­tra que inver­tir en la feli­ci­tat de l’empleat és ren­di­ble i des del minut u.

Tra­di­ci­o­nal­ment, hem selec­ci­o­nat les per­so­nes per les habi­li­tats més tècni­ques, que són aspec­tes que es poden adqui­rir, però ens estem tro­bant que les empre­ses estan cer­cant el canvi de cul­tura selec­ci­o­nant per valors, valors que encai­xin amb els de l’orga­nit­zació. Si un dels nos­tres valors és que la gent sigui feliç, hem d’incor­po­rar aquest aspecte en la selecció. Iden­ti­fi­car la gent que irra­dia feli­ci­tat.

Quan vam mun­tar la con­sul­tora, vam pen­sar que hi vin­drien sobre­tot les més grans, però el pri­mer cli­ent va ser una empresa amb menys de deu emple­ats d’una loca­li­tat més aviat petita. El per­fil que tro­bem no depèn de la dimensió, sinó de la per­sona que la lidera, si té clar que vol una orga­nit­zació feliç.

Per sort, una de les coses que ens empor­ta­rem d’aquesta pandèmia és una acce­le­ració del futur del tre­ball i noves for­mes de tre­ba­llar i de lide­rar, que al final busca la feli­ci­tat de l’empleat.