“En l’aeroport ens ha faltat aproximació sistèmica per fer una proposta de país”

Això és una herència de la cul­tura indus­trial, en què per a cada pro­blema hi havia una solució. És el pen­sa­ment ins­tru­men­tal el que ens ha por­tat a estruc­tu­rar l’admi­nis­tració pública per sec­tors. Però quan la rea­li­tat és cada cop més com­plexa i evo­lu­ci­ona de manera molt ràpida; el pen­sa­ment ins­tru­men­tal no ser­veix. El mateix llen­guatge, que és seqüencial, també ens limita. Quan el que volem expli­car és una rea­li­tat que es mou en diver­sos plans simultània­ment, seria millor recórrer als gràfics i a altres tècni­ques com ara el design thinking i el sys­tem map­ping. Però seguim entes­tats a enca­se­llar la rea­li­tat per àmbits, i el regi­dor d’urba­nisme fa urba­nisme, el de política social fa acci­ons soci­als, i així tot. Hi ha un desa­jus­ta­ment entre la com­ple­xi­tat de la rea­li­tat actual i la manera com la gover­nem que ens fa ser extra­or­dinària­ment ine­fi­ci­ents.

La gover­nança ha de ser trans­ver­sal. Per al 22@ es va crear una soci­e­tat muni­ci­pal que inte­grava totes les àrees. Però són estruc­tu­res incòmodes per al poder tra­di­ci­o­nal.

Els esque­mes de gover­nança sec­to­rial gene­ren espais de poder, i les per­so­nes quan tenen un espai de poder ten­dei­xen a man­te­nir-lo. I quan els governs són plu­ri­par­ti­dis­tes, encara més. Per tant, hi ha resistència a can­viar els models tra­di­ci­o­nals. És la síndrome del boti­guer que té una boti­gueta i la vol man­te­nir. Repre­senta un empo­bri­ment perquè la rea­li­tat porta a interac­tuar.

El pla­ne­ja­ment urbanístic actual és anacrònic perquè xoca amb la volun­tat de canvi de la rea­li­tat. Com es pot tri­gar deu anys a can­viar un pla gene­ral? A la Xina quan un alcalde deci­deix fer una car­re­tera, en un any està feta. A Europa no volem això, volem pro­ces­sos par­ti­ci­pa­tius i garan­tia jurídica, però tam­poc volem l’immo­bi­lisme actual.

És un bon exem­ple del que dic, perquè hem vist com cada gremi donava la seva opinió sobre l’ampli­ació. Crec que ha fal­tat una apro­xi­mació sistèmica per veure totes les interac­ci­ons, i a par­tir d’aquí tenir una visió inte­grada i fer una pro­posta de país. Malau­ra­da­ment, no hi ha aquesta cul­tura, però hi ha una urgència per tro­bar noves mane­res de fer. En el lli­bre parlo con­cre­ta­ment dels dis­tric­tes inno­va­dors, perquè són un exem­ple de com una neces­si­tat per atreure i fixar talent i nova acti­vi­tat econòmica reque­reix un model que aglu­tini sis­te­mes i que es gover­nin de manera inte­grada.

En part sí, però també hi ha un tema afe­git que és el des­pres­tigi de la política i de tan­ca­ment dels par­tits en les seves estruc­tu­res inter­nes. Per tenir pro­jecte de país s’ha de tenir lide­ratge polític de qua­li­tat, i penso que ens falta. Però és un tema sobre­po­sat a l’ante­rior. Si no tin­gues­sin això seguiríem tenint el repte de la falta d’apro­xi­mació sistèmica. I això és un drama. Som extra­or­dinària­ment ine­fi­ci­ents en un moment en què el món està acce­le­rant la velo­ci­tat dels can­vis.

Des del punt de vista de cap­tació d’inversió, d’empre­ses i de talent és un èxit extra­or­di­nari d’escala inter­na­ci­o­nal reco­ne­gut per tot­hom. Una altra cosa, i això és més difícil d’expli­car, és que la pèrdua de gover­nança en un moment deter­mi­nat ha com­por­tat que un espai d’acti­vi­tat econòmica inten­siu en conei­xe­ment, que tenia les carac­terísti­ques d’eco­sis­tema inno­va­dor, esti­gui amenaçat. Aquests espais no són parcs empre­sa­ri­als, i els cal un lide­ratge públic estratègic que s’ha per­dut. Però el 22@ ja tenia una velo­ci­tat de cre­uer i això el salva, de moment.

Bar­ce­lona té una capa­ci­tat pro­fes­si­o­nal i una tra­dició sobre l’urba­nisme extra­or­dinària, una altra cosa és que el govern muni­ci­pal de torn faci un bon ús d’aquest conei­xe­ment que atre­so­rem, i jo penso que en aquests moments no és així.

La superi­lla és una for­mu­lació molt potent i interes­sant que inte­gra Ilde­fons Cerdà i Ramon Mar­ga­lef per fer de la ciu­tat un eco­sis­tema i que con­necta molt bé amb la idea del dis­tricte inno­va­dor. En Sal­va­dor Rueda ha publi­cat un lli­bre interes­sant sobre el tema. Però tal com s’està apli­cant a Bar­ce­lona, l’invent es pot tri­vi­a­lit­zar; merei­xe­ria un debat més pro­fund.

És un pro­blema gravíssim. És un procés natu­ral quan una ciu­tat té èxit. No hem de renun­ciar a tenir èxit, el que s’ha de fer es pre­veure’l i com­pen­sar-lo amb polítiques públi­ques acti­ves, d’habi­tatge públic, d’edu­cació, etc. Una de les lliçons del 22@ és que s’han de tenir en compte les polítiques d’inte­gració social des de l’inici d’un pro­jecte de nou dis­tricte inno­va­dor.