Això és una herència de la cultura industrial, en què per a cada problema hi havia una solució. És el pensament instrumental el que ens ha portat a estructurar l’administració pública per sectors. Però quan la realitat és cada cop més complexa i evoluciona de manera molt ràpida; el pensament instrumental no serveix. El mateix llenguatge, que és seqüencial, també ens limita. Quan el que volem explicar és una realitat que es mou en diversos plans simultàniament, seria millor recórrer als gràfics i a altres tècniques com ara el design thinking i el system mapping. Però seguim entestats a encasellar la realitat per àmbits, i el regidor d’urbanisme fa urbanisme, el de política social fa accions socials, i així tot. Hi ha un desajustament entre la complexitat de la realitat actual i la manera com la governem que ens fa ser extraordinàriament ineficients.

La governança ha de ser transversal. Per al 22@ es va crear una societat municipal que integrava totes les àrees. Però són estructures incòmodes per al poder tradicional.

Els esquemes de governança sectorial generen espais de poder, i les persones quan tenen un espai de poder tendeixen a mantenir-lo. I quan els governs són pluripartidistes, encara més. Per tant, hi ha resistència a canviar els models tradicionals. És la síndrome del botiguer que té una botigueta i la vol mantenir. Representa un empobriment perquè la realitat porta a interactuar.

El planejament urbanístic actual és anacrònic perquè xoca amb la voluntat de canvi de la realitat. Com es pot trigar deu anys a canviar un pla general? A la Xina quan un alcalde decideix fer una carretera, en un any està feta. A Europa no volem això, volem processos participatius i garantia jurídica, però tampoc volem l’immobilisme actual.

És un bon exemple del que dic, perquè hem vist com cada gremi donava la seva opinió sobre l’ampliació. Crec que ha faltat una aproximació sistèmica per veure totes les interaccions, i a partir d’aquí tenir una visió integrada i fer una proposta de país. Malauradament, no hi ha aquesta cultura, però hi ha una urgència per trobar noves maneres de fer. En el llibre parlo concretament dels districtes innovadors, perquè són un exemple de com una necessitat per atreure i fixar talent i nova activitat econòmica requereix un model que aglutini sistemes i que es governin de manera integrada.

En part sí, però també hi ha un tema afegit que és el desprestigi de la política i de tancament dels partits en les seves estructures internes. Per tenir projecte de país s’ha de tenir lideratge polític de qualitat, i penso que ens falta. Però és un tema sobreposat a l’anterior. Si no tinguessin això seguiríem tenint el repte de la falta d’aproximació sistèmica. I això és un drama. Som extraordinàriament ineficients en un moment en què el món està accelerant la velocitat dels canvis.

Des del punt de vista de captació d’inversió, d’empreses i de talent és un èxit extraordinari d’escala internacional reconegut per tothom. Una altra cosa, i això és més difícil d’explicar, és que la pèrdua de governança en un moment determinat ha comportat que un espai d’activitat econòmica intensiu en coneixement, que tenia les característiques d’ecosistema innovador, estigui amenaçat. Aquests espais no són parcs empresarials, i els cal un lideratge públic estratègic que s’ha perdut. Però el 22@ ja tenia una velocitat de creuer i això el salva, de moment.

Barcelona té una capacitat professional i una tradició sobre l’urbanisme extraordinària, una altra cosa és que el govern municipal de torn faci un bon ús d’aquest coneixement que atresorem, i jo penso que en aquests moments no és així.

La superilla és una formulació molt potent i interessant que integra Ildefons Cerdà i Ramon Margalef per fer de la ciutat un ecosistema i que connecta molt bé amb la idea del districte innovador. En Salvador Rueda ha publicat un llibre interessant sobre el tema. Però tal com s’està aplicant a Barcelona, l’invent es pot trivialitzar; mereixeria un debat més profund.

És un problema gravíssim. És un procés natural quan una ciutat té èxit. No hem de renunciar a tenir èxit, el que s’ha de fer es preveure’l i compensar-lo amb polítiques públiques actives, d’habitatge públic, d’educació, etc. Una de les lliçons del 22@ és que s’han de tenir en compte les polítiques d’integració social des de l’inici d’un projecte de nou districte innovador.