La pandèmia ens va fer veure que era possible atorgar una nova narrativa al medi rural, que era alguna cosa més que un bell paisatge estàtic, una oportunitat per tirar endavant projectes vitals, però també empresarials. Tanmateix, el moviment d’emigració interna esperonat per la covid-19 ens va retornar la imatge d’un país despoblat, que transita a dues velocitats i que necessita polítiques de reequilibri territorial de llarg abast.

Les dades demogràfiques que ens ofereixen els geògrafs Isabel Pujadas i Jordi Bayona són prou eloqüents: el 81,2% de la població catalana resideix en àmbits urbans; mentre que els municipis de menys de 1.000 habitants, amb un 2,6% de la població catalana, ocupen el 53,8% del territori. Si ens referim a les densitats diverses que coexisteixen a Catalunya, constatem, a partir de l’Idescat, que hi ha una Catalunya buidada: anem de la bigarrada àrea metropolitana (2.014,3 habitants per km²) a àrees tan despoblades com ara l’Alt Pirineu i Aran (12), les Terres de l’Ebre (54,3) Ponent (65,7) i les Comarques Centrals (83,6). Això és així perquè el país ha experimentat un perllongat procés migratori del camp a la ciutat. D’ençà dels anys vint del segle passat, com assenyalen Pujadas i Bayona, quan la població en municipis de més de 10.000 habitants ja depassava la dels més petits d’aquesta xifra, el procés de buidatge en algunes àrees del territori ha estat implacable: com a exemples, el Priorat ha perdut, del 1920 al 2020, un 55,9% de la població, tot passant de 20.688 habitants als 9.133; la Terra Alta va recular un 51,8%, dels 23.365 habitants als 11.271, i el Pallars Sobirà, un 49,4%, dels 13.634 als 6.902.

I, és clar, això té el seu reflex en la balança econòmica entre comarques en termes de PIB: és important la bretxa que hi ha entre, per esmentar alguns exemples, el Barcelonès (89.030,1 milions d’euros de PIB el 2018), el Vallès Occidental (28.482,5 milions) o el Gironès (6.217,1 milions) i l’Alta Ribagorça (128 milions), el Pallars Sobirà (192,7 milions), la Terra Alta (273 milions) o el Priorat (169,9 milions). L’Observatori del Món Rural (OMR) calcula per al període 2016/2017 que hi ha una diferència entre el PIB rural i l’urbà de 17.011,46 milions d’euros. A més, segons l’OMR, en dades del 2017, la renda familiar urbana és superior en 1.840 euros per habitant i any. L’OMR estableix un indicador sintètic del dinamisme socioeconòmic segons el qual el medi urbà va progressar 0,23 punts el 2018 i 0,10 el 2019; mentre que el medi rural, un 0,16 i un 0,07 en aquests dos anys.

En aquest estat de les coses, esdevé transcendental l’Agenda Rural de Catalunya, un gran artefacte legislatiu per impulsar el desenvolupament territorial, i que ha de ser una realitat l’any vinent. Els reptes que ha d’afrontar són considerables, i es podrien resumir en el que exposa Ignasi Aldomà, professor de geografia rural i ordenació del territori de la Universitat de Lleida: “Caldrà imaginar i construir futurs millors per aquestes ruralitats del despoblament i insistir en mesures com ara promoure el patrimoni agroalimentari i natural; subvencionar pagesos, industrials, botiguers i hotelers; facilitar habitatge, escola i serveis als nouvinguts; millorar carreteres, i portar la fibra òptica als pobles, un servei actualment indispensable.”

L’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (Arca) és la xarxa regional de desenvolupament rural de Catalunya que representa els 12 Grups d’Acció Local (GAL) catalans i els dona suport. El seu gerent, Albert Puigvert, observa que hem de partir de la premissa que “si no hi ha un territori viscut, gestionat, els serveis ecosistèmics de què viu el món urbà no es poden mantenir, i parlem de coses com ara mantenir els rius en el seu cabal òptim, controlar la massa forestal per evitar incendis, la producció d’aliments i la contribució a la transició energètica”.

El nou de l’Agenda haurà de canviar el xip, i bandejar criteris quantitatius, com expressa Puigvert: “En la implementació de serveis, a l’hora de concedir-los hom ha posat fins ara el valor en el nombre d’habitants i no és això. Serveis bàsics com ara el transport, les escoles i la salut no es poden supeditar a ràtios per habitant.” I, és clar, cal treure’s les ulleres d’urbanita si estem planificant sobre què necessita el medi rural: “Ho veiem en el transport públic a comarques, dissenyat amb una visió urbana, amb uns horaris rígids, quan caldria fer-ho a demanda.” En el camp de la salut, “certament no pot haver-hi un CAP a cada poble aïllat, però sí que es poden mesurar distàncies mínimes i alhora habilitar un sistema de teleassistència mèdica eficaç”.

En aquest sentit, Puigvert s’emmiralla en Àustria, on existeix la figura del custodi rural a cada àrea administrativa i que té com a missió oferir la visió del territori en els serveis que s’hi volen habilitar.

Molts han vist durant la pandèmia que l’àmbit rural és tan vàlid com l’urbà per a l’activitat emprenedora, i, al territori, “l’economia és poc especulativa i el retorn és gran”. L’afirmació que l’activitat hi pot arrelar recolza sobre xifres com ara les dels ajuts comunitaris Leader per a la diversificació econòmica: només en el període 2014-2020, es van crear 231 noves empreses, se’n van ampliar 529 i es van originar 3.064 llocs de treball. Com diu Puigvert, “es poden atraure empreses tecnològiques, però cal una bona connectivitat, i ara essencialment la fibra òptica s’ha desplegat als caps de comarca, així que la gent va dels pobles als caps de comarca”.

Pel que fa al sector agroalimentari, el que millor s’identifica amb el món rural, caldria lligar nous vincles: “Si volem que el petit productor participi en el mercat, podem ajustar la cadena de subministrament perquè els seus productes vagin a menjadors públics i escolars, en contractes de reciprocitat entre el món rural i l’urbà com els que hem pogut veure a França, a llocs com ara Montpeller.” A Catalunya, Unió de Pagesos ha volgut assajar una experiència semblant amb el Centre d’Intercanvi Agroalimentari de Proximitat (CIAP), un sistema de venda de circuit curt a l’àrea metropolitana.

Un dels fonaments del repoblament del territori buidat és que hi hagi una bona oferta d’habitatge assequible. A l’àmbit rural, en matèria d’habitatge, el problema ja no és l’escassedat de sòl, “sinó que l’habitatge existent es posi al dia, per facilitar l’habitatge col·lectiu i la masoveria, i per això és crucial que hi hagi fons per a la rehabilitació. Amb una petita part del que s’inverteix a àrees metropolitanes es resoldria el problema”.

Lluís Corominas, president de la Fundació Transparència i Bon Govern Local (FTBG), de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), considera –si volem cercar el perquè de tot plegat– que si ara tenim un problema de despoblament és “perquè no hi va haver una planificació del territori als seixanta i setanta que tendís al reequilibri poblacional en territoris poc densos, i en democràcia això s’ha pal·liat en part amb la construcció d’infraestructures viàries, però ara si volem connectivitat cal pensar en la digitalització del territori”. Com diu, la clau és incorporar al debat de país que “s’han de garantir els serveis ecosistèmics que proporciona el territori, encara que des d’allà no es puguin finançar escoles, centres sanitaris, la connectivitat digital o el manteniment del sector agroalimentari”. Amb el convenciment que les polítiques cap al territori s’han de basar en un nou model de cogovernança que involucri els agents locals, Corominas considera crucial que els fons de reconstrucció europeus Next Generation s’incorporin a l’Agenda Rural.

La Fundació, dins el Projecte arrelament, du a terme iniciatives que il·lustren prou bé com s’ha de conduir el redreçament de les àrees rurals. A Cellera de Ter (Selva) s’ha constituït una cooperativa d’habitatge i una comunitat local de producció d’energia fotovoltaica, i a Rocafort de Queralt (Conca de Barberà) s’estan rehabilitant habitatges per oferir oportunitats entre els joves.

Mario Urrea és alcalde de Torrebesses (Segrià), un dels pobles que formen part de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que ell mateix presideix. D’una localitat de 300 habitants estant -n’havien estat un miler el 1869-, Urrea considera: “Si abans es marxava dels pobles per manca d’activitat econòmica, ara és més aviat perquè hi manca habitatge, una bona xarxa de mobilitat o la fibra òptica.”

Un poble són cases i, si s’abandonen quan el propietari emigra, passa que “es converteixen en una ruïna, i les que no són una ruïna total no tenen les condicions per poder viure-hi”. En aquest sentit, considera fonamental el pla pilot de la Generalitat per rehabilitar edificis, a la qual cosa caldria associar canvis en el marc legislatiu: “És urgent canviar la llei d’urbanisme per permetre que es pugui construir en pobles en què és molt difícil que vinguin els promotors.” A molts pobles petits, quan s’elabora un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), en qualsevol creixement hom obliga els petits propietaris a fer inversions en serveis que són inviables econòmicament. La llei també peca de rigidesa quan no permet, en una hipotètica promoció, no depassar els límits urbans del poble. Tampoc no permet la llei fer divisions en masies de 300 m² per convertir-les en habitatges independents, cosa que podria ser una via per al repoblament.

“Estar connectat al món” és el que significa per a Urrea, i per als pobletans de Torrebesses, haver incorporat fa poc la fibra òptica. “Així es pot vendre el producte al món, com ara l’oli en el nostre cas.”

Fa poc teníem notícia que el govern impulsarà escoles bressol rurals, per garantir la continuïtat de les 75 existents i crear-ne de noves, tot fent una aportació econòmica perquè els ajuntaments només hagin d’aportar 5.000 euros per curs. Un símptoma que s’ha pres consciència que l’escola també ancora gent al territori, i més quan, com diu Urrea, “la pedagogia, a l’escola rural, és pionera, ha estat un motor d’innovació, no divideix per nivells d’edat, i això fa que els escolars tinguin més autonomia, el mestre no hi ha d’estar tant al damunt”. Ja són uns quants els exemples arreu del país de famílies que fonamenten el desplaçament de la ciutat al poble tot cercant el millor projecte educatiu per als fills. Urrea també fa esment d’un servei que sovint es menysté, com és ara la cultura: “Als pobles petits, no tenim auditoris, però s’hi poden organitzar tallers, de restauració o artesania, o xerrades i clubs de lectura.” Es vanta, amb motius, dels més de cent concerts que l’Associació ha escampat per tot el país a través del Festival Itinera.

Créixer? Tot és relatiu, com creu Urrea: “Les grans ciutats haurien de decréixer, no és un èxit créixer en habitants, ho és en el benestar dels veïns.” I tampoc seria un esforç gaire feixuc: en els càlculs de Mario Urrea, si 80.000 persones de les grans urbs anessin als micropobles, aquests doblarien població i podrien encarar el futur amb menys incertesa.

“No hi ha antagonisme entre rural i urbà, cada àmbit produeix serveis que tots dos necessiten, són interdependents”, com fixa d’entrada Maria Buhigas, arquitecta urbanista i vocal de la junta de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT). A Buhigas li agrada parlar de nodes, de relligar el territori, i per demostrar que aquí no es fan les coses posa com a exemple el transport interurbà, en què no s’acaba de reeixir a l’hora de coordinar ferrocarril i autobusos per arribar a un indret determinat. “Al nostre país tenim nodes, però no és una constel·lació relligada, són illes separades.” Al seu parer, això és fonamental perquè, “abans de parlar de quins serveis són necessaris ací i allà, cal connectar tothom”. Connectivitat en el sentit profund del terme, arribant a les telecomunicacions: “Els pobles petits han de tenir fibra no per donar cobertura al teletreball dels pijos de ciutat que hi fan estades, sinó perquè el poble pugui connectar la seva oferta, agroalimentària, turística o la que sigui, a la possible demanda.”

Des de la seva condició d’urbanista, a Maria Buhigas també li preocupa que el marc legal pugui ser un entrebanc insuperable. “La llei d’urbanisme no fa distincions, no ajuda a treballar sobre la diversitat del territori. Entre un dels seus objectius hi ha el de no malbaratar sòl, que està molt bé, però cal veure la diversificat del territori, i que a cada lloc es faci allò que la comunitat vol fer, ja que és per això que es fan les lleis.” En aquest sentit, posa l’exemple de les cases buides: potser, en lloc d’expropiar-les, la llei podria obrir la possibilitat a polítiques de repoblament basades en la masoveria.

La portaveu de la SCOT creu que tota confiança en els beneficis que pugui aportar per al reequilibri territorial la materialització de la futura Agenda Rural de Catalunya depèn “de la dotació pressupostària que hi hagi al darrere. La qüestió és saber si hi hauria una línia ben definida en el pressupost i, molt important, si tindrà continuïtat, perquè les polítiques públiques discontínues no serveixen per a res”. Recorda la llei de barris, un exemple de pla que va servir per rehabilitar àrees degradades justament perquè tenia la dotació econòmica que li corresponia.

L’Agenda Rural és el gran pla sectorial que haurà de desplegar el govern de Catalunya en els anys a venir, i un dels actors d’aquest desplegament serà Oriol Anson, secretari general d’Agenda Rural, el qual reconeix que “han mancat polítiques per atreure gent a l’entorn rural, i l’Agenda Rural ho vol redreçar, veure quins dèficits hi ha i compensar-ho.” La pandèmia ens ha demostrat, com diu, que, si es resol la mancança de fibra òptica en determinades àrees del territori, “és més fàcil anar de la ciutat al camp”. Insisteix que la cobertura digital és indispensable, i que cal avançar molt més en el pla de desplegament de la fibra òptica: “No ens podem permetre que en algun indret els datàfons no funcionin o que empreses que han fet l’aposta d’establir-se a l’àmbit rural tinguin problemes de facturar els clients perquè els cau internet.”

En la seva interpretació, sobre els recursos que s’inverteixin al territori, cal fer-ho “a través de l’administració local, que cada ajuntament identifiqui les necessitats del territori, per tirar endavant els projectes que s’escaiguin”.

Quan parlem de repoblar o aturar la pèrdua de població al medi rural, sovint pensem que la clau és repotenciar el sector agroalimentari, i Anson pensa que “cal deslligar el sistema agroalimentari del despoblament, perquè el repoblament ha de venir per la diversificació de l’economia”.

Un dels paranys que poden fer pensar que no n’hi ha per tant amb això del desequilibri territorial és que, al capdavall, els habitants dels petits pobles ja tenen tots els serveis que vulguin als caps de comarca. Anson creu: “Si ja tenim els caps de comarca com a nuclis consolidats, ara el que cal fer és el camí contrari i nodrir els pobles més petits dels serveis mínims.” Posa d’exemple el caixer automàtic, la desaparició del qual suposa una gran contratemps per a la gent gran, que encara paga en efectiu.

Tot i que si parlem de comunicacions al territori ara el protagonisme se l’endú la connexió digital, també ens hem d’aturar a reformular com i per on es desenvolupa el transport. “Hem de deixar de prioritzar el cotxe, millorar les infraestructures ferroviàries i, sobretot, deslliurar-nos de l’actual estructura radial, Barcelona no ha de ser quilòmetre zero.” Dissenyar un nou model de comunicacions, en què es pugui anar en tren als Pirineus de Lleida, a Olot o a Berga, tot pensant a allotjar el transport de mercaderies al tren.

“Hem de tenir gent al país, perquè ens el cuidi”, conclou Oriol Anson, que subratlla que deixar el territori desemparat condueix a riscos tan evidents com, per exemple, el creixement de la massa forestal.

Josep Bigorra, alcalde de Vilaplana (Baix Camp), un poble de 580 habitants, és membre del comitè executiu de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), càrrec des del qual vol fer entendre a qui el vulgui escoltar que “el despoblament provoca efectes a tot el país, no només als petits nuclis que perden població”. Creu que l’escassa inversió als pobles petits és decisiva en la capacitat d’atracció de població. A Vilaplana ho saben prou, donat que van tenir l’escola tancada durant molt de temps, i “si no hi ha escola la gent no ve, tot i que també són imprescindibles altres serveis per avançar en el reequilibri territorial”. I quan s’implementen els serveis, haurien de funcionar: A Vilaseca, que té fibra amb un sistema híbrid, ja que arriba per via aèria, per ràdio, ja han “passat dos episodis de caiguda d’internet, i això suposa senzillament no poder treballar”.

Terra de fruita seca, a Vilaseca saben prou com n’és de difícil garantir el relleu al capdavant d’una explotació familiar “si els fills arriben a la conclusió que no s’hi poden guanyar la vida. Antany, al municipi hi sovintejaven les avellanedes, i ara han estat substituïdes per pinedes, i si el bosc creix sempre és un problema, hi ha més risc que es cremi la muntanya”. Tot plegat, al seu parer, és una qüestió de preus: “Cal que hi hagi preus justos per al productor, no pot ser que a la llotja dos o tres pactin preus que no donen. És per això que van desapareixent les cooperatives dels pobles.” Josep Bigorra creu que si volem que l’agricultura bategui al seu territori “ens haurem de plantejar deixar de vendre l’avellana a l’engròs, i transformar el producte per revalorar-ho en la forma de, per exemple, torró d’avellana”. Un altre cavall de batalla el planteja la incongruència de la norma urbanística pel que fa a la construcció d’habitatges, font de queixes per a edils de localitats petites com ara Bigorra: “El pla urbanístic planteja expectatives desproporcionades, de creixements anuals de 40-50 cases, que òbviament no es poden complir, quan només serien necessàries sis cases cada any.”

L’alcalde de Vilaplana confia que l’Agenda Rural, “un document molt treballat, en què ha gaudit d’una gran participació al llarg de moltes sessions”, sigui l’oportunitat per capgirar la situació del territori. “Tots plegats haurem de vetllar perquè no esdevingui paper mullat, i caldrà veure fins on arribarà el compromís del govern de la Generalitat, n’esperem la màxima sensibilitat.”