Passen els anys i, tot i que en la consciència dels responsables governamentals sempre hi ha la necessitat de desplegar polítiques que ajudin a recuperar un cert reequilibri entre territoris a Catalunya, la realitat és que les iniciatives que s’han concretat no ens permeten a hores d’ara pensar que la situació és en fase de redreçament.

La pandèmia ha suposat per a molts una oportunitat per deixar les grans àrees metropolitanes i reformular la seva trajectòria vital en un entorn rural, el qual agraeix rebre saba nova. Però no ens enganyem, bona part del territori ha estat abandonat a un procés de decadència en què la reculada demogràfica és la norma, i no hauríem de perdre de vista que un país progressa des de tots els angles del seu territori, i no es pot permetre créixer a dues o tres velocitats. Així doncs, per als anys a venir, la recuperació demogràfica i, per tant, social i econòmica de les nostres comarques despoblades ha de ser un repte inajornable, i això vol dir que l’ambiciosa Agenda Rural que la Generalitat es proposa desenvolupar ha de un dels eixos principals de l’obra feta durant aquesta legislatura. Caldrà millorar els serveis necessaris per al desenvolupament de les persones, si volem procurar l’arrelament social; protegir els serveis ecosistèmics, dels quals depenem, tot i que no en som prou conscients a les ciutats, i avançar amb pas ferm en la transició energètica que ha de contribuir a la mitigació dels efectes del canvi climàtic. Si antany construir carreteres era la garantia d’interconnectar-nos amb el territori, avui el gran repte és dur la digitalització a tots els racons de l’àmbit rural, per obrir-lo al món. Quant al sistema agroalimentari, possiblement n’haurem de redefinir la cadena de valor per garantir-ne el relleu generacional, a través de propostes de consum del producte de proximitat. I la dinamització econòmica del territori no s’aturarà aquí, caldrà dotar els nostres pobles de prou capacitat en serveis clau com ara l’escola i l’atenció sanitària perquè professionals i empreses facin el salt de la ciutat al camp, sense cap mena de risc de perdre competitivitat. I tot plegat s’ha de fer a través d’un sistema de presa de decisions en què sigui el territori el que decideixi quin ha de ser el seu camí de redreçament durant les pròximes dècades.