És així, en l’època del mercantilisme, quan la riquesa consistia a vendre molt i comprar poc i així acumular or i argent, es van posar mesures proteccionistes, aranzels, a tots els productes estrangers per fomentar la producció local. Va ser quan Adam Smith i, sobretot, David Ricardo, creadors de l’economia moderna, van dir que, si els recursos són escassos i no pots produir tot el que necessites, la clau és especialitzar-se. Ricardo va veure que, si la Gran Bretanya era comparativament millor fent béns industrials, facilitar la importació de cereals i altres aliments no havia de ser motiu de preocupació. Però en l’època aquest debat, que és econòmic, es va transformar en un debat polític populista de protecció dels cereals britànics. I és un debat que se succeeix al llarg de la història i avui, dos segles després, està ben viu amb el Brexit. La teoria econòmica i la història ens ensenyen que aïllar-se dels mercats internacionals no té sentit.

Sí, però al final el que anem aprenent a poc a poc és que no és ni una cosa ni l’altra, Les economies modernes que funcionen bé són les mixtes, en què el mercat té un paper destacat, aprofitant els avantatges que proporciona en termes de competència i eficiència, però també el té l’Estat, com a regulador del mercat, proveïdor d’alguns béns públics i protector d’algunes necessitats bàsiques. Al final és qüestió de deixar les etiquetes de banda, que si s’és neoliberal o keynesià, i ser pràctic i veure en cada situació què convé més. I això es pot enllaçar amb la pregunta anterior dels populismes. Em nego a posar etiquetes de proteccionistes o partidaris de la globalització, al final és un tema de bon disseny de polítiques públiques. Una política pública és bona si està ben dissenyada i no per la bandera que enarbori.

Proposo un antídot que és aprendre història del pensament econòmic, que és la raó del llibre. Modelitzar les idees econòmiques amb les matemàtiques i tota la sofisticació moderna no és necessàriament dolent, ho és quan oblides el context geogràfic, cultural, social i històric.

Molt clar: no. És una gran eina però amb un gran risc. De la mateixa manera que deia que no és suficient fer matemàtiques per explicar l’economia oblidant-nos del context, tampoc es pot pretendre entendre la realitat només amb big data, que és el que intenten fer ara moltes empreses i governs. Les dades s’han de saber interpretar a la llum d’unes idees i unes teories. Ara sembla que els algoritmes ens salvaran la vida, diuen molts, però s’ha vist que tenen una capacitat predictiva pèssima.

El PIB és un bon indicador, el problema és la nostra obsessió amb el PIB, que mesura el que mesura, és a dir, la prosperitat material. En això, continua sent un indicador rellevant i per això és molt usat. Ara bé, quan les societats assoleixen nivells de desenvolupament econòmic més elevats, no ens podem limitar al PIB perquè no podem créixer de manera il·limitada i perquè cal posar el focus en altres dimensions del desenvolupament com ara la justícia social, la cultura i la sostenibilitat.

És una paradoxa que hem anat descobrint els darrer anys, i que ha provocat que sorgissin indicadors com ara l’índex de felicitat, de qualitat de vida, de satisfacció en la feina... Per què ens trobem que en les societats materialment pròsperes sovint la gent no és feliç? Ens costa molt descobrir que la prosperitat no és només una qüestió material, quan, a vegades, tenir accés a segons quines coses ens comporta unes adicions que només són fonts de felicitat a curt termini.

Hem superat una mica la dinàmica del pèndol que comentàvem, que ens portava de les idees favorables al mercat a les partidàries de l’Estat, i això en ha permès que l’economia moderna hagi començat a explorar moltes altres dimensions que tenia una mica oblidades, això és molt positiu. Els economistes hem tornat a fer que l’economia sigui la ciència que estudia el benestar de les persones, cosa que implica no només tot el que és relatiu a la producció i la distribució de béns i serveis sinó també la distribució de la renda, la protecció del medi ambient, les polítiques culturals i socials, etc.