“L’economia ha tornat a ser la ciència del benestar”

És així, en l’època del mer­can­ti­lisme, quan la riquesa con­sis­tia a ven­dre molt i com­prar poc i així acu­mu­lar or i argent, es van posar mesu­res pro­tec­ci­o­nis­tes, aran­zels, a tots els pro­duc­tes estran­gers per fomen­tar la pro­ducció local. Va ser quan Adam Smith i, sobre­tot, David Ricardo, cre­a­dors de l’eco­no­mia moderna, van dir que, si els recur­sos són escas­sos i no pots pro­duir tot el que neces­si­tes, la clau és espe­ci­a­lit­zar-se. Ricardo va veure que, si la Gran Bre­ta­nya era com­pa­ra­ti­va­ment millor fent béns indus­tri­als, faci­li­tar la impor­tació de cere­als i altres ali­ments no havia de ser motiu de pre­o­cu­pació. Però en l’època aquest debat, que és econòmic, es va trans­for­mar en un debat polític popu­lista de pro­tecció dels cere­als britànics. I és un debat que se suc­ce­eix al llarg de la història i avui, dos segles després, està ben viu amb el Bre­xit. La teo­ria econòmica i la història ens ense­nyen que aïllar-se dels mer­cats inter­na­ci­o­nals no té sen­tit.

Sí, però al final el que anem apre­nent a poc a poc és que no és ni una cosa ni l’altra, Les eco­no­mies moder­nes que fun­ci­o­nen bé són les mix­tes, en què el mer­cat té un paper des­ta­cat, apro­fi­tant els avan­tat­ges que pro­por­ci­ona en ter­mes de com­petència i eficiència, però també el té l’Estat, com a regu­la­dor del mer­cat, proveïdor d’alguns béns públics i pro­tec­tor d’algu­nes neces­si­tats bàsiques. Al final és qüestió de dei­xar les eti­que­tes de banda, que si s’és neo­li­be­ral o key­nesià, i ser pràctic i veure en cada situ­ació què convé més. I això es pot enllaçar amb la pre­gunta ante­rior dels popu­lis­mes. Em nego a posar eti­que­tes de pro­tec­ci­o­nis­tes o par­ti­da­ris de la glo­ba­lit­zació, al final és un tema de bon dis­seny de polítiques públi­ques. Una política pública és bona si està ben dis­se­nyada i no per la ban­dera que enar­bori.

Pro­poso un antídot que és apren­dre història del pen­sa­ment econòmic, que és la raó del lli­bre. Mode­lit­zar les idees econòmiques amb les matemàtiques i tota la sofis­ti­cació moderna no és necessària­ment dolent, ho és quan obli­des el con­text geogràfic, cul­tu­ral, social i històric.

Molt clar: no. És una gran eina però amb un gran risc. De la mateixa manera que deia que no és sufi­ci­ent fer matemàtiques per expli­car l’eco­no­mia obli­dant-nos del con­text, tam­poc es pot pre­ten­dre enten­dre la rea­li­tat només amb big data, que és el que inten­ten fer ara mol­tes empre­ses i governs. Les dades s’han de saber inter­pre­tar a la llum d’unes idees i unes teo­ries. Ara sem­bla que els algo­rit­mes ens sal­va­ran la vida, diuen molts, però s’ha vist que tenen una capa­ci­tat pre­dic­tiva pèssima.

El PIB és un bon indi­ca­dor, el pro­blema és la nos­tra obsessió amb el PIB, que mesura el que mesura, és a dir, la pros­pe­ri­tat mate­rial. En això, con­ti­nua sent un indi­ca­dor relle­vant i per això és molt usat. Ara bé, quan les soci­e­tats asso­lei­xen nivells de desen­vo­lu­pa­ment econòmic més ele­vats, no ens podem limi­tar al PIB perquè no podem créixer de manera il·limi­tada i perquè cal posar el focus en altres dimen­si­ons del desen­vo­lu­pa­ment com ara la justícia social, la cul­tura i la sos­te­ni­bi­li­tat.

És una para­doxa que hem anat des­co­brint els dar­rer anys, i que ha pro­vo­cat que sor­gis­sin indi­ca­dors com ara l’índex de feli­ci­tat, de qua­li­tat de vida, de satis­facció en la feina... Per què ens tro­bem que en les soci­e­tats mate­ri­al­ment pròspe­res sovint la gent no és feliç? Ens costa molt des­co­brir que la pros­pe­ri­tat no és només una qüestió mate­rial, quan, a vega­des, tenir accés a segons qui­nes coses ens com­porta unes adi­ci­ons que només són fonts de feli­ci­tat a curt ter­mini.

Hem superat una mica la dinàmica del pèndol que comentàvem, que ens por­tava de les idees favo­ra­bles al mer­cat a les par­tidàries de l’Estat, i això en ha permès que l’eco­no­mia moderna hagi començat a explo­rar mol­tes altres dimen­si­ons que tenia una mica obli­da­des, això és molt posi­tiu. Els eco­no­mis­tes hem tor­nat a fer que l’eco­no­mia sigui la ciència que estu­dia el benes­tar de les per­so­nes, cosa que implica no només tot el que és rela­tiu a la pro­ducció i la dis­tri­bució de béns i ser­veis sinó també la dis­tri­bució de la renda, la pro­tecció del medi ambi­ent, les polítiques cul­tu­rals i soci­als, etc.