Jordi Malu­quer era l’experiència, la cul­tura i el savoir-faire. Exer­cia de vice­pre­si­dent del con­sell edi­to­rial d’El Punt del Maresme el 1997, quan hi vaig entrar. Ens pre­si­dia la futura vice­rec­tora de la UAB M. José Reco­der, amb pro­fes­si­o­na­li­tat i bones mane­res. Quan Reco­der es pre­sentà a les muni­ci­pals del 2003, hi renuncià, i Malu­quer en va ser el relleu natu­ral. Al con­sell edi­to­rial m’hi havia por­tat Manuel Cuyàs, quan jo li havia enviat arti­cles històrics i cul­tu­rals, que Cuyàs m’havia publi­cat. En haver dei­xat de ser regi­dor, em va pro­po­sar d’incor­po­rar-m’hi. No volien càrrecs polítics en exer­cici.

Allí vaig conèixer la premsa per din­tre. Una premsa dife­rent, feta amb vocació de ser­vei, nas­cuda a comar­ques i més lluny de les pres­si­ons dels poders. Tots hi apreníem. Dels mem­bres del con­sell, Llo­renç Sol­de­vila, Joan Catà, Josep Fra­dera, Gemma Bonet, Sha­riff Jarju. Dels direc­tors, Manuel Cuyàs i Saül Gor­di­llo, que el va subs­ti­tuir. Ells coma­na­ven un equip de joves peri­o­dis­tes, molt com­pe­tents, que han fet car­rera: Fran­cesc San­ti­ago, Mònica Ber­nabé, David Marín. A vega­des venien els res­pon­sa­bles gene­rals Emili Gis­pert o Jordi Grau. En assis­tir a la pri­mera reunió, et donava la ben­vin­guda el pre­si­dent Joan Bosch. Tot un detall.

Amb Jordi Malu­quer vàrem tenir bon fee­ling. Edu­cat i ama­ble, comen­tava els arti­cles a qui s’ini­ci­ava gai­rebé com a arti­cu­lista, ell que ja por­tava mol­tes pàgines impre­ses. Quan El Punt va treure edició a Bar­ce­lona (abans de la fusió amb l’Avui), les edi­ci­ons del Maresme, Bar­ce­lonès Nord i el Gar­raf hi varen que­dar inte­gra­des, amb un con­sell edi­to­rial del qual només varen for­mar part dues per­so­nes de la comarca, una de les quals va ser ell. A la casa, els va saber greu pres­cin­dir dels que no hi havíem entrat i ens con­vo­ca­ven tri­mes­tral­ment, cosa que ser­via de ben poc. I un dia, un bon sopar al res­tau­rant Dimas, a la platja mata­ro­nina, va ser­vir per aco­mi­a­dar-nos, però sense dir-nos-ho. Ho vaig tro­bar un acte de gran poli­tesse.

L’amis­tat amb Malu­quer i la seva com­pa­nya Olga la vàrem seguir con­re­ant amb l’Anna, en coin­ci­dir en actes cul­tu­rals i con­certs. El vaig visi­tar en diver­ses oca­si­ons al seu mas de Cabrera de Mar, Can Canal. La pri­mera, amb motiu de pre­pa­rar amb Maria Coll el lli­bre La vaga d’usu­a­ris de tram­vies de Bar­ce­lona de 1957 (Eumo, 2008); la segona, per par­lar dels fets del para­nimf de la UB, dels quals va ser pro­ta­go­nista: també en va ser entre­vis­tat per al lli­bre Al para­nimf! (Ed. Base, 2017). Aquests s’havien esde­vin­gut al cap d’un mes de la vaga de tram­vies. Ell en va sor­tir expe­di­en­tat amb la pro­hi­bició de tor­nar-se a matri­cu­lar, el que el va obli­gar a fer-ho a Sara­gossa. Per les difi­cul­tats del des­plaçament, el judici i haver de fer el ser­vei mili­tar, no va aca­bar la car­rera.

En fer-lo ces­sar de direc­tor gene­ral de Música, Tea­tre i Cinema de la Gene­ra­li­tat (1983-1989), li varen insi­nuar un altre càrrec que no es va fer efec­tiu. Lla­vors li varen ofe­rir la Creu de Sant Jordi i ell va decli­nar de rebre el guardó. Un fet que denota la seva per­so­na­li­tat inde­pen­dent, recta i honesta. El recor­da­rem amb afecte. Des­cansa en pau.