Jo no intento res, no planifico res, no puc fer-ho. Simplement em poso a furgar i surt el que surt. Ni tan sols puc dir si faré una cançó alegre o trista. De vegades em proposo fer-ne alguna d’alegre i no sé què passa, però alguna cosa es torça i no em surt. És com si fos una mica espectador quan estic component, com si mirés el procés des de fora. Tampoc no m’esforço a mantenir-me fidel als cànons: no penso mai si una cançó és massa llarga o si és millor que no hi digui paraules malsonants perquè pugui sortir a la ràdio. Altres problemes tinc. Em passo llargues temporades que no em surt res i d’altres que no paro de compondre.

Ja m’agradaria tenir un botó perquè em sortissin coses [riu]. M’he passat anys sencers en què no em sortia ni una frase... Per sort ara estic en un bon moment.

Sí, tot i que podries escoltar el quart moviment per separat, però no és el mateix fer només una dutxa freda que fer-ho després d’una sauna. Aquest disc és una cosa a part, però és evident que treure un disc de 8, 9 o 10 cançons ja és una cosa del passat. Als músics antics ens continua semblant una cosa rara, això de treure una cançó aïllada, però també és cert que fa molts anys també es treien primer les cançons com a singles i després es reunien en un elapé. Són coses de la tècnica que es van inventant.

Sí, Ininteligible. No hem sigut a temps de treure un disc sencer i per això hem decidit llançar un parell de cançons, que més endavant ja sortiran en format físic, encara que estigui de baixa.

N’escolto poca, però va per temporades. De vegades la música m’enriqueix, però també hi ha moments en què em contamina el cap. I n’escolto sovint amb el telèfon i els auriculars o al cotxe. Si vols escoltar la música d’una altra manera t’has d’implicar, però és cert que amb el disc de vinil la música sona una mica més semblant a com és de veritat.

Simplement són metàfores lluminoses que expressen coses molt fortes.

Realment, la minigira de l’any passat va tenir gust de poc i, a més, en aquelles condicions, amb el públic assegut, es perdien una mica les vibracions de la gent cantant i ballant com és normal en un concert de rock, però havíem de seguir tocant. Ara tampoc fem una gira molt llarga: com sempre, intentem tocar els divendres i els dissabtes, per poder ser a casa la resta de la setmana. Amb el temps he après a arribar als concerts descansat i a intentar conèixer una mica els llocs on toco, perquè va arribar un moment que anava a un lloc i al final em deia: “Cony! Què he conegut? Només l’aeroport, l’hotel i l’escenari.”

No, però hauria estat bé que ho hagués sabut, per haver estat més tranquil: segur que no m’hauria menjat tant el coco durant tots aquests anys! [riu]. En el món de la música no pots saber ni què faràs l’any vinent.

Dir-ne rock és la manera més fàcil d’explicar el que faig quan algú et pregunta què fas, però una frase verge que no he dit ni diré mai és: aquesta cançó no em serveix perquè no sembla rock.

No, va ser pur atzar. A través d’uns músics en vaig conèixer d’altres, però no els vaig triar pels seus instruments ni perquè fossin uns virtuosos, sinó pel seu bon gust.

Sí, perquè en definitiva són cançons que he fet jo, i ara intentem mantenir l’equilibri amb la nova instrumentació. Fem concerts llargs en què hi ha temps per a tot, amb dues parts d’una hora i quart cadascuna, la primera més tranquil·la que la segona, separades per un descans. Tenint tantes cançons has de fer concerts llargs encara que només sigui per no discutir sobre si hi entren o no determinades cançons .