Aliances, presses i traïcions
L’anticipació electoral provoca una cursa desbocada per tancar acords
El PD intenta pactar amb tots els partits excepte l’extrema dreta, líder dels sondejos
L’ambaixada russa va contactar amb Berlusconi i l’entorn de Salvini just abans que fessin caure Draghi
Des que es va anunciar que hi haurà eleccions anticipades el proper 25 de setembre, la vida política italiana ha esdevingut encara més entretinguda que de costum. La llei electoral, pensada per preservar el bipartidisme, propicia que els partits –nombrosos i canviants– pactin entre ells i es presentin en grans coalicions per tal de no quedar exclosos. Així ha començat una cursa contra rellotge per veure qui es deixa festejar, amb resultats que inclouen acusacions de traïció i aliances estrambòtiques.
L’espai que treu més fum és el de la dreta. La decisió de Silvio Berlusconi de retirar el suport a Mario Draghi a última hora i sense avisar, fent caure el govern, va irritar molts membres de Força Itàlia. Alguns d’històrics, com Renato Brunetta, Mara Carfagna i Maria Stella Gelmini, exministres de pes de governs de Berlusconi –i molt criticats al seu moment pels demòcrates–, que han deixat el partit en desacord amb la decisió de fer caure el govern. Es dona el cas que tots tres són ministres de l’executiu de Draghi.
El cert és que com a fidels berlusconians que havien estat fins ara, tots tres van defensar l’ex Cavaliere en les situacions més espinoses, com per exemple en el cas Ruby, la menor que participava a les festes sexuals de l’aleshores primer ministre. Per fer memòria: una nit de maig del 2010, el premier Berlusconi va trucar a la policia per dir al funcionari que tenia en custòdia la jove de 17 anys –retinguda per una acusació de furt– que la deixessin anar, que la recolliria una persona del seu partit perquè era la neboda del president egipci Hosni Mubarak. No ho era, és clar. També va assegurar que li havia donat diners, sí, però “perquè no es prostituís”. Els tres exponents de Força Itàlia que no han pogut tolerar èticament la caiguda del govern de Draghi havien defensat, sencer, aquest relat.
Gelmini i Carfagna ja han fitxat per Acció, el nou partit de Carlo Calenda, dirigent d’empresa que va ser ministre de Desenvolupament Econòmic d’Enrico Letta i de Matteo Renzi –amb qui es disputen electorat: el florentí també té un partit de centredreta–. Brunetta s’ho rumia mentre observa com des de la seva antiga formació se’ls titlla de traïdors.
Per acabar de quadrar el cercle, el Partit Demòcrata (PD) valora presentar-se amb Acció i, per tant, amb tots els berlusconians que busquen casa nova. El PD, a anys llum de la coalició de la dreta i l’extrema dreta –l’un voreja el 23%, mentre que l’altra s’apropa al 48% en les enquestes–, busca formar-ne una, de coalició. La suma de l’Esquerra i els Verds només arriba al 3%. Letta, per tant, festeja el centredreta i els escindits de Berlusconi, i també els escindits del Moviment 5 Estrelles. No serà fàcil trobar eslògans adequats per a aquesta campanya.
La coalició que fa dècades que resisteix impertèrrita, en canvi, és la que va forjar Berlusconi quan va entrar en política, a meitat dels noranta, amb la Lliga i amb els postfeixistes. Aquesta coalició guanyaria, segons tots els sondejos, també una possible coalició del PD amb berlusconians i grillini escindits i amb la resta de petits partits de centredreta.
D’altra banda, els estrets lligams de la dreta i l’extrema dreta italianes, en particular de Berlusconi i Salvini, amb l’entorn de Putin, continuen portant cua. El magnat, amic íntim de Putin, va parlar amb l’ambaixador rus poc abans de fer caure el govern, segons el diari La Repubblica. “M’ha explicat la veritat sobre la guerra”, hauria dit l’ex Cavaliere als fidels que l’acompanyaven a la terrassa de la seva mansió romana la tarda que va donar l’ordre de fer caure el govern.
Ja era notori que Salvini i el seu conseller diplomàtic, Antonio Capuano, s’havien reunit diversos cops amb representants de l’ambaixada russa. Aquesta setmana el diari La Stampa, però, ha publicat un document informal dels serveis d’intel·ligència italians que detalla algunes trobades entre Capuano i Oleg Kostyukov, el cap polític de l’ambaixada russa a Itàlia.
Segons el document, Kostyukov li va preguntar a finals de maig al leghista si “els ministres de la Lliga estarien disposats a abandonar el govern”. Això ha encès les alarmes dels qui creuen que rere la caiguda de Draghi hi ha hagut una empenta de Rússia. “Germans d’Itàlia està amb Ucraïna”, ha respost Giorgia Meloni, que ara és la forta de la coalició i, per tant, qui té més possibilitats de ser primera ministra. A diferència dels seus socis, la postfeixista ha mantingut sempre una distància prudencial amb Putin, i això li ha permès els darrers anys rebre el suport dels ultraconservadors nord-americans que han finançat l’ascens de Donald Trump. L’entramat d’interessos és complex i allargat.
L’avi del populisme
Quatre dies després de les eleccions, Berlusconi complirà 86 anys. El magnat és l’avi de l’actual onada populista de dreta i extrema dreta. Ell va marcar el camí, contraposant llibertat a”comunisme”: tot allò que no fos de la seva corda, des de jutges a rivals polítics. I, també, acaparant els mitjans de comunicació per controlar el discurs i difondre notícies falses ben abans que esdevinguessin un terme d’ús comú. No vol desaprofitar l’oportunitat de ser decisiu, com sempre en la política italiana de les darreres dècades. Cínic incommensurable, fa campanya a les televisions de la seva propietat presentant-se com l’única garantia de tenir a ratlla l’extrema dreta –que ha arribat on ha arribat gràcies a ell.
El Capità sense timó
En caiguda lliure des de fa mesos. Entrar al govern de Draghi l’ha perjudicat: ha dificultat l’estratègia comunicativa de criticar a crits sense proposar i ha regalat la visibilitat a la postfeixista Meloni, única oposició. Nascut a Milà fa 49 anys, ha viscut sempre de la política, on ha ocupat tots els càrrecs possibles, des de regidor d’ajuntament a eurodiputat, batent rècords d’absentisme laboral. Amb l’ajuda de la gran amiga Marine Le Pen, Salvini va transformar la Lliga Nord, un partit autonomista, en una formació nacionalista italiana. Va arribar a màxims de popularitat com a ministre d’Interior, però ara Meloni li ha tret el lideratge.
Ideologia de conveniència
Nascut a Avellino fa 36 anys i fill d’un constructor feixista que va intentar ser polític sense èxit, Di Maio va fer la primera incursió en política a l’institut. Va formar una llista contra l’esquerra amb el lema feixista Memento Audere Semper. Es defineix sense ideologia: els fets han demostrat que això significa que s’adapta a qui tingui el poder. Ha estat la cara visible dels grillini durant anys. Des que va arribar al govern com a vicepremier amb Salvini no se n’ha anat, ha estat ministre amb leghistes, demòcrates i Draghi. Tant defensa una cosa com la contrària. S’ha escindit dels grillini perquè volia continuar al govern. Ara vol pactar amb el PD.
L’estrella emergent
La protagonista absoluta d’aquests comicis. Després de dècades fent feina de formiga, ha arribat el seu moment. Ambiciosa, tenaç, furibunda antifeminista i antiavortista, Meloni fa dècades que és protagonista de la política italiana. Nascuda al barri romà de la Garbatella fa 45 anys, prové de la militància neofeixista i va ser la ministra més jove de la República –sota els auspicis de Berlusconi, l’etern aliat– i ara aspira a ser la primera dona premier. A Itàlia se la presenta com a més moderada en relació amb Salvini, però representa l’ala ultraconservadora de l’extrema dreta italiana vinculada al feixisme. A diferència de Salvini, massa devot de Putin, té el suport de l’entorn ultraconservador que finança Trump.
Desubicat i desdibuixat
Un dels grans perdedors de la crisi de govern. Va voler fer un torcebraç amb Draghi, va perdre i ni tan sols s’ha pogut apuntar el mèrit d’haver-lo fet caure: se’n van encarregar Berlusconi i Salvini. Nascut en un petit poble de la Pulla fa 57 anys, fins a la primavera del 2018 era un advocat desconegut. L’1 de juny d’aquell any, però, va acceptar un encàrrec peculiar. Com que els grillini i la Lliga no podien dividir-se, la presidència van posar-lo a ell de premier, un “tècnic” que acceptava no tenir ni veu ni vot i limitar-se a obeir els dos vicepremiers, Di Maio i Salvini. Però li va agafar gust al poder i des d’aleshores no l’ha volgut abandonar. S’ha definit com a populista i “ni de dretes ni d’esquerres”.