Lintervenció de la UE en el mercat energètic per tractar de contenir l’espiral alcista dels preus, amb impostos sobre els beneficis extraordinaris de les elèctriques, un topall de 180 euros per MWh o el compromís de reduir un 5% el consum energètic, inevitablement deixa dubtes sobre si s’ha fet prou o sobre si el model de mercat de l’energia s’ha de transformar encara més.

El model marginalista, pel qual tota energia es paga al cost de la més cara, l’haurem de deixar enrere? Per a Joaquim Daura, vicepresident del Clúster d’Energia Eficient de Catalunya (CEEC), és clar que “es canviarà la manera de fixar els preus”: “El model marginalista tenia sentit quan la generació en renovables era més cara i amb aquest model se les afavoria, però ara passa al contrari, el gas marca el preu i així es desincentiva la inversió en renovables.”

Val a dir, com assenyala Daura, que al nostre mercat l’alça del preu elèctric ha estat especialment dramàtica, perquè la majoria d’empreses van comprar l’energia al mercat lliure, al pool, contràriament al que passa a Europa, on es treballa amb preus tancats o gestionant el preu a futurs per construir un preu mitjà òptim.

La crisi desfermada amb el gas rus “podria ser un catalitzador per accelerar els canvis”. De fet, els tres compromisos ineludibles de la UE respecte de l’energia -assegurar el subministrament, fixar preus realistes i reduir la dependència- necessàriament duen a “a un mercat diferent, en què la cobertura del sistema, el backup, ja no dependrà de prémer el botó del cicle combinat, sinó que la discontinuïtat es resoldrà amb bateries”. I en aquesta transformació, “s’estimularà més el consumidor a gestionar la demanda, així que, en situacions complexes, es podrà premiar amb bonificacions a la tarifa l’usuari que rebaixi el consum, cosa que ara només podien fer les grans empreses i que a partir d’ara també hauran d’assumir els petits consumidors que, tutelats per un agregador de demanda, podran canviar el comportament diari del seu consum energètic”.

Amb el topall de preu imposat a les elèctriques, la UE sembla haver entès que “una transició energètica no pot ser justa si només és gestionada pel mercat”, però potser aquests 180 euros per MWh no arriben al delejat punt d’equilibri, segons considera Daniel Pérez, portaveu d’UNEFCAT, associació de les empreses fotovoltaiques: “És un topall massa alt si el comparem amb l’espanyol, que es fixava en els 67 euros, a partir dels quals es retallava el benefici. El preu hauria d’haver tendit cap a 100, en tot cas.”

Daniel Pérez també creu que s’està superant el marginalisme: “No pot ser que el gruix de l’energia depengui de l’OMIE, el mercat; no té sentit que l’energia hidroelèctrica o nuclear es pugui vendre a 200 euros el MWh, així que cal anar a un model més de subhasta.” Un model que es pot fer de manera directa, negociant directament un preu fora de mercat o fixant un preu mínim de manera regulada.

També ha estat objecte de discussió en els darrers mesos la solució que les centrals hidroelèctriques fossin gestionades per una societat estatal, que podria controlar-ne els preus sota la lògica de generar més electricitat justament quan el preu estigui barat. Per a Daniel Pérez, “podria ser una via interessant, un cop vagin vencent les concessions dels embassaments”: “Aleshores, l’Estat o bé podria optar per crear una empresa pública o bé oferir-les a concessió però, això sí, amb criteris en què, a més del compromís de respectar el cabal ecològic dels rius, es funcionés per abaratir el preu de l’energia quan s’escaigués.”

Laura García, membre de la Comissió d’Energia dels Enginyers Industrials de Catalunya, saluda les mesures adoptades per la Comissió Europea “per relaxar els mercats”, però té clar que cal avançar cap a “noves metodologies, altres sistemes de conformació de preus”. Una possible sortida de l’atzucac pot ser generalitzar fórmules com “la compra agregada, una compra conjunta per part d’un grup de consumidors, empreses o domèstics, que adquireixen així poder de negociació davant la comercialitzadora”. I creu que no s’ha de descartar el grau més important d’intervenció, nacionalitzar, com ha passat a Alemanya, on el govern no ha tingut recança a l’hora de nacionalitzar Uniper, el més gran importador de gas del país, per tal d’assegurar el subministrament. En un nou model, “es tracta que les matèries primeres exposades a tensió, com el gas i el petroli, no contaminin la resta del mercat”.

Però, és clar, si hom vol evolucionar adequadament cap a un nou model, “la UE ha de fer una política energètica comuna, si no es vol que els interessos particulars de determinats estats passin pel damunt de l’interès de tota la Unió, com hem vist en la qüestió de les interconnexions”. Al·ludeix a la interconnexió Espanya-França a través del Midcat, que l’estat veí està entorpint.

Per la seva banda, Xavier Cordoncillo, que presideix el Grup de Treball Smart Grids de l’esmentada comissió, no té tan clar que hi hagi alternatives al mercat marginalista. “Als EUA, on de fet es va crear el model marginalista, a l’estat de Califòrnia, l’any 2000 es va poder posar en pràctica un mercat basat en subhastes successives, amb un algorisme que acabava de ponderar un preu. El sistema només va durar cinc anys, perquè es va detectar que grans empreses, com ara Enron, tenien capacitat de forçar el preu que més els convingués.”

És cert que en alguns mercats com l’argentí hi ha la variant per la qual les unitats de generació, en lloc de vendre energia per preu la venen per disponibilitat i són retribuïts segons la taxa interna de retorn (TIR), els seus costos, que han de ser justificats periòdicament. “No estem parlant d’un altre model de mercat, sinó d’un sistema d’assignació de costos”, segons aclareix Cordoncillo.

Això sí, per continuar amb un model marginalista cal fer correccions, “com ara imposar un topall per al preu del gas i les altres tecnologies, tot i que en el cas que ens ocupa, aquests 180 euros per MWh, el llistó és realment massa alt, molt discutible”.