L’expansió catalana per la Mediterrània. Algun autor ha dit que va ser una commonwealth catalana, una federació de països o ciutats estats que va permetre un comerç i que va estimular la producció. Això va portar la societat catalana a un top i, d’alguna manera, va ser la primera pedalada perquè això persistís en el futur. I no tinc dubtes que va ser important de cara a la revolució industrial del segle XIX.

El mas català, que manté l’esperit de la vil·la romana, en el sentit de ser un centre productor amb una certa especialització i autonomia, té molta importància per entendre algunes coses. I en especial la figura de l’hereu, que tenia l’avantatge de no disgregar la propietat de manera que hi hagués un progrés en forma d’excedents de producció, que són a la base del nostre comerç. D’altra banda, qui no era hereu sabia que s’havia d’espavilar d’alguna manera. Això esperonava la iniciativa i la inventiva.

Efectivament, potser més que pocs noms, poc coneguts. Però és cert que és una història col·lectiva, Unes persones incentiven les altres i es creen unes condicions que afavoreixen que passin coses. Menció especial mereixen els molts mercaders i menestrals anònims, a alguns dels quals sí que podem posar nom perquè en tenim la comptabilitat i se sap que tenien relació amb altres parts del món.

Roget formaria part de la revolució científica que es va donar essencialment a Europa, però no pas a Espanya, malgrat que, segons diuen alguns, hi va posar els diners. Aquí es van expulsar els jueus, els musulmans i es van perseguir els protestants, que al cap i a la fi eren la gent que tenia el coneixement i la capacitat de fer coses. En definitiva, vam prescindir de tot el know how, i això va dificultar que aquí hi pogués haver una revolució científica. En conseqüència, el que tenim són fets esporàdics i els pocs que hi ha han passat desapercebuts. El cas de Roget s’ha conegut recentment. Un altre cas és el del barceloní Francesc Salvà, pioner del telègraf elèctric, ja en el segle XVIII. És curiós que fos metge, com Francesc Santponç, precursor de la introducció de la màquina de vapor a casa nostra, i no enginyers.

Efectivament, el nom ve del fet que els prats quedaven tenyits de la tintura de les indianes, en què predominava el color vermell.

Catalunya es va centrar en el tèxtil de cotó, però ja hi havia una tradició, que arrencava del segle XIV, de fer draps fabricats bàsicament amb llana i que s’exportaven. Per tant, la tecnologia incipient ja es tenia.

L’aiguardent és un altre cas de reconversió que va tenir èxit. Cal pensar que durant la navegació, l’aiguardent, a diferència del que passava amb l’aigua, no es feia malbé. Formava part d’un comerç triangular, per portar el sucre i el cotó d’Amèrica que necessitàvem aquí, i que malauradament passava per Àfrica, per carregar negres per treballar a les colònies. Som nosaltres i la nostra circumstància.

Hi ha diverses fonts de finançament, però una efectivament van ser les fortunes dels indians, amb l’interrogant de la procedència dels capitals.

Als nostres carrers hem de tenir figures que aportin uns valors. Crec que ha estat una bona decisió.

Tenim el cas d’èxit de CaixaBank, però és un món en què moltes decisions no es prenen aquí, i això ens ha penalitzat. A més, és un negoci molt fàcil d’ensorrar si es fa córrer un rumor en un moment determinat per interès. Però també ha passat en el món industrial: quan aquí s’ha pres una iniciativa, s’ha desenvolupat i ha vingut l’Estat i se l’ha apropiat.

Per raons polítiques. En el cas de Telefónica és claríssim, ja que absorbeix dues empreses telefòniques d’aquí.

Avui dia, les invencions són efímeres, i el principal avantatge competitiu és saber construir equips amb talent, capaços de generar innovació continuada, que és del que es tracta. Això, d’alguna manera, aquí hi és i em fa ser optimista. També és cert que avui dia les empreses es compren i es venen amb molta facilitat, i en aquest ball de cadires és molt important no perdre els centres de decisions.