“Facebook és una amenaça greu per a la democràcia”

Com­pleixo 37 anys com a peri­o­dista i el que el 2016 veig a les xar­xes soci­als no havia pas­sat abans. Quan Face­book obre ofi­cina a les Fili­pi­nes aquell 2016, publica dades sor­pre­nents: els fili­pins pas­sa­ven 1,7 vega­des més temps a Face­book i Ins­ta­gram que veient la tele­visió, tenien un 60% més d’amics a Face­book que la mit­jana glo­bal i hi envi­a­ven un 30% més de mis­sat­ges. Coneixíem Face­book millor que Face­book. I vam començar a veure que apa­rei­xien comp­tes que ata­ca­ven les per­so­nes que qüesti­o­na­ven la guerra con­tra la droga. Si es volia tes­tar tàcti­ques de mani­pu­lació mas­siva, era el lloc idoni i hi havia impu­ni­tat. Quan ata­quen Rap­pler, no es podien pen­sar que des del peri­o­disme cap­taríem les dades i seríem capaços d’inves­ti­gar l’espai on line on actu­a­ven. I era alar­mant. Després hem vist que tot el que es va assa­jar a les Fili­pi­nes ha pas­sat en altres països i hem vist l’assalt al Capi­toli i a Brasília. Tu no t’ado­nes del perill real de les xar­xes soci­als fins que no ets tu l’ata­cat. Men­tre això no passa, tot sem­bla que està bé. Som el país que va tenir el pri­mer pre­si­dent al món ele­git gràcies a les xar­xes soci­als: Rodrigo Duterte. Quan el 2016 els mit­jans tra­di­ci­o­nals patim atacs a les xar­xes soci­als no teníem ni les parau­les per des­criure-ho. La pri­mera con­ferència sobre desin­for­mació té lloc el 2017, el 2018 esclata el cas Cam­bridge Analy­tica [uti­lit­zació de dades pri­va­des de Face­book per mani­pu­lar psi­cològica­ment els votants en les elec­ci­ons del 2016 gua­nya­des per Trump]. Més tard tro­bem els con­cep­tes com ara astro­tur­fing, que és fabri­car fal­sos afers i tendències fal­sa­ment espontànies pen­sa­des per donar a enten­dre que exis­teix un suport de base sobre un tema. Tot això és el que Shos­hana Ruboff ano­mena “capi­ta­lisme de la vigilància”.

Sí. És la feina del peri­o­disme. Quan les per­so­nes són només xifres, ningú no es pre­o­cupa. Val per a la història i també per a les històries de cada dia. És difícil pre­o­cu­par-se per milers de per­so­nes i, en canvi, és sen­zill pre­o­cu­par-se per una per­sona si en fas una des­cripció. Enmig de totes aque­lles esce­nes d’impu­ni­tat, volíem fer cada per­sona real.

Era una nena de cinc anys! Danica May Gar­cia era una nena de cinc anys que va ser aba­tuda a trets i va morir quan sor­tia del lavabo de casa durant una ope­ració anti­droga de la poli­cia diri­gida con­tra el seu avi a la ciu­tat de Dagu­pan. Com pot ser que en un país que viu sota un supo­sat estat de dret la poli­cia mati una nena de cinc anys sor­tint de la dutxa! Rap­pler va publi­car la història el 25 agost del 2016. Que els fili­pins accep­tes­sin i fins i tot ava­les­sin els assas­si­nats de dro­go­ad­dic­tes i camells és xocant, i més quan les Fili­pi­nes és un dels pri­mers països fir­mants de la Decla­ració Uni­ver­sal dels Drets Humans de les Naci­ons Uni­des. I no em sem­blava que els nos­tres valors hagues­sin can­viat.

És estra­nya­ment encan­ta­dor. I sem­pre ha dit coses que els polítics no diuen. La pri­mera entre­vista és el desem­bre del 2015 en la meva etapa a la CNN. Ell ho recor­dava quan després de ser alcalde de Davao és ele­git pre­si­dent i el retrobo. El to encan­ta­dor el man­te­nia. Però quan s’encén la càmera i li faig pre­gun­tes... Va adme­tre que havia matat tres per­so­nes! Era la pri­mera vegada que ho adme­tia a càmera! El vídeo va recórrer tele­vi­si­ons de tot el món. Una de les des­crip­ci­ons més comu­nes de Duterte és que és algú amb qui t’agra­da­ria fer una cer­vesa. Però jo no vull un líder polític per anar a fer una cer­vesa! Jo el que vull és que sigui un bon líder polític! [Riu] En l’entre­vista del 2015 va dir: “Fili­pins, si m’esco­lliu, cor­rerà la sang.” I va com­plir la pro­mesa! La sang va córrer. I es va con­ver­tir en un dic­ta­dor. Quan es con­ver­teix en pre­si­dent, un fet xocant com que ho sigui ara Fer­di­nand Mar­cos Jr., Bong­bong, va con­fes­sar que la millor manera de gover­nar el país és amb violència i por. Cal dir que és molt honest, no li sem­bla? [Som­riu irònica­ment] Quan a Rap­pler comen­cem a expo­sar el balanç de morts que dei­xava la guerra anti­droga es des­fer­men els atacs a les xar­xes soci­als i el febrer del 2018 la nos­tra peri­o­dista Pia Ranada perd l’acre­di­tació d’accés al Palau pre­si­den­cial de Malacañang i a par­tir del 2019 ja comen­cen a arres­tar-me: visc deu deten­ci­ons en poc més d’un any.

Així de clar. És un dic­ta­dor i és un pinxo. Fa por, et sents col­pe­jada i comen­ces a refle­xi­o­nar: és que això és abús de poder. L’Estat no hi és per ata­car una per­sona. I vaig apren­dre i enten­dre per què Fer­di­nand Mar­cos pare va poder ser al poder durant 21 anys. La gent calla. I al lli­bre des­cric com el silenci és com­pli­ci­tat. Quan veus la mal­dat al teu vol­tant o que algú és col­pe­jat a prop teu, t’has de posar dret i no pots fer com si res no passés.

Era una exclu­siva com­par­tida amb The Was­hing­ton Post i vam ser l’únic mitjà filipí que va donar-la. La història tenia el valor i l’interès de mos­trar la relació entre líders. I es van des­fer­mar els atacs a les xar­xes soci­als, i eren atacs còmics: deien que, amb la nos­tra publi­cació, Rap­pler obria la porta a un atac nuclear des de Corea del Nord con­tra les Fili­pi­nes. Qui es pot creure això?! I impul­sant els atacs hi havia un dels influ­en­cers del govern de Duterte. Si no s’hagués con­ver­tit en viral, jo hau­ria rigut per la ignorància que demos­trava la insídia. Però Face­book per­me­tia que això fos uti­lit­zat con­tra una peri­o­dista. I és així com l’eti­queta #Arrest­Ma­ri­a­Ressa es fa viral dos anys abans que jo fos final­ment arres­tada. És un exem­ple clar de com aques­tes ope­ra­ci­ons apla­nen el camí a l’objec­tiu, i que l’atac ini­cial sigui ridícul no importa.

Sí. Vaig obrir la dele­gació de la CNN a Àsia i m’encan­tava la feina, però ho tenia com a somni. Face­book tenia i té tant de poder que si uti­litzés tot aquest poder per al bé –fre­nar la pobresa, el canvi climàtic– i no per tenir el màxim de bene­fici, seria fantàstic. Face­book suposa una de les ame­na­ces més greus per a les democràcies de tot el món.

Recor­darà la llarga bata­lla als anys noranta sobre si els cigars eren nocius per a la salut, i tot això enmig de l’evidència que molta gent moria pels efec­tes del tabac. Les taba­que­res van fer tot el pos­si­ble per negar l’evidència, i el mateix estan fent ara les tec­nològiques. Tenen un gran lobby amb molts diners, 70.000 mili­ons per fer lob­bisme només a Was­hing­ton. The New York Times publi­cava la set­mana pas­sada un repor­tatge sobre com els mòbils afec­ten els ado­les­cents i com la irrupció de les tec­nològiques en les seves vides es tra­du­eix en nivells més alts de depressió i de suïcidis, sobre­tot en noies per la influència de Face­book o Ins­ta­gram. Docu­ments interns de Face­book pro­ven que tot això Face­book ho sap, però ells volen ama­gar el dany. Perquè reconèixer el dany obli­ga­ria a actuar i repa­rar el dany. Per sort hi ha hagut whist­le­blowers o aler­ta­dors que han aler­tat des de dins. Face­book i la resta estan can­vi­ant el món i diuen que són només el reflex del que és la gent. Men­tida. L’inves­ti­ga­dor de Har­vard Jonas Kai­ser ha demos­trat com l’algo­ritme de reco­ma­na­ci­ons de vídeos que té You­Tube va crear el grup que va por­tar Bol­so­naro a la pre­sidència del Bra­sil: uns grups que no s’hau­rien cone­gut mai van pas­sar a veure els matei­xos vídeos i a com­par­tir els vídeos. No és cert que Face­book reflec­teixi la rea­li­tat: la crea.

I Mark Zucker­berg em va mirar als ulls i em va res­pon­dre: “Un moment, Maria: i on és l’altre 3%?” És una frase que ho diu tot sobre el crei­xe­ment a qual­se­vol preu: no era feliç ni amb el 97%! I no li pre­o­cupa l’impacte que té sobre el 97% de la població el que ha creat, sim­ple­ment vol asso­lir el 100%. A l’inici Face­book con­fia en Rap­pler i Rap­pler con­fi­ava en Face­book. Però aviat, a par­tir del 2015, sor­gei­xen les gran­ges de comp­tes i de clics, les ope­ra­ci­ons de desin­for­mació i l’auge d’influ­en­cers polítics en les zones més tèrbo­les de la indústria. Un arti­cle va des­ve­lar que un de cada 27 segui­dors de Trump era de les Fili­pi­nes. Tot això ens porta a la pre­gunta: Qui és el dic­ta­dor del títol del lli­bre? Duterte no hau­ria pogut fer el que va fer sense Face­book. Zucker­berg és l’home més poderós del pla­neta, més que Elon Musk. Com a peri­o­dista, si ets ata­cada en les seves pla­ta­for­mes, no tens cap defensa. I l’hi dius i no escolta. Ell és el dic­ta­dor. Com et pots alçar davant algú que no escolta i crea tant de dolor en l’espai públic? Els atacs on line són un retrocés de segles en el tracte a la dona, vivim una explosió de sexisme i misogínia no vista des de fa molt. A les Fili­pi­nes atacs per raó de sexe els han patit també opo­si­to­res com ara Leila da Lima o Leni Robredo. I tot gràcies a la mani­pu­lació de les dades i als algo­rit­mes.

Hem per­dut molt de poder en mans de les tec­nològiques. Abans els peri­o­dis­tes tre­ballàvem les històries i en publi­car-les teníem una res­pon­sa­bi­li­tat en l’esfera pública, i si escri­vies una men­tida per­dies la repu­tació i la cre­di­bi­li­tat, que és l’única divisa que tenim i l’hem de pro­te­gir. En l’era de les xar­xes soci­als la cre­di­bi­li­tat cau perquè els atacs poden ser fabri­cats. Fer bon peri­o­disme avui no sig­ni­fica tenir dis­tri­bució. Vivim en un món de fets i és com si en l’actual eco­sis­tema infor­ma­tiu els fets fos­sin avor­rits i el peri­o­disme d’inves­ti­gació sobre fets fos avor­rit, i en canvi la men­tida, l’odi i el popu­lisme tenen el camí obert. La lli­ber­tat d’expressió està ofe­gant la lli­ber­tat d’expressió. Les tec­nològiques imi­ten les taba­que­res: abans ens deien que el tabac és bo, ara ens diuen que estan pro­te­gint la lli­ber­tat d’expressió quan en rea­li­tat la posen en perill perquè per­me­ten ope­ra­ci­ons de desin­for­mació i atacs amb mani­pu­la­ci­ons. És la cor­rupció de la lli­ber­tat d’expressió. La frase que diu el 1927 Louis D. Bran­deis, jutge del Suprem dels Estats Units, segons la qual la manera de con­tra­res­tar l’odi enmig de la lli­ber­tat d’expressió és més lli­ber­tat d’expressió, ara ja no val en l’era de les xar­xes soci­als. I l’antídot a tot això és fer un màrque­ting influ­en­cer en favor dels fets per acos­tar-se a la soci­e­tat. Neces­si­tem la comu­ni­tat. Els tres pilars de Rap­pler són: peri­o­disme, tec­no­lo­gia i comu­ni­tat.

Així és... Conei­xia Mocha de quan ella era mem­bre del grup musi­cal Mocha Girls. És com la Kate Perry de les Fili­pi­nes. Tenia la pàgina a Face­book dedi­cada a con­sells sexu­als i de sobte es va fa blo­guera política i fa cam­pa­nya per Duterte des de la pàgina de Face­book amb notícies fal­ses i atacs con­tra mi com ara l’ús de l’eti­queta #press­ti­tute (bar­reja de premsa i pros­ti­tució) ampli­fi­cada per comp­tes fal­sos. Goo­gle ha rea­lit­zat un estudi intern de com fun­ci­o­nen els trolls polítics i es nega a publi­car-lo. Si l’hagués publi­cat el 2017 hau­ria pogut can­viar el món. El 2024 hi haurà 90 elec­ci­ons a tot el món i serà un any crític per a la democràcia.

Tinc un enorme res­pecte per ella i s’ha con­ver­tit en una amiga. Tant Amal com Caoilf­hi­onn Gallag­her. És part del que jo ano­meno al lli­bre la gene­ro­si­tat dels estranys. No em conei­xien, jo neces­si­tava ajuda i Amal em tele­fona i m’ajuda. Jo no tenia asses­so­ria legal i no m’havia ni plan­te­jat quants anys de presó podia afron­tar pels càrrecs con­tra mi, i va ser Amal qui es va pas­sar mesos estu­di­ant el meu cas. I de sobte rebo un cor­reu electrònic d’Amal la vigília de Nadal i penso: “Mira, em deu voler desit­jar bon Nadal.” I Amal m’escri­via amb un estudi deta­llat dels casos i m’infor­mava que el seu càlcul era que jo afron­tava un màxim de 103 anys de presó. Avís: no obriu mai un cor­reu electrònic d’Amal Clo­o­ney per Nadal! [Riu] No t’escriu per feli­ci­tar-te, la dona està tre­ba­llant! [Riu] El pri­mer pen­sa­ment que et ve quan sents el seu nom és Hollywood i la seva gent, i no. És una gran advo­cada, tre­ba­lla­dora incan­sa­ble, amb casos en països de tot el món, i té una gran visió micro i macro de tot.