“S’ha recuperat el discurs que legitima el cop de Pinochet”

La gent quan pensa en Allende pensa en el palau de La Moneda i l’11 de setem­bre del 1973, però, evi­dent­ment, la seva figura va més enllà del seu govern i de l’11 de setem­bre. És un polític que té una tra­jectòria política sin­gu­lar en la història del segle XX.

Sí. En només un any va acon­se­guir naci­o­na­lit­zar les grans mines de coure que esta­ven en poder d’empre­ses nord-ame­ri­ca­nes, acce­le­rar la reforma agrària fins a eli­mi­nar el lati­fundi a Xile, naci­o­na­lit­zar una part impor­tant dels mono­po­lis indus­tri­als, la banca, i, a més, que els tre­ba­lla­dors hi par­ti­ci­pes­sin.

Després d’un pri­mer any més o menys ama­ble, a par­tir de l’any 1971 l’esce­nari va can­vi­ant. La dreta i la democràcia cris­ti­ana s’alien, la posició nord-ame­ri­cana s’endu­reix, l’opo­sició dels sec­tors més durs de la dreta acon­se­gueix mobi­lit­zar sec­tors de les clas­ses mit­ja­nes i de la classe alta molt anti­co­mu­nis­tes. La des­ti­tució del minis­tre de l’Inte­rior, José Tohá, el gener de l’any 1972, marca un punt d’inflexió perquè, a par­tir d’aquí, la democràcia cris­ti­ana dei­xarà de ser una opo­sició democràtica i anirà pro­gres­si­va­ment sumant-se a l’estratègia d’una dreta que és col­pista des del pri­mer dia.

Per als Estats Units era una experiència molt peri­llosa perquè tren­cava un dogma impor­tant de la Guerra Freda: els comu­nis­tes, els mar­xis­tes, no arri­ba­ven al poder per la via democràtica, sinó per la via revo­lu­cionària armada. Que Allende pogués gover­nar amb una certa tran­quil·litat era un exem­ple molt perillós per a països com França i Itàlia, on soci­a­lis­tes i comu­nis­tes plan­te­ja­ven un camí simi­lar al xilè.

Pen­sava que el perill era una guerra civil. Creia que la situ­ació econòmica, social, política de Xile era molt difícil l’any 1973 perquè hi havia una gran tensió i pola­rit­zació al país, i estava dis­po­sat a sacri­fi­car el seu pro­jecte polític per evi­tar un bany de sang. Per això va voler sot­me­tre a votació del país un ple­bis­cit que marqués el rumb, que, per les cir­cumstàncies del país, era molt pro­ba­ble que hagués per­dut.

La Cons­ti­tució ela­bo­rada l’any pas­sat era molt avançada, però el govern va per­dre el ple­bis­cit i es va obrir pas a un nou procés cons­ti­tu­ent en què l’hege­mo­nia cor­res­pon a la ultra­dreta i a la dreta xilena. És part d’aquesta onada mun­dial que recorre els cinc con­ti­nents i que explica que a Xile s’hagi recu­pe­rat una part del dis­curs de la dic­ta­dura per legi­ti­mar el cop d’estat, ara que en fa cin­quanta anys.