“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

Efec­ti­va­ment. Ara ja estem en un moment de tran­sició a nivell de gover­nança glo­bal i, com tots els moments de tran­sició, hi ha ten­si­ons per mol­tes ban­des. L’ordre mun­dial esta­blert després de la Segona Guerra Mun­dial té un defecte de nai­xe­ment, que és haver creat un Con­sell de Segu­re­tat on hi ha cinc mem­bres per­ma­nents, que són, bàsica­ment, les potències que van gua­nyar la Segona Guerra Mun­dial i que tenen poder de veto sobre les reso­lu­ci­ons. I això és fruit d’una rea­li­tat de l’any 1945. Vui­tanta anys després, el món ha can­viat molt i és lògic que hi hagi països que tin­guin més habi­tants, fins i tot més recur­sos econòmics i democràtics que França o el Regne Unit, que qüesti­o­nen per què uns tenen uns drets dife­rents dels altres.

La pro­li­fe­ració de ges: G-7, G-8, G-20, G-77... és el reflex d’un intent d’ajus­tar la gover­nança glo­bal als can­vis emer­gents i a les rei­vin­di­ca­ci­ons dels qui n’han que­dat exclo­sos. S’hi va con­vi­dar Rússia amb la idea de tenir un espai comú, a par­tir d’uns valors comuns i uns objec­tius comuns, i Rússia, mem­bre per­ma­nent del Con­sell de Segu­re­tat de l’ONU, va envair Ucraïna i va vio­lar la llei inter­na­ci­o­nal tot posant en qüestió els drets humans, que no són ni d’esquer­res ni de dre­tes, ni d’Occi­dent ni d’Ori­ent.

Hi ha països que diuen: els drets humans sí, però. I, alerta, perquè es pot qüesti­o­nar com la Xina ges­ti­ona mino­ries ètni­ques com els uigurs, però el Par­tit Con­ser­va­dor del Regne Unit està con­si­de­rant sor­tir de la Con­venció Euro­pea dels Drets Humans. Una de les naci­ons pilars dels drets humans a escala glo­bal està qüesti­o­nant la rellevància dels drets humans. Després també hi ha ten­si­ons entre alguns països del sud glo­bal que són deter­mi­nants per a l’esta­bi­li­tat glo­bal. L’Índia i el Pakis­tan rei­vin­di­quen un paper a escala glo­bal, però són naci­ons veïnes amb armes nucle­ars que s’apun­ten l’una a l’altra.

Hi ha la rei­vin­di­cació de poder par­lar entre estats en igual­tat de con­di­ci­ons. I, a par­tir d’aquí, lliçons, les jus­tes. Ens hem de regir per unes regles comu­nes, però, fins ara, hi ha hagut una supe­ri­o­ri­tat moral d’Occi­dent en relació amb els països del sud glo­bal en què Occi­dent es veia amb capa­ci­tat de donar pau­tes sobre què s’havia de fer al sud glo­bal i el sud glo­bal està posant en evidència que hi ha una doble moral i que a vega­des s’aplica i a vega­des no. No pot ser que Occi­dent con­demni rotun­da­ment la vio­lació del dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari per part de Rússia però després no apli­qui la mateixa mesura en relació amb Israel. Això redu­eix la cre­di­bi­li­tat i la força d’Occi­dent com a actor que rei­vin­dica les regles inter­na­ci­o­nals.

Calen can­vis perquè hi pugui haver igual­tat de veu entre els dife­rents països del món. El que em pre­o­cupa és que avui, a diferència del que pas­sava després de la Segona Guerra Mun­dial, és molt més difícil arri­bar a con­sen­sos. Hi ha for­ces a dins del sud glo­bal i també dins del nord glo­bal, que empe­nyen en una direcció com­ple­ta­ment contrària: reduir o afe­blir la gover­nança glo­bal i, a par­tir d’aquí, el dret inter­na­ci­o­nal, que són les regles que són vàlides per a tot­hom. I si afe­blim el dret inter­na­ci­o­nal, el que impera és el dret del més fort.

Poden ser països tan dis­pars com la Xina o el Regne Unit. També inclou­ria aquí els Estats Units i, depèn del moment, el Bra­sil, que és dife­rent gover­nat per Bol­so­naro o gover­nat pel Lula. El Bra­sil és un bon exem­ple d’actor fona­men­tal del sud glo­bal amb una gran fra­gi­li­tat política interna, que no és gaire dife­rent de la dels Estats Units.

És molt posi­tiu que Sud-àfrica lideri la inves­ti­gació del Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de Justícia sobre els pos­si­bles crims de geno­cidi d’Israel, però Sud-àfrica té un pro­blema intern de desi­gual­tat i de violència estruc­tu­ral que, amb la fi del règim d’apart­heid, no ha millo­rat. No hi ha al món ara un país que pugui donar lliçons a altres països.

La Unió Euro­pea ha estat un invent que ha permès por­tar la pau als països mem­bres, que han estat segles i segles en con­fron­tació armada, i el fet que pocs anys després del drama de la Segona Guerra Mun­dial, dues gene­ra­ci­ons després, sigui impen­sa­ble la con­fron­tació armada entre mem­bres de la Unió Euro­pea és un fet que cal remar­car. A par­tir d’aquí, la UE té les matei­xes ten­si­ons en apro­fun­di­ment i qüesti­o­na­ment de la democràcia que tot el món i el que han estat con­sen­sos polítics entre esquerra i dreta durant molts anys, ara està en perill pel crei­xe­ment de l’extrema dreta, que vol reben­tar les regles cap a pit­jor.