Una ter­cera enquesta, i més pro­pera, és la ter­cera edició de l’Obser­va­tori de Ris­cos per a les Empre­ses a Espa­nya, de l’Ins­ti­tut Cerdà, pre­sen­tat el 23 de gener pas­sat a Bar­ce­lona. Les con­clu­si­ons també es pre­sen­ten en forma de rànquing i també s’ela­bora a par­tir de l’opinió d’un grup d’experts que tenen en compte tres cri­te­ris per pun­tuar els ris­cos: la sin­gu­la­ri­tat del risc, la neces­si­tat d’adap­tació amb urgència i l’acce­le­ració del pos­si­ble impacte. Els quinze ris­cos selec­ci­o­nats estan encapçalats per la ines­ta­bi­li­tat geo­política, i en ter­cer lloc hi ha la pola­rit­zació social i política. El direc­tor gene­ral de l’Ins­ti­tut Cerdà, Car­los Cabrera, con­si­dera els ris­cos geo­polítics els que tenen una pro­ba­bi­li­tat més ele­vada d’impac­tar en les empre­ses: “És abso­lu­ta­ment crític”, va afir­mar.

Cer­ta­ment, la vari­a­ble geo­política és cada dia més impor­tant per a les empre­ses a l’hora d’ela­bo­rar les seves pros­pec­ti­ves i els seus mapes de ris­cos. Ho és per a totes en gene­ral, però les més inter­pel·lades són les més grans, les més inter­na­ci­o­na­lit­za­des i les que per­ta­nyen a deter­mi­nats sec­tors com ara l’indus­trial, l’ener­gia, la logística i les finan­ces. El con­flicte al mar Roig, les guer­res d’Ucraïna i Gaza i els molts pro­ces­sos elec­to­rals d’aquest any a tot el món, sobre­tot als Estats Units i a la Unió Euro­pea, així com la guerra freda tec­nològica, són assump­tes que, d’una manera o altra, poden aca­bar afec­tant les orga­nit­za­ci­ons –ja ho estan fent– i, per això, cal tenir-los en compte a l’hora de pren­dre deci­si­ons. “Jo, que he pas­sat per diver­sos con­sells d’admi­nis­tració de mul­ti­na­ci­o­nals, crec que pres­tar atenció a la geo­política és sem­pre natu­ral, però ara la geo­política és molt més soro­llosa que fa set anys: allò que abans era late­ral, ara ha esde­vin­gut un ele­ment cen­tral”, asse­gu­rava Belén Romana, con­se­llera inde­pen­dent de San­tan­der i de BME, en un cicle de con­ferències de l’escola de nego­cis Esade amb l’expres­siu títol El retorn de la geo­política a l’agenda del con­sell.

Per què Romana situa set anys enrere com el moment de canvi? Víctor Bur­guete, inves­ti­ga­dor sènior del Cidob en temes de geo­política glo­bal i segu­re­tat, també posa el punt d’inflexió en aquest moment tem­po­ral: “Abans la geo­política era un tema secun­dari, però comença a can­viar amb l’auge dels popu­lis­mes”, asse­gura. Quan li pre­gun­ten pel motiu, Bur­guete afirma: “Els popu­lis­mes afec­ten la qua­li­tat democràtica i, quan la democràcia s’ero­si­ona, també ho fa la segu­re­tat jurídica i la pre­vi­si­bi­li­tat, que són essen­ci­als per a l’acti­vi­tat empre­sa­rial.”

Bre­xit: el 23 de juny del 2016 al Regne Unit se cele­bra un referèndum sobre la per­ti­nença a la Unió Euro­pea que se salda amb la victòria del sí per un estret marge. Era la cul­mi­nació d’un movi­ment de tall popu­lista, amb líders his­triònics que van convèncer els britànics amb argu­ments sovint fal­sos o exa­ge­rats que era millor des­vin­cu­lar-se com­ple­ta­ment de Brus­sel·les. La sor­tida del Regne Unit va tenir efec­tes econòmics imme­di­ats. Quan es van conèixer els resul­tats de la con­sulta, les bor­ses euro­pees van viure l’ano­me­nat “diven­dres negre”, l’Ibex es va ensor­rar un 12,25%, un dal­ta­baix històric per a l’índex, arros­se­gat per valors molt expo­sats com ara Banc Saba­dell, que un any abans havia com­prat TSB, i el grup IAG, pro­pi­e­tari d’Ibe­ria, Bri­tish Airways i Vue­ling.

“Poc després, a l’Ins­ti­tut Cerdà vam orga­nit­zar una sessió amb les empre­ses per veure com les afec­tava el tema del Bre­xit, tant les que esta­ven loca­lit­za­des al Regne Unit com les que només hi tenien rela­ci­ons comer­ci­als”, recorda Marta Bellera, gerent de l’àrea de Ris­cos i Resiliència de la fun­dació.

El 2016 també va ser l’any de l’arri­bada de Donald Trump a la pre­sidència dels Estats Units. El seu man­dat va estar carac­te­rit­zat pel retorn de les polítiques pro­tec­ci­o­nis­tes, la pugna amb la Xina i l’allu­nya­ment d’Europa, i va aca­bar enmig d’acu­sa­ci­ons de frau elec­to­ral i l’assalt al Capi­toli per part dels seus par­ti­da­ris. La seva can­di­da­tura a les elec­ci­ons d’aquest any és un dels fac­tors de deses­ta­bi­lit­zació més impor­tants del món en aquests moments, segons tots els experts. “D’elec­ci­ons als Estats Units, n’hi ha hagut sem­pre, però això no estava pre­vist en els models de ris­cos de les empre­ses. Doncs ara sí, amb altres ris­cos geo­polítics; mol­tes empre­ses han creat una nova divisió de ris­cos geo­polítics”, mani­festa Enric Olcina, soci en l’àmbit de con­sul­to­ria de KPMG i res­pon­sa­ble de la gestió de ris­cos.

Bur­guete con­si­dera que el Bre­xit i l’arri­bada de Trump inau­gu­ren una època d’interès cada cop més gran per la geo­política. Empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals i orga­nis­mes públics espe­ci­a­lit­zats en inter­na­ci­o­na­lit­zació empre­sa­rial, com és el cas d’Acció, s’acos­ten a ins­ti­tu­ci­ons com ara el Cidob, dedi­cat a la inves­ti­gació en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, per obte­nir infor­mació de qua­li­tat sobre tot allò que passa al món i que els pot afec­tar.

Així doncs, les empe­ses ja havien començat a posar l’oïda a tot allò que pas­sava al món quan el 2020 va escla­tar la pandèmia del coro­na­vi­rus. Pot­ser això expli­ca­ria per què les grans cor­po­ra­ci­ons glo­bals –algu­nes de les quals havien de par­ti­ci­par en el MWC d’aquell any a Bar­ce­lona, però van fer marxa enrere– van ser cons­ci­ents abans que els poders públics de la gra­ve­tat del que havia d’arri­bar. En tot cas, el virus i tots els dese­qui­li­bris econòmics que va com­por­tar van fer que els afers inter­na­ci­o­nals pren­gues­sin seient en els con­sells d’admi­nis­tració, si és que encara no ho havien fet. El tren­ca­ment de les cade­nes de sub­mi­nis­tra­ment, la crisi dels micro­xips, els can­vis en l’ordre mun­dial amb nous lide­rat­ges, les guer­res... Es va obrir la caixa dels trons i, amb les màqui­nes atu­ra­des per falta de peces i els cli­ents en llista d’espera, les empre­ses van ser cons­ci­ents de com eren de fràgils i que calia bas­tir estruc­tu­res més resi­li­ents, a costa de l’eficiència que les havia guiat fins ara. La geo­política emer­geix com un fac­tor clau per asso­lir l’objec­tiu.

La pri­mera con­seqüència és que els nego­cis van tor­nar a posar en pri­mer pla els plans de gestió de ris­cos. Bellera explica que era un exer­cici al qual les orga­nit­za­ci­ons havien donat importància feia temps, però que a poc a poc s’havia dei­xat una mica de banda: “En els dar­rers anys hem vist com tor­nava a adqui­rir molt d’interès i com es tor­nava a poten­ciar l’ela­bo­ració de mapes de ris­cos. Aquells esce­na­ris que s’havien igno­rat per poc pro­ba­bles ara es tor­nen a con­si­de­rar, perquè una de les lliçons de la pandèmia és que hi ha coses que es van cali­brar mala­ment i que, com s’ha vist, poden suc­ceir”, explica. En aquest sen­tit, està aga­fant molta força el hori­zon scan­ning, un mètode de pros­pec­tiva sis­temàtic que s’uti­litza per a la detecció precoç de pos­si­bles ame­na­ces. “No es tracta tant d’inver­tir diners com matèria grisa per tenir el radar posat i refle­xi­o­nar sobre com pot afec­tar deter­mi­nat risc poten­cial i ele­var-lo a la direcció si es con­si­dera que pot ser impor­tant”, asse­nyala la tècnica de l’Ins­ti­tut Cerdà. Aquesta fun­dació pri­vada va començar a posar la gestió de ris­cos al cen­tre de les seves acti­vi­tats arran de la gran nevada del març del 2010 a Bar­ce­lona, que va col·lap­sar les ron­des, amb la intenció de tre­ba­llar les interac­ci­ons de totes les empre­ses que inter­ve­nen en una crisi. “En aquests catorze anys hem vist com l’expo­sició de les empre­ses a pos­si­bles ris­cos no ha parat d’aug­men­tar i ara són molt més vul­ne­ra­bles”, diu.

Però quan les ame­na­ces són geo­polítiques, la detecció i con­si­de­ració dels ris­cos reque­rei­xen una certa espe­ci­a­lit­zació per la com­ple­xi­tat inhe­rent a la matèria, i ales­ho­res cal cer­car suport extern.

Bur­guete explica que, des de fa alguns anys, els recur­sos sobre geo­política a dis­po­sició de les orga­nit­za­ci­ons no han parat d’aug­men­tar. Per exem­ple, han sor­git i s’han con­so­li­dat fir­mes de con­sul­to­ries espe­ci­a­lit­za­des en aquest camp, més freqüents fora de l’Estat espa­nyol que a dins. És el cas de Teneo, amb seu a Brus­sel·les, que es pre­senta com una firma alta­ment espe­ci­a­lit­zada amb per­fils pro­fes­si­o­nals de politòlegs expe­ri­men­tats, experts en eco­no­mia política i rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals: “Aju­dem els líders empre­sa­ri­als a enten­dre els esde­ve­ni­ments polítics i les seves impli­ca­ci­ons per a les cor­po­ra­ci­ons i els mer­cats finan­cers, des de l’empremta local d’una empresa fins a la seva cadena de sub­mi­nis­tra­ment glo­bal, i des de la política fis­cal d’un país fins a les pers­pec­ti­ves econòmiques; iden­ti­fi­quem els impul­sors polítics que mouen els mer­cats i pro­nos­ti­quem resul­tats i esce­na­ris”, deta­llen en el seu lloc web. I Eura­sia Group, amb seu cen­tral a Nova York, que asse­gura que ajuda els seus cli­ents a fer front als “ris­cos polítics en un món incert”.

També les grans con­sul­to­res tra­di­ci­o­nals han incor­po­rat la visió geo­es­tratègica: “De gestió de ris­cos, sem­pre n’hem fet, i del que es tracta és d’ajus­tar els per­fils dels pro­fes­si­o­nals per poten­ciar aquest risc addi­ci­o­nal”, explica Olcina, de KPMG.

D’altra banda, el món de la pros­pec­tiva política també es bene­fi­cia dels infor­mes temàtics que ela­bo­ren fir­mes d’inter­me­di­ació en els mer­cats (brokers), o del desen­vo­lu­pa­ment d’indi­ca­dors que mesu­ren la incer­tesa geo­política que fan mit­jans com ara Blo­om­berg i orga­nis­mes inde­pen­dents com ara Eco­no­mic Policy Uncer­tainty (EPU), que ho fa detec­tant i comp­ta­bi­lit­zant ter­mes polítics relle­vants rela­ci­o­nats amb la incer­tesa en dia­ris de cada país.

D’altra banda, els bancs –obli­gats pel super­vi­sor a ela­bo­rar esce­na­ris de futur i pren­dre mesu­res de con­tingència cohe­rents, i cons­ci­ents de com d’impor­tant és el con­text inter­na­ci­o­nal per als mer­cats finan­cers– sem­pre han tin­gut molt en compte el con­text geo­polític a l’hora de fer les seves pre­vi­si­ons, però ara ho fan de manera més intensa. En aquest sen­tit, a Cai­xa­Bank Rese­arch expli­quen que la pers­pec­tiva recent els obliga a seguir de prop algu­nes dinàmiques relle­vants, en espe­cial, la pugna entre les prin­ci­pals potències per domi­nar les indústries cap­da­van­te­res, les guer­res i com influ­ei­xen en el mer­cat de matèries pri­me­res i la volun­tat de les prin­ci­pals eco­no­mies d’esde­ve­nir més autònomes en aquells actius clau per a l’eco­no­mia. Els infor­mes i els arti­cles d’anàlisi inter­na­ci­o­nal d’enti­tats com ara Cai­xa­Bank també són una font ines­ti­ma­ble d’infor­mació pública al ser­vei de les empre­ses.

Pimec s’ha sen­tit inter­pel·lada pel paper crei­xent de la geo­política i fa uns anys va deci­dir des­ta­car la vari­a­ble inter­na­ci­o­nal en els seus infor­mes de con­jun­tura econòmica: “Hem incor­po­rat la geo­política als esce­na­ris que tras­lla­dem als nos­tres asso­ci­ats per pren­dre deci­si­ons”, explica Car­les Mas, direc­tor de l’àrea d’Eco­no­mia i Empresa de la patro­nal.

En el cas de les grans empre­ses, espe­ci­al­ment les que cotit­zen a borsa, la incor­po­ració de con­se­llers inde­pen­dents amb exper­tesa en el camp de la geo­política pot ser una estratègia gua­nya­dora per fer front a aquest repte. “Crec en els con­se­llers com a far i guia per indi­car als exe­cu­tius cap a on mirar. Hem de començar a pen­sar a des­co­brir en el món acadèmic, ins­ti­tu­ci­o­nal, polític i empre­sa­rial quins són aquells cer­vells que, sumats al vol­tant d’una taula, ens poden fer veure els arbres, ja que el bosc és avui molt més dens, perillós i rep­ta­dor que mai”, va dir Miguel López-Que­sada, fins fa poc pre­si­dent de la mul­ti­na­ci­o­nal Alcoa a Espa­nya, també ponent en les xer­ra­des d’Esade. López-Que­sada es refe­ria a la con­veniència d’intro­duir la diver­si­tat inter­na­ci­o­nal en els con­sells tenint en compte el con­text polític mun­dial i l’emergència de nous mer­cats en el lide­ratge del pla­neta. És el que es podria ano­me­nar “la geo­po­li­tit­zació dels con­sells d’admi­nis­tració”.

La geo­política reclama una apro­xi­mació sis­temàtica, dis­ci­pli­nada i inte­gral a la matèria i, a més a més, unes cer­tes habi­li­tats de gover­nança que no s’ense­nyen en els MBA de les esco­les de nego­cis. No cal dir que hi ha mol­tes empre­ses que van molt per­du­des a l’hora de pren­dre mesu­res per miti­gar les con­seqüències del risc geo­polític. Tot i que seria més encer­tat dir “del seu risc geo­polític”, perquè no és igual per a cada negoci.

Una enquesta de PwC a direc­tors de grans empre­ses sobre com cal fer front als can­vis posa en relleu el fet que les habi­li­tats en la gestió de ris­cos són de les més valo­ra­des en les orga­nit­za­ci­ons, després de les finan­ce­res. El 58% dels direc­tius con­sul­tats diuen que són molt impor­tants i el 39%, prou impor­tants. En la mateixa enquesta, els exe­cu­tius asse­nya­len que és un assumpte al qual dedi­quen prou temps de deli­be­ració en les jun­tes.

Marta Bellera, com a experta en gestió de ris­cos i resiliència, reco­neix que és un assumpte que sovint s’asso­cia a empre­ses que tenen un cert nivell de madu­resa i de fac­tu­ració per dedi­car recur­sos a aquest tema. “Però són les pimes les prin­ci­pals dam­ni­fi­ca­des per una mala actu­ació en cas de des­as­tre”, explica basant-se en la seva experiència inter­na­ci­o­nal sobre el ter­reny. Amb poc múscul per refer-se i amb difi­cul­tats per bene­fi­ciar-se de les aju­des públi­ques, les pimes cons­ti­tu­ei­xen el tei­xit més vul­ne­ra­ble a les cri­sis de tot tipus, també a les geo­polítiques. “Una anàlisi de ris­cos és atu­rar-te, refle­xi­o­nar, conèixer el teu negoci i anti­ci­par-te al que pot venir, pre­veure què és el més greu, i començar a atu­rar-ho. Per la banda social, pen­sar què em podria pas­sar. Per la banda ambi­en­tal, pen­sar si hi estic expo­sat o no, si les meves cade­nes de sub­mi­nis­tra­ment són llar­gues o cur­tes. Al final, és una manera de pri­o­rit­zar inver­si­ons”, explica.

A Pimec han iden­ti­fi­cat dos grans grups d’empre­ses peti­tes i mit­ja­nes per nivell d’afec­tació d’aquest risc. Un pri­mer grup, majo­ri­tari, que té un mer­cat bàsica­ment local i molt ori­en­tat als ser­veis, que també inclou­ria pro­duc­tors del sec­tor pri­mari. “A totes aques­tes empre­ses, el con­text geo­polític els aporta incer­te­ses que podrien alte­rar en un sen­tit o altre la seva demanda, però no és un fac­tor deter­mi­nant en les seves deci­si­ons”, explica Car­les Mas.

L’altre grup és l’indus­trial, més abo­cat als mer­cats i als proveïdors exte­ri­ors: “Aquests nego­cis cada vegada miren més el con­text geo­polític i són més espe­ci­a­lis­tes en aque­lla part que més els afecta”, asse­nyala. En defi­ni­tiva, la sen­si­bi­li­tat geo­política la té o l’hau­ria de tenir tot­hom, però només per a alguns és un tema crític i exer­cei­xen el que es podria ano­me­nar “geo­política apli­cada”.

Dit això, els experts acon­se­llen no abai­xar la guàrdia pen­sant que és un tema que no ens afecta perquè som massa petits o massa locals: “Dins de la bona gestió del risc que hau­rien de fer les empre­ses, hi ha la idea d’abor­dar aquest tema i no dei­xar-lo pas­sar, perquè segur que d’una manera o altra t’afecta. Han de ser les res­pec­ti­ves matrius de ris­cos les que han de dir si els geo­polítics són impor­tants o no”, reco­mana Enric Olcina.

Una cor­recta gestió dels ris­cos inclou tres grans àmbits. El pri­mer és iden­ti­fi­car les fonts d’infor­mació a les quals es pot recórrer per fer un segui­ment del pro­blema. El segon àmbit és la gestió dels ris­cos en si mateixa, és a dir, iden­ti­fi­car-los, mirar quins pro­ces­sos de l’empresa afec­ten i com es poden miti­gar o mini­mit­zar. Hi ha eines sofis­ti­ca­des que poden faci­li­tar aquesta tasca, però no és neces­sari: “Es pot fer amb un Excel”, asse­gura el soci de KPMG. El ter­cer àmbit són els canals de comu­ni­cació. Tota aquesta infor­mació que gene­ren les matrius de ris­cos i que ha d’arri­bar als comitès de direcció. “Mol­tes empre­ses tenen unes cèl·lules o uns comitès d’alerta que estan amb el radar posat, que poden ser grups mul­ti­dis­ci­pli­na­ris dins de la com­pa­nyia i que ava­luen allò que està pas­sant, fan revisió pros­pec­tiva. Això com podria evo­lu­ci­o­nar? Podria ser impor­tant? I d’acord amb això, si veuen que té poten­cial per aca­bar-los afec­tant, s’eleva al comitè de la direcció”, explica la tècnica de l’Ins­ti­tut Cerdà.

S’obre la porta a la cre­ació d’un comitè nou només per ges­ti­o­nar ris­cos geo­polítics si real­ment són molt sig­ni­fi­ca­tius.