1979, 2010 i 2154

Any 1979. La dècada dels 70 va ser un final d’una cosa que es va creure possible i l’inici d’una realitat diferent. El 1973 va acabar el somni d’un petroli infinit i gairebé regalat, la creença que la pau i la convivència eren possibles. Els anys compresos entre 1973 i 1980 van ser decebedors perquè la població va veure que el que havia cregut factible no ho era. Als Estats Units les i els votants van possibilitar l’elecció de Ronald Reagan com a president, i al Regne Unit majoritàriament la població va elegir Margaret Thatcher com primera ministra. Reagan va ser l’autor de la sentència “l’Estat és el problema” i Thatcher va encunyar la frase “la societat no existeix, només l’individu”.

Ara tornem a estar el 1979. S’han aconseguit uns nivells de deute absurds que caldrà reduir en una atmosfera de desencantament social generat per la incertesa postpandèmia i per la pèrdua de poder adquisitiu. Les expectatives –les esperances, em deia fa uns dies un jove de 27 anys– gairebé han desaparegut. Per això Reagan i Thatcher estan tornant i també la guerra freda, encara que algun dels seus actors sigui diferent i l’Afganistan s’hagi col·locat més cap a l’oest amb el nom d’Ucraïna. I la tecnologia, bé: aquí està la IA. La diferència: els 80 van ser bons anys per a alguns, penso que els 2020 ho seran per a molt pocs perquè la població és menys necessària i perquè les opcions són bastant limitades.

Any 2010. Des de principis dels 2010 i sobretot des del virus, s’està obrint pas la idea que les implicacions de la globalització: deslocalització de la producció del que sigui a llocs amb costos molt més baixos, i la teoria del degoteig: rebaixes d’impostos a empreses i a grans fortunes, no acaben revertint positivament –tal com s’havia dit que succeiria– sobre la població. Des dels 1980 els salaris reals es troben pràcticament estancats a tot arreu, la taxa de risc de pobresa ha augmentat, la desigualtat ha crescut, l’endeutament de les famílies i de les pimes, la porta que es va obrir a aquests col·lectius perquè poguessin anar millor ha escalat, el frau fiscal i l’elusió fiscal no ha descendit apreciablement, el deute públic és impagable… Això que ara indigna alguns: que la globalització i el degoteig no hagi influït positivament en les poblacions, és una cosa que uns altres alguns van posar sobre la taula fa anys, però llavors no era convenient donar-hi ressonància i avui se li’n dona perquè la tecnologia ja està resolent temes a un cost menor que als llocs als quals es deslocalitzava, amb una mínima quantitat de factor treball i just aquí al costat. D’una manera o d’una altra s’ha estat dient que les persones són importants perquè amb el seu treball fan possible el que sense aquest no ho seria, però la veritat és que des del final de les guerres napoleòniques el capital ha estat el protagonista en una escala en la qual cada vegada ha exercit un paper més essencial fins a arribar a avui quan aquest protagonisme és únic.

Any 2154. El problema del canvi climàtic, si és que veritablement vol abordar-se, té una molt mala solució perquè el sistema capitalista en qualsevol de les seves formes així com el ja passat capitalisme d’estat van partir de dues premisses per créixer: 1) l’energia és inesgotable i barata, i 2) tot el medi ambient, aeri, terrestre i marítim, és un immens escombriaire gratuït en el qual sempre es podran abocar tots els desaprofitaments que per qualsevol motiu al planeta es generin. No sé res sobre clima i ignoro si la situació actual pot revertir-se, però el que penso és que per a això el procés ha de passar perquè es creixi moltíssim menys, és a dir, que el món s’empobreixi en relació amb l’actualitat, per exemple tornant a un PIB per capita equivalent al del 1950. Entenc que una cosa així només pot aconseguir-se amb un règim dictatorial que freni les protestes de la població i que contingui els disturbis que es formaran quan el 99,99% d’aquesta població vegi que el 0,01% restant queda al marge d’aquestes cadenes de restriccions. En aquesta línia és possible que d’aquí un segle el planeta s’hagi recuperat i els nostres descendents de llavors –que seran bastants menys– habitin en un planeta hipertecnificat, hiperproductiu i net. En qualsevol cas suposo que admetran que aquest hipotètic escenari és menys dolent que el plantejat a Elysium (Neill Blomkamp, 2013). (Per cert, la trama d’Elysium succeeix el 2154).