Abso­lu­ta­ment. En els últims deu anys, Cata­lu­nya ha incre­men­tat la seva població en 600.000 habi­tants. No hi havia cap pre­visió, per opti­mista que fos, que digués que el desem­bre del 2023 Cata­lu­nya asso­li­ria els vuit mili­ons d’habi­tants. I no per la nata­li­tat, que és molt baixa, sinó per l’arri­bada d’estran­gers, tant els que bus­quen un futur millor per a les seves famílies com els ano­me­nats expa­tri­ats digi­tals. Doncs bé, en aquest període només s’han cons­truït 162.000 habi­tat­ges.

A Cata­lu­nya tenim un 17% de gent estran­gera, però a la ciu­tat de Bar­ce­lona, on el pro­blema de l’habi­tatge és més greu, és el 31%. Allà on hi ha més població forana, s’ha agreu­jat més el pro­blema, perquè els estran­gers neces­si­ten habi­tatge des que arri­ben. L’oferta i la demanda s’han dese­qui­li­brat ràpida­ment, i això ha fet dis­pa­rar els preus.

La crisi del 2008 va ser molt dolenta. L’“España va bien” reflec­teix un moment en què la classe política, que en aquells moments era la dreta espa­nyola, estava vivint de ren­des, en el sen­tit que el món de la cons­trucció –“del totxo”, que en diuen de manera des­pec­tiva– feia pujar el PIB. Però es cons­truïa en llocs on no feia falta, i el sec­tor, que sem­pre s’ha vist més com un negoci que com una indústria, va accen­tuar aquest des­pres­tigi. Però el que tenim avui és que durant molt de temps no hem cons­truït, ni bé ni mala­ment, tam­poc habi­tatge social, que fa més falta. A Espa­nya hi havia un 17% de pro­tecció ofi­cial, però tenia data de cadu­ci­tat i es va ven­dre. I avui només és l’1,7%.

Després de la crisi finan­cera, la classe mit­jana espa­nyola va per­dre molt nivell adqui­si­tiu. Avui, en bona part, és més tre­ba­lla­dora que mit­jana, i ja no pot pen­sar a com­prar un habi­tatge i ha d’optar pel llo­guer, que està ten­sat. Per què? Perquè no n’hi ha.

Evi­dent­ment hem de cons­truir. Però no de manera indis­cri­mi­nada com es va fer durant la bom­bo­lla immo­biliària, sinó allà on més falta fa. Neces­si­tem que es creï sòl i que els pro­ces­sos admi­nis­tra­tius siguin ràpids. No podem tri­gar deu anys a fabri­car sòl. Una cosa és segu­re­tat jurídica i una altra, ine­ficiència admi­nis­tra­tiva.

Les grans pro­mo­to­res van que­dar molt toca­des després de la crisi finan­cera i mol­tes van tan­car. Les que han que­dat són molt depen­dents dels fons d’inversió, que esta­ven fent el build to rent, és a dir, cons­truir per llo­gar, fins que els han dit que no poden incre­men­tar el preu de llo­guer, ales­ho­res han vist que no els sur­ten els números, s’han venut aques­tes pro­mo­ci­ons i se’n van, ja no en fan més de noves. Per tant, en comp­tes d’atu­rar el preu del llo­guer, encara ho hem com­pli­cat més, perquè hi ha menys oferta. Ens estem que­dant amb una força de fabri­cació molt més feble.

Sense aquests fons encara tindríem menys coses cons­truïdes. El veri­ta­ble cul­pa­ble és que no tro­bem la manera per cons­truir el que neces­si­tem per a la població, que està crei­xent i que con­ti­nuarà crei­xent, perquè d’això dependrà que el sis­tema de pen­si­ons espa­nyol sigui via­ble; neces­si­ta­rem tre­ba­lla­dors estran­gers. El pro­blema s’agreuja cada dia que passa.

Efec­ti­va­ment i, el que és pit­jor, acon­se­guei­xen el con­trari del que pre­te­nen. Posar un límit als preus sense tocar l’oferta va en con­tra de les llars amb eco­no­mies més des­a­fa­vo­ri­des, perquè, com que hi ha tanta demanda i tan poca oferta, els pro­pi­e­ta­ris dels immo­bles poden triar i llo­guen als més sol­vents.

En aquests moments, els números no sur­ten. Els preus de la cons­trucció s’han enca­rit un 20%; en canvi, els mòduls de la pro­tecció ofi­cial no s’han tocat. Amb el sòl rega­lat, un pro­mo­tor hi per­dria diners.

Només hi ha una solució: un pla de xoc a tres nivells, esta­tal, català i local, perquè el pro­blema no és a tot arreu igual. Com deia, cal fabri­car sòl d’una manera ràpida, on es neces­sita, i agi­lit­zar les llicències. A par­tir d’aquí, hem de crear uns fons.

Hem de bus­car inver­sors que, en comp­tes de dema­nar un 15% de ren­di­bi­li­tat, que és una bes­ti­esa, es con­for­min amb un 5% o un 6%, per fer uns fons ètics o soci­als amb bene­fi­cis fis­cals i garan­ties de l’Estat. Hi ha molts petits inver­sors que podrien estar interes­sats a posar els seus estal­vis en aquest tipus d’ini­ci­a­tiva per subs­ti­tuir els fons d’inversió inter­na­ci­o­nals que bus­quen ren­di­bi­li­tats molt més altres. Aquests fons esta­rien a l’abast de coo­pe­ra­ti­ves, fun­da­ci­ons i altres pro­mo­tors del ter­cer sec­tor que fan habi­tatge social sobre sòl públic. No pot ser que els ajun­ta­ments es ven­guin el patri­moni, han de fer ces­si­ons d’ús de manera que rever­teixi al cap d’uns anys. Tot això que explico és posar a tre­ba­llar la ima­gi­nació per gua­rir el mal, sobre els efec­tes no podem fer res. I amb una ini­ci­a­tiva no en tenim prou, calen mol­tes idees. Perquè si pen­sem que la solució és que l’Estat hi dedi­qui un pres­su­post molt alt, ens enga­nya­rem.