“La revolució de les dones és una de les poques que han triomfat”

Jo crec que s’ha avançat molt, però encara queda molt camí per recórrer. Hi ha his­to­ri­a­do­res com ara la Mary Nash o la Cris­tina Bor­derías, que van ser pio­ne­res en aquesta temàtica. També la Susanna Tavera, que acaba de morir fa uns dies. Totes elles van començar a fer història de la dona, i penso que sí, que s’ha avançat molt. Però encara que­den molts aspec­tes que s’hau­rien de trac­tar i d’inves­ti­gar.

Ara acaba de sor­tir un lli­bre de Marylène Patou-Mat­his sobre la importància de la dona en la pre­història. Les inter­pre­ta­ci­ons que s’han fet tra­di­ci­o­nal­ment de les res­tes arqueològiques han con­tribuït a invi­si­bi­lit­zar les dones pre­històriques i a menys­te­nir la seva importància en l’eco­no­mia. Sem­pre s’havia dit que eren homes els que caçaven, els que pin­ta­ven... A banda d’això, penso que també s’hau­rien de trac­tar aspec­tes de la dona en l’edat mit­jana o en la moderna. S’ha apro­fun­dit poc en aques­tes èpoques, i quan gar­be­llem una mica ens ado­nem que hi ha mol­tes dones relle­vants i que no han tin­gut un paper gens secun­dari, tot al con­trari. Sem­pre s’ha fet la història política i de les guer­res, i tot s’ha cen­trat exclu­si­va­ment en els homes. La història del paper que han tin­gut les dones no s’ha inves­ti­gat prou.

En els lli­bres escrits per dones, menys, perquè hem anat pre­nent consciència. Però en els lli­bres escrits per homes encara es nota molt aquesta man­cança. Als homes els costa més posar-se en el lloc de les dones. Veuen la història des del punt de vista mas­culí i, és clar, els costa. De fet, a les pel·lícules passa el mateix. Quan veus una pel·lícula diri­gida per un home, els pro­ta­go­nis­tes sem­pre són mas­cu­lins.

Pri­mer de tot hem d’acla­rir que es tracta d’una revo­lució de les dones occi­den­tals. Ima­gina’t com estan les dones a l’Afga­nis­tan o a l’Iran, per exem­ple! En tot cas, si ens cen­trem en el món occi­den­tal, és una de les poques revo­lu­ci­ons que han tri­om­fat, perquè les revo­lu­ci­ons en gene­ral han fra­cas­sat. La revo­lució de les dones no ha fra­cas­sat. Con­ti­nua enda­vant. És una revo­lució pacífica més, un tri­omf de les dones. I con­ti­nuarà, que no s’ha aca­bat. Una dona de l’any 1900 i una dona de l’any 2000 no tenen res a veure. Les dones de l’any 1900 no podien anar a la uni­ver­si­tat, eren dones sub­mi­ses, eren dones que tre­ba­lla­ven a casa, a les fàbri­ques o al camp. No tenien dret de pen­sar, de ser elles matei­xes i d’actuar segons el seu cri­teri. Esta­ven sub­jec­tes al poder dels homes i el con­trol de l’Església. Ara, a l’any 2025, ningú s’estra­nya que les dones ocu­pin espais pro­fes­si­o­nals que havien estat un mono­poli dels homes. Avui tenim dones biòlogues, con­duc­to­res de metro, met­ges­ses, advo­ca­des... El canvi ha estat bru­tal.

Sí, cer­ta­ment. Ara la dona pot tenir el domini del seu propi cos. Això és impor­tantíssim perquè la dona pugui tenir el pro­jecte de vida que desitgi. Quan la dona tenia vuit o deu fills era impos­si­ble que es pogués sig­ni­fi­car d’alguna manera. Sem­pre estava cri­ant. Ara la dona pot esco­llir la seva sexu­a­li­tat: pot ser hete­ro­se­xual, pot ser les­bi­ana, pot ser mare sol­tera... I ho pot viure amb nor­ma­li­tat. Abans, si una era mare sol­tera en un poble, havia de mar­xar a la ciu­tat, perquè tot­hom la dis­tin­gia amb el dit. La píndola anti­con­cep­tiva ha estat un avenç molt impor­tant en aquest sen­tit perquè ha permès sepa­rar la pro­cre­ació de la sexu­a­li­tat.

El fran­quisme, sobre­tot. Va ser un període ter­ri­ble per a la dona. Jo he estu­diat bas­tant el paper de les dones durant la República i la Guerra Civil, i el con­trast amb l’etapa poste­rior és bru­tal. Durant la post­guerra la dona no podia tre­ba­llar sense permís del marit, no podia treure diners del banc... Estava lli­gada de peus i mans. La dona adúltera podia ser cas­ti­gada amb la mort pel seu marit. En canvi, el marit no. Ima­gina aquesta dis­tinció! L’Església tenia un pes sobre ella fortíssim. Després hi havia les ins­ti­tu­ci­ons ofi­ci­als, com ara la Secció Feme­nina de la Falange o les “Mar­ga­ri­tes”, les tra­di­ci­o­na­lis­tes. Totes les dones havien de fer el ser­vei social si volien treure’s el car­net de con­duir o volien tre­ba­llar. Es pro­mo­via un model de dona domes­ti­cada, al ser­vei del marit.

La Segona República és molt impor­tant per a les dones. Ara hi ha his­to­ri­a­dors que estan dient que no va sig­ni­fi­car res, quan en rea­li­tat va repre­sen­tar un canvi espec­ta­cu­lar. En el cas de la par­ti­ci­pació política va ser fona­men­tal l’apro­vació del dret de vot, que es va fer efec­tiu per pri­mera vegada el 1933. Tot i això, també hi havia dones intel·lec­tu­als que s’opo­sa­ven al vot de la dona perquè deien que es dei­xa­rien influir per l’Església i aca­ba­rien votant les dre­tes. En tot cas, la con­se­cució del vot va con­ver­tir les dones en sub­jec­tes polítics. Els par­tits van crear sec­ci­ons feme­ni­nes i les dones es van impli­car en la política com no ho havien fet fins ales­ho­res. Després hi ha el període de la guerra civil, quan tot s’acce­lera. Vam tenir la pri­mera minis­tra dona, la Fre­de­rica Mont­seny, que era cata­lana i també anar­quista, però que es va aca­bar impli­cant en tas­ques de govern. La guerra civil repre­senta que les dones es facin mili­ci­a­nes. És la pri­mera vegada que les dones apa­rei­xien amb un fusell al braç i van a les trin­xe­res amb els homes. I és clar, això va ser molt impor­tant per a l’empo­de­ra­ment de la dona. La guerra també va sig­ni­fi­car que elles anes­sin al front com a infer­me­res, que anes­sin a les mani­fes­ta­ci­ons con­tra la guerra, que s’enqua­dres­sin en les Muje­res Libres, un grup anar­quista que rei­vin­di­cava una revo­lució política, econòmica i social, la igual­tat entre homes i dones lluny del sis­tema patri­ar­cal i que pre­di­cava una sexu­a­li­tat oberta, sense pas­sar per papers.

El femi­nisme va ser dual a Cata­lu­nya. D’una banda tenim les que van aparèixer a finals del segle XIX, les avant­guar­dis­tes, radi­cals, maçones o repu­bli­ca­nes. La més impor­tant va ser l’Ange­les López de Ayala, una anda­lusa femi­nista que es va esta­blir a Cata­lu­nya i que defen­sava la neces­si­tat d’acon­se­guir l’eman­ci­pació de la dona. Jun­ta­ment amb la Teresa Clara­munt, que era una tre­ba­lla­dora tèxtil de Saba­dell, van ser les pio­ne­res del femi­nisme a Cata­lu­nya. El 10 de juliol del 1910 van orga­nit­zar la pri­mera mani­fes­tació en què recla­ma­ven els drets polítics per a les dones. La impul­sora va ser López de Ayala, però van orga­nit­zar-la con­jun­ta­ment l’Agru­pació de Dames Roges, l’Asso­ci­ació de Dames Radi­cals i la Soci­e­tat Pro­gres­sista Feme­nina. En total es cal­cula que hi van assis­tir 22.000 dones, mol­tes d’elles vin­gu­des de dife­rents pobles de Cata­lu­nya. Les cròniques que van aparèixer a la premsa ens expli­quen que entre els assis­tents hi havia una nena ves­tida de República i que mol­tes mani­fes­tants duien una cari­ca­tura amb una república cla­vant un cop de peu a un frare. Més expli­cit, impos­si­ble.

Sí, també hi havia les dones femi­nis­tes més con­ser­va­do­res, com la Fran­cesca Bon­ne­mai­son o la Carme Karr. Totes aques­tes eren con­ser­va­do­res, però pot­ser no tant. Feien una tasca molt impor­tant i esta­ven con­vençudes que el seu paper era pro­te­gir la dona tre­ba­lla­dora, acon­se­guir que tin­gues­sin una vida autònoma. Van fun­dar, per exem­ple, la pri­mera bibli­o­teca per a dones d’Europa, que encara exis­teix. Hi ana­ven les dones tre­ba­lla­do­res i hi apre­nien ofi­cis. Van fer una tasca impor­tantíssima d’incor­po­ració de la dona al món del tre­ball, de treure-la de l’àmbit domèstic. Una de les més emblemàtiques va ser la Dolors Mon­serdà, que va ser la pri­mera que es va ocu­par de la con­dició de la dona des del món intel·lec­tual. No apos­tava per un canvi dràstic, sinó per una edu­cació millor de les dones per acon­se­guir que tin­gues­sin cul­tura i acce­dis­sin a millors llocs de tre­ball. Mon­serdà va publi­car El femi­nisme a Cata­lu­nya el 1907, un intent de teo­rit­zar sobre un femi­nisme cristià i con­ser­va­dor.

Bar­ce­lona era la “rosa de foc”. Era una ciu­tat revo­lu­cionària, una ciu­tat oberta a noves experiències i nous cor­rents. Mol­tes dones d’Espa­nya, com l’Ánge­les López de Ayala, que estava per­se­guida, van venir a Bar­ce­lona amb la idea que hi tin­dria més lloc per expan­dir les seves idees. Mol­tes dones venien a Bar­ce­lona per aquesta idea. Però el fet prin­ci­pal és que Bar­ce­lona era una ciu­tat indus­trial i molt per­me­a­ble a les idees més avant­guar­dis­tes de França. Els bur­ge­sos cata­lans, que en les rela­ci­ons labo­rals amb els seus obrers eren duríssims, tenien una men­ta­li­tat més oberta amb les dones. Molts van dei­xar que les seves filles estu­di­es­sin. D’altra banda, el fet que tan­tes dones tre­ba­lles­sin a les fàbri­ques feia que mol­tes fos­sin econòmica­ment lliu­res, tot i les con­di­ci­ons precàries. O sigui que per una banda tenim les que tenien una ascendència més bur­gesa i podien estu­diar, i tenim les obre­res que tenien con­tacte amb els obrers mas­cu­lins i amb els nous cor­rents de pen­sa­ment. En el cas dels ate­neus o cen­tres, es trac­tava d’uns espais on hi havia més homes, però també hi havia mol­tes dones que hi assis­tien i entra­ven en con­tacte amb les idees més ober­tes.

L’espe­rança és que sí. Penso que pot­ser les dones occi­den­tals hau­rien de fer més pas­sos per aju­dar les dones d’aquests països que estan tan mar­gi­nats. Penso que hau­rien de fer més mani­fes­ta­ci­ons i més força; i els peri­o­dis­tes hau­rien d’impul­sar més aquesta idea i tot allò que repre­senta, acon­se­guir que acabi arri­bant a tot arreu, que s’esten­gui com una taca d’oli.

Encara en que­den mol­tes. Una és el tema dels sala­ris, que encara no són iguals. També l’accés a deter­mi­na­des pro­fes­si­ons o a llocs de res­pon­sa­bi­li­tat. Encara no hem tin­gut una pre­si­denta de la Gene­ra­li­tat i mol­tes ciu­tats o pobles no han tin­gut una alcal­dessa. D’altra banda, les tas­ques de la casa o la cura de la mai­nada o els pares no estan repar­ti­des. Reca­uen molt més sobre les dones. I això és un obs­ta­cle, evi­dent­ment. A més a més, s’hau­ria de reduir molt més la jor­nada labo­ral o fer més aju­des per a tas­ques fami­li­ars perquè les dones pogues­sin desen­vo­lu­par amb lli­ber­tat el pro­jecte de vida que vol­gues­sin.