“La revolució de les dones és una de les poques que han triomfat”

Jo crec que s’ha avançat molt, però en­cara queda molt camí per recórrer. Hi ha his­to­ri­adores com ara la Mary Nash o la Cristina Bor­derías, que van ser pi­o­neres en aque­sta temàtica. També la Su­sanna Tavera, que acaba de morir fa uns dies. Totes elles van començar a fer història de la dona, i penso que sí, que s’ha avançat molt. Però en­cara que­den molts as­pectes que s’hau­rien de trac­tar i d’in­ves­ti­gar.

Ara acaba de sor­tir un lli­bre de Marylène Patou-Mathis sobre la im­portància de la dona en la pre­història. Les in­ter­preta­cions que s’han fet tradi­cional­ment de les restes ar­queològiques han con­tribuït a in­vis­i­bil­itzar les dones pre­històriques i a menys­tenir la seva im­portància en l’econo­mia. Sem­pre s’havia dit que eren homes els que caçaven, els que pin­taven... A banda d’això, penso que també s’hau­rien de trac­tar as­pectes de la dona en l’edat mit­jana o en la mod­erna. S’ha apro­fun­dit poc en aque­stes èpo­ques, i quan gar­bellem una mica ens adonem que hi ha moltes dones rell­e­vants i que no han tingut un paper gens se­cun­dari, tot al con­trari. Sem­pre s’ha fet la història política i de les guer­res, i tot s’ha cen­trat ex­clu­si­va­ment en els homes. La història del paper que han tingut les dones no s’ha in­ves­ti­gat prou.

En els lli­bres es­crits per dones, menys, perquè hem anat pre­nent con­sciència. Però en els lli­bres es­crits per homes en­cara es nota molt aque­sta man­cança. Als homes els costa més posar-se en el lloc de les dones. Veuen la història des del punt de vista mas­culí i, és clar, els costa. De fet, a les pel·lícules passa el mateix. Quan veus una pel·lícula di­rigida per un home, els pro­tag­o­nistes sem­pre són mas­culins.

Primer de tot hem d’aclarir que es tracta d’una rev­olució de les dones oc­ci­den­tals. Imag­ina’t com estan les dones a l’Af­gan­istan o a l’Iran, per ex­em­ple! En tot cas, si ens cen­trem en el món oc­ci­den­tal, és una de les po­ques rev­olu­cions que han tri­om­fat, perquè les rev­olu­cions en gen­eral han fra­cas­sat. La rev­olució de les dones no ha fra­cas­sat. Con­tinua en­da­vant. És una rev­olució pacífica més, un tri­omf de les dones. I con­tin­uarà, que no s’ha aca­bat. Una dona de l’any 1900 i una dona de l’any 2000 no tenen res a veure. Les dones de l’any 1900 no po­dien anar a la uni­ver­si­tat, eren dones sub­mises, eren dones que tre­ballaven a casa, a les fàbriques o al camp. No te­nien dret de pen­sar, de ser elles mateixes i d’ac­tuar segons el seu cri­teri. Es­taven sub­jectes al poder dels homes i el con­trol de l’Església. Ara, a l’any 2025, ningú s’es­tranya que les dones ocu­pin es­pais pro­fes­sion­als que havien estat un mo­nop­oli dels homes. Avui tenim dones biòlogues, con­duc­tores de metro, met­gesses, ad­vo­cades... El canvi ha estat bru­tal.

Sí, cer­ta­ment. Ara la dona pot tenir el do­mini del seu propi cos. Això és im­por­tantíssim perquè la dona pugui tenir el pro­jecte de vida que de­sitgi. Quan la dona tenia vuit o deu fills era im­pos­si­ble que es pogués sig­nificar d’al­guna man­era. Sem­pre es­tava cri­ant. Ara la dona pot es­col­lir la seva sex­u­al­i­tat: pot ser het­ero­sex­ual, pot ser les­biana, pot ser mare soltera... I ho pot viure amb nor­mal­i­tat. Abans, si una era mare soltera en un poble, havia de marxar a la ciu­tat, perquè tothom la dis­tin­gia amb el dit. La píndola an­ti­con­cep­tiva ha estat un avenç molt im­por­tant en aquest sen­tit perquè ha permès sep­a­rar la pro­creació de la sex­u­al­i­tat.

El fran­quisme, so­bre­tot. Va ser un període ter­ri­ble per a la dona. Jo he es­tu­diat bas­tant el paper de les dones du­rant la República i la Guerra Civil, i el con­trast amb l’etapa pos­te­rior és bru­tal. Du­rant la postguerra la dona no podia tre­bal­lar sense permís del marit, no podia treure din­ers del banc... Es­tava lli­gada de peus i mans. La dona adúltera podia ser cas­ti­gada amb la mort pel seu marit. En canvi, el marit no. Imag­ina aque­sta dis­tinció! L’Església tenia un pes sobre ella fortíssim. Després hi havia les in­sti­tu­cions ofi­cials, com ara la Secció Fe­menina de la Falange o les “Mar­garites”, les tradi­cional­istes. Totes les dones havien de fer el servei so­cial si volien treure’s el car­net de con­duir o volien tre­bal­lar. Es pro­movia un model de dona do­mes­ti­cada, al servei del marit.

La Seg­ona República és molt im­por­tant per a les dones. Ara hi ha his­to­ri­adors que estan dient que no va sig­nificar res, quan en re­al­i­tat va rep­re­sen­tar un canvi es­pec­tac­u­lar. En el cas de la par­tic­i­pació política va ser fon­a­men­tal l’aprovació del dret de vot, que es va fer efec­tiu per primera ve­g­ada el 1933. Tot i això, també hi havia dones intel·lec­tu­als que s’oposaven al vot de la dona perquè deien que es deixarien in­fluir per l’Església i acabarien votant les dretes. En tot cas, la con­se­cució del vot va con­ver­tir les dones en sub­jectes polítics. Els par­tits van crear sec­cions fe­menines i les dones es van im­plicar en la política com no ho havien fet fins aleshores. Després hi ha el període de la guerra civil, quan tot s’ac­cel­era. Vam tenir la primera min­is­tra dona, la Fred­er­ica Montseny, que era cata­lana i també anar­quista, però que es va acabar im­pli­cant en tasques de gov­ern. La guerra civil rep­re­senta que les dones es facin mili­cianes. És la primera ve­g­ada que les dones apareix­ien amb un fusell al braç i van a les trinx­eres amb els homes. I és clar, això va ser molt im­por­tant per a l’em­podera­ment de la dona. La guerra també va sig­nificar que elles anessin al front com a in­fer­meres, que anessin a les man­i­festa­cions con­tra la guerra, que s’en­quadressin en les Mu­jeres Li­bres, un grup anar­quista que reivin­di­cava una rev­olució política, econòmica i so­cial, la igual­tat entre homes i dones lluny del sis­tema pa­tri­ar­cal i que pred­i­cava una sex­u­al­i­tat oberta, sense pas­sar per pa­pers.

El fem­i­nisme va ser dual a Catalunya. D’una banda tenim les que van aparèixer a fi­nals del segle XIX, les avant­guardistes, rad­i­cals, maçones o re­pub­li­canes. La més im­por­tant va ser l’An­ge­les López de Ayala, una an­dalusa fem­i­nista que es va es­tablir a Catalunya i que de­fen­sava la ne­ces­si­tat d’acon­seguir l’eman­ci­pació de la dona. Jun­ta­ment amb la Teresa Clara­munt, que era una tre­bal­ladora tèxtil de Sabadell, van ser les pi­o­neres del fem­i­nisme a Catalunya. El 10 de juliol del 1910 van or­gan­itzar la primera man­i­festació en què recla­maven els drets polítics per a les dones. La im­pul­sora va ser López de Ayala, però van or­gan­itzar-la con­jun­ta­ment l’Agru­pació de Dames Roges, l’As­so­ciació de Dames Rad­i­cals i la So­ci­etat Pro­gres­sista Fe­menina. En total es cal­cula que hi van as­si­s­tir 22.000 dones, moltes d’elles vin­gudes de difer­ents pobles de Catalunya. Les cròniques que van aparèixer a la premsa ens ex­pliquen que entre els as­sis­tents hi havia una nena vestida de República i que moltes man­i­fes­tants duien una car­i­catura amb una república cla­vant un cop de peu a un frare. Més ex­plicit, im­pos­si­ble.

Sí, també hi havia les dones fem­i­nistes més con­ser­vadores, com la Francesca Bon­nemai­son o la Carme Karr. Totes aque­stes eren con­ser­vadores, però potser no tant. Feien una tasca molt im­por­tant i es­taven con­vençudes que el seu paper era pro­te­gir la dona tre­bal­ladora, acon­seguir que tinguessin una vida autònoma. Van fun­dar, per ex­em­ple, la primera bib­lioteca per a dones d’Eu­ropa, que en­cara ex­is­teix. Hi anaven les dones tre­bal­ladores i hi apre­nien ofi­cis. Van fer una tasca im­por­tantíssima d’in­cor­po­ració de la dona al món del tre­ball, de treure-la de l’àmbit domèstic. Una de les més em­blemàtiques va ser la Do­lors Mon­serdà, que va ser la primera que es va ocu­par de la condició de la dona des del món intel·lec­tual. No apos­tava per un canvi dràstic, sinó per una ed­u­cació mil­lor de les dones per acon­seguir que tinguessin cul­tura i ac­cedissin a mil­lors llocs de tre­ball. Mon­serdà va pub­licar El fem­i­nisme a Catalunya el 1907, un in­tent de teoritzar sobre un fem­i­nisme cristià i con­ser­vador.

Barcelona era la “rosa de foc”. Era una ciu­tat rev­olu­cionària, una ciu­tat oberta a noves ex­periències i nous cor­rents. Moltes dones d’Es­panya, com l’Ánge­les López de Ayala, que es­tava perseguida, van venir a Barcelona amb la idea que hi tin­dria més lloc per ex­pandir les seves idees. Moltes dones ve­nien a Barcelona per aque­sta idea. Però el fet prin­ci­pal és que Barcelona era una ciu­tat in­dus­trial i molt per­me­able a les idees més avant­guardistes de França. Els burge­sos cata­lans, que en les rela­cions lab­o­rals amb els seus obr­ers eren duríssims, te­nien una men­tal­i­tat més oberta amb les dones. Molts van deixar que les seves filles es­tud­iessin. D’altra banda, el fet que tantes dones tre­bal­lessin a les fàbriques feia que moltes fos­sin econòmi­ca­ment lli­ures, tot i les condi­cions precàries. O sigui que per una banda tenim les que te­nien una as­cendència més burgesa i po­dien es­tu­diar, i tenim les obr­eres que te­nien con­tacte amb els obr­ers mas­culins i amb els nous cor­rents de pen­sa­ment. En el cas dels ateneus o cen­tres, es trac­tava d’uns es­pais on hi havia més homes, però també hi havia moltes dones que hi as­sistien i en­tra­ven en con­tacte amb les idees més obertes.

L’es­perança és que sí. Penso que potser les dones oc­ci­den­tals hau­rien de fer més pas­sos per aju­dar les dones d’aque­sts països que estan tan mar­ginats. Penso que hau­rien de fer més man­i­festa­cions i més força; i els pe­ri­odistes hau­rien d’im­pul­sar més aque­sta idea i tot allò que rep­re­senta, acon­seguir que acabi ar­rib­ant a tot arreu, que s’es­ten­gui com una taca d’oli.

En­cara en que­den moltes. Una és el tema dels salaris, que en­cara no són iguals. També l’accés a de­ter­mi­nades pro­fes­sions o a llocs de re­spon­s­abil­i­tat. En­cara no hem tingut una pres­i­denta de la Gen­er­al­i­tat i moltes ciu­tats o pobles no han tingut una al­caldessa. D’altra banda, les tasques de la casa o la cura de la mainada o els pares no estan repar­tides. Re­cauen molt més sobre les dones. I això és un ob­sta­cle, ev­i­dent­ment. A més a més, s’hau­ria de re­duir molt més la jor­nada lab­o­ral o fer més ajudes per a tasques fa­mil­iars perquè les dones poguessin de­sen­volu­par amb llib­er­tat el pro­jecte de vida que volguessin.