És un tema que arrosseguem des del 2008, quan va esclatar la gran crisi econòmica. La pobresa a Catalunya es cronifica. No és que abans del 2008 no hi hagués pobresa, però el gran cataclisme que va comportar aquella crisi va fer augmentar la pobresa. I la manca de recursos, la manca de finançament, en diferents àmbits, ha fet que no hàgim remuntat, i que la situació, en alguns aspectes que afecten sobretot la infància, vagi a pitjor.

Suposo que hi ha múltiples factors. Les entitats d’infància tenim la sensació que, governi qui governi, la infància no és una prioritat i, per tant, poc avancem. També és veritat que els pressupostos són els que són. I davant d’emergències, potser no es poden fer les polítiques que tocarien. Nosaltres, que som conscients que d’avui per demà tot no és solucionable, el que sí que diem és que calen fulls de ruta. La universalització del temps educatiu del migdia i del lleure potser no ho podrem solucionar d’avui per demà. Però hem de pensar què podem fer a curt, mitjà i llarg termini.

L’acord de país hi és. El 2013 tots els grups parlamentaris i els àmbits de la comunitat social per on passen els infants van signar un pacte per a la infància. Tot el que surt allà és vigent avui dia i el que hem de fer és posar-nos a treballar. Quan parlem de pobresa infantil, ens estem referint al fet que hi ha infants que viuen en llars on no tenen un espai adequat per a l’estudi, amb famílies que no es poden permetre un reforç escolar que potser l’infant necessita.

Nosaltres ens fixem en la taxa risk of poverty and exclusion, que és la que els països europeus han consensuat per determinar on situem la pobresa. Inclou tres criteris. El risc de pobresa, que són els ingressos familiars inferiors al 60% de la mitjana; la privació de material, i les necessitats socials severes. Són nanos que no tenen garantits dos dies com a mínim a la setmana de proteïna en la seva alimentació, i que tenen complicat gaudir d’una alimentació saludable, perquè lamentablement l’aliment ultraprocessat és molt més econòmic que el fresc. Un de cada tres infants es troba en aquesta situació de desigualtat. Això només ho podrem solucionar posant fil a l’agulla.

Els infants amb menys recursos poden anar a colònies o excursions, o poden tenir els llibres de text, perquè moltes associacions de famílies tenen una quota de solidaritat. Hi ha molta sensibilitat a l’escola amb aquest tema. A l’agenda dels infants de l’Ajuntament de Barcelona es recull: “Tots els infants hauríem de tenir les necessitats bàsiques cobertes per poder gaudir de la vida com qualsevol infant.” Ho diuen els nens i nenes, i és una mostra que són conscients que hi ha companys a classe que no tenen les mateixes oportunitats. Els 453.000 infants vulnerables poden accedir al lleure educatiu gràcies a les beques dels moviments de lleure. El mateix amb el món de l’esport. La sensibilitat hi és. Però ni l’esport, ni la cultura, ni el lleure educatiu ni l’escola poden resoldre-ho sols si no hi ha polítiques clares de suport.

Impacta moltíssim. No només pel fet de no tenir un espai adequat per a l’estudi perquè viuen en pisos de 30 m². El fet de no tenir garantit un àpat saludable almenys un cop al dia afecta el rendiment acadèmic. Tenen biblioteques, cert, però sovint no són accessibles o les famílies de cultures diferents de la nostra no tenen el costum d’anar-hi o no coneixen aquests recursos. Imaginem un infant que ha de fer els deures passant fred a casa perquè no està ben climatitzada. No es pot concentrar.

La secundària preocupa moltíssim, perquè no hi ha menjador a l’institut i no tenen aquest àpat saludable diari garantit. I no tenen classe a la tarda. Per tant, són nanos que sovint estan sols a casa i, a més, amb necessitats.

Té molts punts per cronificar-se i s’ha de trencar amb això. Hi ha ajuts a les famílies, però estan molt diversificats i requereixen molts procediments. A una família vulnerable se li col·loca aquesta etiqueta en cada pas del procés, i això els afecta la salut mental. Les famílies vulnerables, perquè la paraula no és pobres sinó vulnerables, ja que la vulnerabilitat es pot superar, n’estan fartes. La plataforma del tercer sector estatal va fer un estudi sobre per què no demanaven l’ingrés mínim vital. I el resultat és que estan fartes d’haver de mostrar les seves misèries per aconseguir 200 euros.

La prestació universal de la criança és fonamental, perquè en altres països que ho fan hi ha una millora social important. Però les prestacions no són suficients. Hem de solucionar l’accés al temps educatiu de migdia i als recursos de salut mental. És el suport a l’accés universal 0-3, que els nens de la petita infància puguin accedir a l’escola bressol però també que hi hagi espais familiars, acompanyament en la criança a les famílies... És molt important entendre que l’educació de l’infant és al llarg de la vida i també a l’ample de la vida: l’escola, el lleure, la cultura, l’esport..., perquè el que constitueix la igualtat d’oportunitats és tot això. I darrere de la pobresa infantil hi ha un problema d’habitatge, d’ocupació dels progenitors, d’inclusió del col·lectiu estranger... Hi ha molts elements.