“Governi qui governi, la infància no és una prioritat”

És un tema que arros­se­guem des del 2008, quan va escla­tar la gran crisi econòmica. La pobresa a Cata­lu­nya es cro­ni­fica. No és que abans del 2008 no hi hagués pobresa, però el gran cata­clisme que va com­por­tar aque­lla crisi va fer aug­men­tar la pobresa. I la manca de recur­sos, la manca de finançament, en dife­rents àmbits, ha fet que no hàgim remun­tat, i que la situ­ació, en alguns aspec­tes que afec­ten sobre­tot la infància, vagi a pit­jor.

Suposo que hi ha múlti­ples fac­tors. Les enti­tats d’infància tenim la sen­sació que, governi qui governi, la infància no és una pri­o­ri­tat i, per tant, poc avan­cem. També és veri­tat que els pres­su­pos­tos són els que són. I davant d’emergències, pot­ser no es poden fer les polítiques que toca­rien. Nosal­tres, que som cons­ci­ents que d’avui per demà tot no és solu­ci­o­na­ble, el que sí que diem és que calen fulls de ruta. La uni­ver­sa­lit­zació del temps edu­ca­tiu del mig­dia i del lleure pot­ser no ho podrem solu­ci­o­nar d’avui per demà. Però hem de pen­sar què podem fer a curt, mitjà i llarg ter­mini.

L’acord de país hi és. El 2013 tots els grups par­la­men­ta­ris i els àmbits de la comu­ni­tat social per on pas­sen els infants van sig­nar un pacte per a la infància. Tot el que surt allà és vigent avui dia i el que hem de fer és posar-nos a tre­ba­llar. Quan par­lem de pobresa infan­til, ens estem refe­rint al fet que hi ha infants que viuen en llars on no tenen un espai ade­quat per a l’estudi, amb famílies que no es poden per­me­tre un reforç esco­lar que pot­ser l’infant neces­sita.

Nosal­tres ens fixem en la taxa risk of poverty and exclu­sion, que és la que els països euro­peus han con­sen­suat per deter­mi­nar on situem la pobresa. Inclou tres cri­te­ris. El risc de pobresa, que són els ingres­sos fami­li­ars infe­ri­ors al 60% de la mit­jana; la pri­vació de mate­rial, i les neces­si­tats soci­als seve­res. Són nanos que no tenen garan­tits dos dies com a mínim a la set­mana de proteïna en la seva ali­men­tació, i que tenen com­pli­cat gau­dir d’una ali­men­tació salu­da­ble, perquè lamen­ta­ble­ment l’ali­ment ultra­pro­ces­sat és molt més econòmic que el fresc. Un de cada tres infants es troba en aquesta situ­ació de desi­gual­tat. Això només ho podrem solu­ci­o­nar posant fil a l’agu­lla.

Els infants amb menys recur­sos poden anar a colònies o excur­si­ons, o poden tenir els lli­bres de text, perquè mol­tes asso­ci­a­ci­ons de famílies tenen una quota de soli­da­ri­tat. Hi ha molta sen­si­bi­li­tat a l’escola amb aquest tema. A l’agenda dels infants de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona es recull: “Tots els infants hauríem de tenir les neces­si­tats bàsiques cober­tes per poder gau­dir de la vida com qual­se­vol infant.” Ho diuen els nens i nenes, i és una mos­tra que són cons­ci­ents que hi ha com­panys a classe que no tenen les matei­xes opor­tu­ni­tats. Els 453.000 infants vul­ne­ra­bles poden acce­dir al lleure edu­ca­tiu gràcies a les beques dels movi­ments de lleure. El mateix amb el món de l’esport. La sen­si­bi­li­tat hi és. Però ni l’esport, ni la cul­tura, ni el lleure edu­ca­tiu ni l’escola poden resol­dre-ho sols si no hi ha polítiques clares de suport.

Impacta moltíssim. No només pel fet de no tenir un espai ade­quat per a l’estudi perquè viuen en pisos de 30 m². El fet de no tenir garan­tit un àpat salu­da­ble almenys un cop al dia afecta el ren­di­ment acadèmic. Tenen bibli­o­te­ques, cert, però sovint no són acces­si­bles o les famílies de cul­tu­res dife­rents de la nos­tra no tenen el cos­tum d’anar-hi o no conei­xen aquests recur­sos. Ima­gi­nem un infant que ha de fer els deu­res pas­sant fred a casa perquè no està ben cli­ma­tit­zada. No es pot con­cen­trar.

La secundària pre­o­cupa moltíssim, perquè no hi ha men­ja­dor a l’ins­ti­tut i no tenen aquest àpat salu­da­ble diari garan­tit. I no tenen classe a la tarda. Per tant, són nanos que sovint estan sols a casa i, a més, amb neces­si­tats.

Té molts punts per cro­ni­fi­car-se i s’ha de tren­car amb això. Hi ha ajuts a les famílies, però estan molt diver­si­fi­cats i reque­rei­xen molts pro­ce­di­ments. A una família vul­ne­ra­ble se li col·loca aquesta eti­queta en cada pas del procés, i això els afecta la salut men­tal. Les famílies vul­ne­ra­bles, perquè la paraula no és pobres sinó vul­ne­ra­bles, ja que la vul­ne­ra­bi­li­tat es pot superar, n’estan far­tes. La pla­ta­forma del ter­cer sec­tor esta­tal va fer un estudi sobre per què no dema­na­ven l’ingrés mínim vital. I el resul­tat és que estan far­tes d’haver de mos­trar les seves misèries per acon­se­guir 200 euros.

La pres­tació uni­ver­sal de la criança és fona­men­tal, perquè en altres països que ho fan hi ha una millora social impor­tant. Però les pres­ta­ci­ons no són sufi­ci­ents. Hem de solu­ci­o­nar l’accés al temps edu­ca­tiu de mig­dia i als recur­sos de salut men­tal. És el suport a l’accés uni­ver­sal 0-3, que els nens de la petita infància puguin acce­dir a l’escola bres­sol però també que hi hagi espais fami­li­ars, acom­pa­nya­ment en la criança a les famílies... És molt impor­tant enten­dre que l’edu­cació de l’infant és al llarg de la vida i també a l’ample de la vida: l’escola, el lleure, la cul­tura, l’esport..., perquè el que cons­ti­tu­eix la igual­tat d’opor­tu­ni­tats és tot això. I dar­rere de la pobresa infan­til hi ha un pro­blema d’habi­tatge, d’ocu­pació dels pro­ge­ni­tors, d’inclusió del col·lec­tiu estran­ger... Hi ha molts ele­ments.