Música
Ignasi Terraza
Pianista
“Sempre he buscat aquells moments en què, a l’escenari, et sorprens a tu mateix”
El pianista barceloní de jazz celebra 45 anys als escenaris amb un concert al Palau de la Música, convidat per Mas i Mas
“La maduresa no es basa a demostrar allò que saps fer quan toques, sinó a estar bé quan toques”, assegura
Ara s’han perdut locals, però hi ha molts més músics i el nivell dels músics, en general, ha pujat
Abans, si volies crear una ‘big band’, era difícil trobar solistes aquí. Ara en podries fer unes quantes!
La música és un camí i com més coses aprens, més t’adones de tot el que et falta per aprendre
A 45 (revolucions!) és com s’anomena l’espectacle que Ignasi Terraza (Barcelona, 1962), un dels grans pianistes catalans de jazz, presentarà avui al Mas i Mas Festival (Palau de la Música, 20 h).
D’on li ve la idea de celebrar el 45è aniversari dels seus primers concerts?
Quan em van oferir actuar al festival [Mas i Mas] vaig adonar-me que coincidia amb el 45è aniversari dels meus primers concerts tocant jazz. Tenia 17 anys i tocava en pubs de la ciutat que ara ja no hi són... El cas és que em va semblar una xifra molt discogràfica! O, en tot cas, força més musical que altres aniversaris que solen considerar-se més rodons. Em va semblar un bon motiu, doncs, fer un concert titulat així: Long Play a 45’.
Com es planteja un concert d’aquestes característiques?
No volia que fos un repàs històric. Hi ha referències al passat, però m’interessava que fos més aviat un concert de present i futur, amb un gruix de música nova. Tocaré amb diferents formacions. Hi haurà piano solo, trio (que per a mi és una de les formacions principals)... M’acompanyaran un bateria que ja fa uns quants anys que toca amb mi, l’Esteve Pi, i un contrabaixista de Nova Orleans que resideix a Brussel·les amb qui aquests últims anys he col·laborat en alguna ocasió, en Jasen Weaver. I, finalment, hi haurà també dos músics amb els quals presentarem una formació nova: el vibrafonista Christos Rafalides (un músic grec que ara ha vingut a viure a Barcelona després de trenta anys a Nova York) i l’Adrian Cunningham [flauta, clarinet i saxo tenor]. Al Christos me’l van presentar al gener i se’m va reobrir una porta, ja que fa uns anys vaig intentar tirar endavant un projecte amb vibràfon que va quedar interromput per la pandèmia.
Hi ha una convidada ‘especial’ també: Sara Dowling.
Sí, una cantant anglopalestina que viu a València i amb qui hem gravat un disc que sortirà a l’octubre [Stargazers, publicat per la discogràfica que, fa dinou anys, va impulsar el mateix Terraza: Swit Records]. En farem un petit tastet i volia aprofitar per presentar-la...
Ha tocat amb centenars de músics diferents, en aquests 45 anys als escenaris. Fins a quin punt la personalitat de cadascun d’ells determina el so d’una banda?
El so d’un grup està condicionat pels músics que l’integren, és clar. Un gran exemple d’això era Duke Ellington, que assegurava que no escrivia per a “instruments” sinó per a “músics”, amb l’objectiu de potenciar les diferents individualitats de cadascun d’ells. Quan estàs amb diferents músics, cadascú aporta la seva particular visió de la música. I, al final, entens que no has d’esperar que un músic toqui com aquell altre amb qui has tocat abans, sinó que és millor escoltar i potenciar tot allò que t’aporta de singular. Com més petites són les formacions, tot això encara és més clar.
Com eren, fa 45 anys, aquests concerts en ‘pubs’ que comentava?
Eren en allò que se’n deia pub espectacle. Un es deia La Grillera, al carrer Camp. Hi anava un cop a la setmana, els divendres, ja que en aquells temps encara estava estudiant a la facultat [Terraza va convertir-se en el primer cec que es va llicenciar en informàtica de tot l’Estat] i no tenia gaire més temps. Al cap de poc d’arribar-hi jo hi va entrar l’Agustí Fernández, que hi tocava la resta de dies...
És habitual que músics ‘veterans’ com vostè diguin que de la música mai se’n deixa d’aprendre. Quines coses s’aprèn de la música, doncs, quan s’ha estat fent concerts durant gairebé mig segle?
Sempre n’hi ha, de coses que es poden millorar! La música és un camí i com més coses aprens, més t’adones de tot el que et falta per aprendre. Hi ha aspectes tècnics que t’agradaria millorar i, després, hi ha les inquietuds, allò de fixar-se en coses noves i sortir de la zona de confort. És important, però, no abandonar completament el teu llenguatge, ja que, si ho fas, te’n pots anar a l’altre extrem i naufragar. La gràcia, doncs, és buscar un equilibri entre allò que controles i aquestes altres coses noves que d’alguna manera et criden l’atenció.
M’imagino que les ganes de voler demostrar tot el que domines van minvant amb l’edat, també...
Totalment! La maduresa no es basa a demostrar allò que saps fer quan toques, sinó a estar bé quan toques. I aquest estar bé té molt a veure amb estar escoltant allò que fas sense pensar que has de demostrar res, sinó deixant-te simplement sorprendre per allò que fas. Si arribes a un punt d’escoltar la música i no estar pensant gaire, o gens, els resultats et poden arribar a sorprendre moltíssim! Però no és un estat, aquest, al qual sigui fàcil arribar-hi, és clar! Quan toques sovint entren en joc altres factors, com haver d’anticipar coses que poden passar a l’escenari o saber dirigir-ne d’altres. Però, en tot cas, cal anar deixant això de banda i estar més pel moment.
Hi va haver un moment en què va prendre consciència d’estar fent aquest pas?
Durant els primers discos en format trio, a finals dels anys noranta, vaig començar a trobar una mica aquest punt, diria, ja que, des d’aleshores, sempre he buscat aquells moments en què, a l’escenari, et sorprens a tu mateix i que, com deia, sovint coincideixen amb això de no estar pensant gaire sinó de sentir-se en sincronia amb els altres músics amb qui toques. És una cosa, aquesta, que no sempre passa i que, si la busques directament, difícilment la trobaràs. Però el pas del temps ajuda que estiguis més en pau amb l’instrument (i amb tu mateix). I aquest estat, sens dubte, és propici per arribar a aquests moments.
Ha tocat arreu del món, en aquests anys. Quins escenaris han estat els més especials?
El Blue Note de Tòquio i el Lincoln Center de Nova York potser serien els dos on he tocat que més il·lusió em feia. Són emblemàtics! He fet molts concerts en molts llocs diferents, però, i sovint han estat en contextos més estranys. A Albània, poc després de la caiguda del règim, o a Mongòlia, per exemple. Tant en un lloc com en l’altre vaig actuar en teatres molt grans i em va sorprendre la reacció de la gent, que va ser fantàstica!
Si hagués optat per l’enginyeria informàtica en comptes de la música, tal vegada no hauria viatjat tant.
Sí, el de la música era un camí més difícil i arriscat, així que estic satisfet de tot el que he viscut. Haver viatjat tant és un premi que amb la informàtica potser no l’hauria rebut, però jo només conec el que he viscut, així que... ves a saber! Sí, però, que l’any passat van investir-me doctor honoris causa a la Universitat Politècnica i vaig pensar que només amb la informàtica potser mai no ho hauria aconseguit!
Ha aplicat mai a la música els seus coneixements d’informàtic?
No en el sentit d’aplicar les matemàtiques a la composició musical. M’han interessat aproximacions en aquesta línia. Hi ha jocs matemàtics que alguna vegada he utilitzat, però aquests jocs intel·lectuals en contextos com el de la música em semblen... massa intel·lectuals. En la música m’agrada que hi hagi sempre un punt d’expressió basada en la combinació de racionalitat i irracionalitat.I quan la música ha de sorgir a partir d’algoritmes... ja no em convenç! Sí que he estat, però, molt vinculat a projectes d’informàtica per escriure o llegir música en persones cegues, i darrerament estic participant en un projecte de música amb intel·ligència artificial.
Com veu això de la intel·ligència artificial?
Els grans invents, els grans canvis disruptius, i la IA n’és un, generen sempre por per allò desconegut. Ens obligarà a reconvertir-nos. I, tot i que crec que la substitució total no arribarà, sí que implicarà molts canvis a diferents nivells i caldrà estar atents. Els creadors, a qui sempre se’ns ha dit que la nostra feina un ordinador no ens la faria mai, estem veient com ara els ordinadors hi tenen molt a dir, en qüestions de creativitat. Quan compons, hi ha moltíssims patrons que combines i relaciones, i en aquestes fórmules els ordinadors juguen amb avantatge. Això farà, doncs, que segurament canviem la forma de compondre, com farà també que canviï la forma d’escriure. Caldrà replantejar-se la nostra creativitat, caldrà introduir-hi noves eines. I això serà un canvi important de cara als pròxims anys. Un canvi encara molt obert i interessant.
En aquests 45 anys que fa que volta pels escenaris, quina diria que ha estat la millor època per al jazz a Catalunya?
Hi ha diferents formes de valorar-ho, això. Quant a locals, hi va haver un moment dolç als anys noranta, amb tres clubs grans programant regularment a Barcelona i d’altres de més petits. Ara segurament s’han perdut locals, però hi ha molts més músics i el nivell dels músics, en general, ha pujat. Abans, si volies formar una big band, tenies grans dificultats per trobar solistes, a Barcelona. Ara, en canvi, en podries formar unes quantes de cop!
Músics, però, als quals se’ls fa difícil trobar llocs on tocar.
Sí, aquest és el tema... Però és pitjor que hi hagi locals però no hi hagi músics! I això, almenys, ho tenim cobert… Falten, però, concerts d’alt nivell que generin afició i que facin que la gent s’enganxi. Concerts que atreguin estudiants i diguin: “Ostres, jo vull fer això!” Crec que als joves músics els falten referents. Als anys noranta hi havia encara moltes grans figures dels orígens del jazz que venien a tocar a Barcelona i, junt amb els músics de nova fornada, feien una bona combinació! Ara molts d’aquests grans noms han desaparegut i les generacions posteriors segurament no han estat capaces de generar tants grans noms. O els que han generat no viatgen, ves a saber! Però tinc la impressió que hi ha una mancança de concerts d’aquells que poden fer canviar vides.
Amb quins concerts va dir vostè això de “Ostres, jo vull fer això!”?
Oscar Peterson i Tete Montoliu, per exemple. O tots aquells concerts a la Cova del Drac. Eddie Lockjaw Davis, Monty Alexander...
Perfil
Jazz a les fosques
Ignasi Terraza va començar a estudiar piano quan tenia onze anys i en feia dos que havia perdut la vista. Les seves inquietuds el van dur pels camins del jazz i les músiques improvisades i, amb divuit anys, va estrenar-se en diferents pubs de Barcelona al mateix temps que cursava informàtica a la facultat. Va exercir d’informàtic sis anys, però l’any 1991, quan “finalment” li van fer un contracte fix, va demanar una excedència... i ja no hi va tornar. Des de llavors ha publicat més de seixanta referències discogràfiques amb diferents formacions i ha viatjat per Europa, Amèrica, Àsia i Àfrica, amb gestes en el seu currículum com el primer premi de la competició de piano del Jacksonville Jazz Festival que va guanyar l’any 2009. Terraza, d’altra banda, ha ideat espectacles com Jazz a les fosques (1999, tot i que reposat des d’aleshores), en què convida els espectadors a gaudir d’un concert tal com els gaudeix ell, i combina la seva activitat als escenaris amb la docència a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Músic de confiança, també, de joves talents com Andrea Motis, el pianista fa vint anys que és al capdavant d’un segell discogràfic, Swit Record, i l’any passat va ser reconegut amb un honoris causa per la Universitat Politècnica. Foto: Núria Aguadé.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.