És un canvi total respecte del que solíem tenir en termes d’estat de dret, societat civil i jurisdicció de drets humans. Ara, és literalment un estat policial, després de la promulgació de la llei de seguretat nacional, el 2020, i, més recentment, l’ordenança de salvaguarda de la seguretat nacional, amb dues legislacions de seguretat nacional actualment en vigor aquí. Literalment, prevalen sobre el que prometia la Llei Bàsica, que s’ha abandonat: els nostres drets humans fonamentals, el nostre anomenat estat de dret i el nostre estil de vida. Aquesta és una situació terrible mai vista els últims 100 anys en la història de Hong Kong. És molt greu. No estic exagerant.

Els últims 20 o 25 anys, Hong Kong ha estat una ciutat de manifestacions públiques, però sempre pacífiques, ordenades, racionals, i la gent expressava el seu desig, la seva preocupació o, fins i tot, es podria dir, la seva ira, però tot de manera pacífica, incloent algunes manifestacions els últims anys amb més d’un milió de persones. Amb un milió de persones al carrer, es pot imaginar que això, en molts països, podria fer caure un govern. Aquí, els últims 20 o 25 anys, encara que tinguem més d’un milió de persones manifestant-se al carrer, mai es veu una ampolla trencada, mai s’ha vist cap negoci saquejat i, després de la manifestació, fins i tot els carrers estaven més nets que abans: la gent ni tan sols deixava escombraries, encara que estiguessin molt enfadats expressant la seva preocupació.

Un altre exemple és que Hong Kong solia ser una ciutat molt vibrant en termes de publicacions, de societat civil, ONG... Però des de l’arribada de la llei de seguretat nacional, més d’una cinquantena d’organitzacions no governamentals han desaparegut, incloent-hi algunes de molt famoses; per exemple, el sindicat de professors, molts sindicats laborals, organitzacions de drets humans i Amnistia Internacional, que ha abandonat Hong Kong. Moltes altres organitzacions estrangeres s’han traslladat a altres llocs. Aquesta reducció de la societat civil és una clara evidència que aquesta ciutat està caient ràpidament. És evident que és un mal irreversible.

Això es deu al fet que Pequín ha revisat sistemàticament la seva política sobre Hong Kong: han decidit que ja no toleraran com s’administrava Hong Kong. Però no estem demanant res de l’altre món, només el que ens van prometre. Quan la Xina i el Regne Unit van signar l’acord mutu, el 1984, per retornar Hong Kong a la Xina, Pequín va garantir que la vida a Hong Kong continuaria com de costum i va prometre que Hong Kong romandria sense canvis durant 50 anys, i que l’estat de dret, el sistema legal bàsic i els drets humans fonamentals enunciats en els dos pactes internacionals continuarien. Això és el que van prometre. No estem demanant un gran favor; només demanem que compleixin la seva promesa, és tot.

Exacte! I ara tracten la Declaració Conjunta com si mai hagués existit. El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de la Xina va dir en una conferència de premsa a Pequín que la Declaració Conjunta entre la Xina i el Regne Unit no era més que un document històric. Què volen dir? És un document vàlid! Va ser presentat a les Nacions Unides. Estan dient que és història i això vol dir que poden ignorar-lo. És descoratjador que en dir això estiguin revisant la política de Hong Kong, però un senyal que vam veure molt clarament va ser el 2014, quan el Departament d’Estat de la Xina va publicar un anomenat llibre blanc sobre la política de Hong Kong, en què deia molt clarament que el govern central de la Xina retenia el poder d’administració general sobre Hong Kong. És aleshores quan tot va començar i ens vam espantar.

Perquè, segons la nostra llei bàsica, la Xina va prometre que Hong Kong mantindria el seu propi sistema i que el govern central només retindria dos poders: el militar, que és la defensa, i els afers estrangers, i Hong Kong continuaria amb la seva pròpia administració, el seu propi sistema legal, especialment el seu sistema capitalista. Però ara diuen que retenen tots els poders d’administració. Això vol dir “us controlarem”, i això ha passat.

A l’estil xinès. Perquè ara sabem, com fan a la Xina, que han establert comitès del partit a gairebé tots els nivells de Hong Kong. Crec que tenen membres del partit darrere de l’administració del govern. En tenen un altre darrere de la universitat, l’educació, especialment darrere de la policia, darrere de gairebé tot. Així és com un país comunista governa el seu propi país. El govern és l’administració, però, darrere d’això, el partit que controla és el Partit Comunista.

Crec que tot va començar el 2003, quan el govern de Hong Kong va intentar per primera vegada introduir l’article 23 de la Llei Bàsica, que és una legislació per salvaguardar la seguretat nacional, cosa que va desencadenar enormes protestes, ràbia i preocupació a tot Hong Kong. L’1 de juliol del 2003, hi va haver una protesta als carrers. L’1 de juliol és l’anomenat dia de la transferència de Hong Kong i es va dir que era una protesta de més de mig milió. Jo hi era. Mai vaig creure que fóssim només mig milió: crec que érem, almenys, tres quarts de milió, i aquesta manifestació massiva va desfermar ansietat a Pequín.

Es van adonar que Hong Kong i la seva gent mai no obeirien silenciosament la política de la Xina. Després, van començar a revisar la política des del 2003, van estrènyer el control de manera sigil·losa, de vegades, visible, a vegades, bastant obertament, però de manera lenta i gradual. Sentíem que el govern central estava estrenyent el control en tots els àmbits: la premsa, l’educació, la ràdio, la televisió, la cultura, tot, però tot i així la gent podia celebrar una manifestació. Durant aquestes dues dècades, cada vegada que sortíem al carrer, què feia la policia? Regulava el trànsit, facilitava l’ordre, el procés de la manifestació i mai vam tenir problemes. La policia no necessitava recórrer a crits, advertències, gasos lacrimògens, porres... Mai! Només regulaven. I aquesta interacció era bastant pacífica, bastant civilitzada. Fins al 2019, quan van esclatar les protestes massives.

Perquè la gent estava molt irritada: volien apropar-se a la seu del govern, la policia va tractar d’allunyar-los i hi va haver alguna confrontació, fins i tot física. Aquesta va ser la primera vegada que la policia va fer servir gasos lacrimògens, una mesura perillosa perquè no només fa mal a les persones, sinó que també genera ràbia i després escala. I, efectivament, hi va haver una escalada de la violència, i, hores després, van usar bales de goma. Mai havíem tingut això abans. A ningú li va agradar la violència.

Bé, la societat civil bàsicament ha desaparegut. Això és perillós, perquè, sense societat civil, les opinions de la gent han perdut un canal per expressar-se. Ara, no tenim premsa lliure ni ràdio lliure i la televisió és com la Televisió Central de la República Popular de la Xina. I ara què? Què sent la gent? Està prou enfadada per traslladar-se a l’estranger, cosa que estan fent. I la història és que, des del 2020, ja més de mig milió de hongkonguesos se n’han anat, la majoria persones educades i de classe mitjana. Si els millors cervells se’n van, aquells que tenen la capacitat de dirigir la societat, la classe mitjana, és qüestió de temps abans que aquesta societat s’ensorri. La situació és dolenta, i el pitjor de tot és que no hi veiem futur.

Abans de qualsevol revisió de la política de la Xina cap a Hong Kong, no veig esperança ni possibilitat de canviar la situació actual. Si mires la retòrica o narrativa de Xi Jinping, encara, en certa mesura, estan adoptant aquesta anomenada actitud del llop guerrer, i ens farà mal. Hong Kong mai ha estat un llop: som amics de tot el món. Durant més de 100 anys, Hong Kong ha estat com un imant: persones de tot el món vénen aquí i els encanta. Ara, aquesta és una societat xinesa però, al mateix temps, és un centre internacional: és petit, està atapeït, però és vibrant i fem negocis fàcilment. Adoptem diferents actituds comercials: som eficients, pragmàtics i bilingües, avantatges que la Xina no té.

Quan ho vam veure per primera vegada fa anys, vam tenir un sentiment increïble de calidesa i gratitud al nostre cor, això és cert. Com dic, som amics del món. No som nacionalistes: respectem les persones que respecten els valors universals, i això és el que és important. Sentim que, a tot el món, especialment al món civilitzat, atraiem molt suport i simpatia, i estem profundament agraïts per aquest suport. Avui, casualment, estem parlant sobre Catalunya (un lloc pel qual vaig passar breument fa alguns anys) i, sabent que la nostra veu ha arribat fins allà, m’emociona profundament saber-ho. I això també confirma la meva convicció: podem transformar el món cap a un futur millor; no amb armes, sinó amb la nostra consciència i la nostra veu. Quan el poble de Catalunya escolta la nostra veu, els seus bons cors, tan palpables com són, estan amb nosaltres: els sentim a prop de debò.