Depèn del lloc. Els canvis han estat diversos, amb patrons diferents segons a quina part del país ens ubiquem. D’una banda, hem viscut una gran alteració de tot el litoral, especialment a partir dels anys cinquanta, amb l’arribada del turisme, una evolució molt ben estudiada en el cas de la Costa Brava per part d’Ivette Barbaza a El paisatge humà de la Costa Brava (1966). Alteració que ha continuat després per una atracció creixent de població resident i també de moltes altres activitats econòmiques. La pressió sobre el litoral sembla no tenir aturador. Després, tenim la gran transformació, també per pressió urbanística i d’infraestructures, de la depressió prelitoral, per on transcorren tant l’autopista com l’alta velocitat i el desdoblament de l’N-II, entre d’altres, que ha acabat aïllant pràcticament la serralada litoral de la resta del país. Una serralada Litoral caracteritzada per estar esquitxada de grans urbanitzacions i boscos joves. Una combinació d’alt risc pels incendis forestals que els poden afectar, i més en l’actual context de canvi climàtic. A banda, tenim totes les planes (Empordà, Osona, Depressió Central...), que han quedat dominades per una agricultura cada cop més intensiva, marcada per l’extensió del regadiu i també les granges, especialment de porcs, que han generat molts problemes tant pel que fa a l’ús de l’aigua superficial (regadius) com per la contaminació dels aqüífers (granges porcines). Un problema gravíssim per a un recurs cada cop més escàs. I, finalment, tenim les zones de muntanya, on el procés d’abandonament rural ha marcat també una transformació del paisatge dràstica, amb una concentració cada cop més marcada de la població i les activitats a les valls. En aquest context, tenim bona part del Prepirineu amb boscos molt joves amb altes densitats d’arbres que són especialment vulnerables al canvi climàtic, a les sequeres persistents i a les onades de calor. De fet, això ha impactat en la seva salut ecològica, en la seva capacitat de creixement i la seva funció d’embornal de carboni. Malauradament, els boscos madurs han quedat relegats generalment a petits rodals, amb algun cas excepcional, com ara l’avetosa de la Baga de Riu, i alguns boscos del Pirineu. Només aquests han sobreviscut a una explotació forestal extrema fins als anys seixanta. Per desgràcia, tot i els esforços d’organitzacions com ara Sèlvans, han continuat desapareixent fins i tot aquests darrers anys. D’altra banda, continuen desapareixent zones agrícoles, gairebé ja marginals, així com les pastures. Aquestes són prioritats clau de conservació, tant per motius paisatgístics com ecològics i de seguretat alimentària.

També depèn. Alguns canvis venen de lluny, com ara l’impacte de la fil·loxera al litoral a començament del segle XX, amb una important incidència en zones com ara el cap de Creus. D’altres s’han produït de manera accelerada a partir de la segona meitat del segle XX, com ara l’increment de la superfície forestal en zones de muntanya i la gran transformació del litoral. Cal fer notar que l’alteració del paisatge natural del litoral, que sovint associem amb el franquisme, que també, en la pràctica ha estat molt més dràstica durant el període democràtic, com va posar de relleu la geògrafa Helga Nuell en una tesina presentada el 2001 a la UdG [Evolució dels usos del sòl a la Costa Brava (1957–1993)]. I encara sort dels espais protegits, que han estat un instrument que ha evitat, tot i les moltes limitacions i pressions extremes per sobrefreqüentació, la desaparició d’alguns dels paisatges naturals de més valor.

S’han mantingut tendències com ara l’increment de la superfície forestal en les zones de muntanya fruit de l’abandonament rural, perquè no ha deixat de reduir-se la població dedicada a l’activitat del sector primari, especialment en aquestes àrees més desfavorides, i cada cop més centrades en el turisme. A les planes, s’ha mantingut el procés d’intensificació i industrialització agrària en detriment de la pagesia més familiar. Al litoral, la pressió no s’atura, fins i tot amb noves urbanitzacions. Tot plegat afegit a l’expansió de les infraestructures viàries, nous polígons, com ara el Logis Empordà amb Amazon, i d’altres de previstos que ocupen grans extensions, com ara el de Montblanc. Segurament, l’element més diferencial són tots els paisatges energètics vinculats a l’anomenada transició energètica, ja sigui eòlica terrestre, fotovoltaica i els projectes d’industrialització energètica del mar al golf de Roses i el cap de Creus a partir de l’eòlica marina.

Sí. Ara, sovint el canvi climàtic és una mena de boc expiatori, moltes vegades utilitzat de manera interessada, per prendre determinades decisions, com ara la reducció de les garanties ambientals per aprovar determinats projectes vinculats a la transició energètica que poden tenir impactes crítics sobre la biodiversitat, el paisatge o la autosuficiència alimentària. Sovint, els mateixos que defensen amb aquest argument aquesta simplificació de processos, que a la pràctica és una reducció de les garanties per avaluar els impactes i prendre les decisions i mesures oportunes, acaben defensant l’ampliació d’aeroports, carreteres o l’increment dels creuers. A parer meu, una classe magistral d’hipocresia. El mateix passa amb el cabal d’alguns rius: se n’atribueix la reducció o directament l’assecament al canvi climàtic sense entrar a valorar de manera suficient la incidència d’una extracció creixent d’aigua dels aqüífers o directament del riu per al regadiu, la indústria o el sector turístic. El canvi climàtic actua de boc expiatori que evita afrontar en algunes ocasions la complexitat multidimensional de molts problemes ambientals.

Són unes dades modestes des d’un punt de vista quantitatiu, però rellevants qualitativament pel canvi de tendència que representen. Estem parlant, per al conjunt de Catalunya, d’un canvi que afecta entre un 5 i un 6% del sòl. Aquí el canvi climàtic ha tingut un paper important fruit de les sequeres persistents i onades de calor amb un afebliment dels boscos que ha afavorit plagues forestals. A banda, també el paper que han jugat incendis forestals i les intervencions per aclarides per reduir precisament aquest risc d’incendi, la generació de franges de protecció o intentar reduir la densitat de peus d’alguns boscos per fer-los més resilients a les noves condicions ambientals o la voluntat de recuperar espais oberts en alguns espais naturals.

Sí, ha continuat aquesta tendència, amb un increment del 0,3%, tot i que de manera moderada en comparació amb períodes pretèrits, però sí una ocupació que s’ha concentrat bàsicament a l’àrea metropolitana de Barcelona i el litoral gironí, així com el desenvolupament de grans àrees de serveis i logística. Crec que, precisament, aquestes parts del territori han superat amb escreix la seva capacitat de càrrega de més espai urbanitzat. Caldria veure com podem reutilitzar, recuperar i millorar el que ja tenim urbanitzat tant en habitatges com en zones industrials i logístiques, i no promoure l’expansió de més coberta urbanitzada.

El que diu Joan Caball és ben cert i demostra que hem fet les coses malament, i per desgràcia sembla que no n’hem après encara. Els sòls agrícoles més fèrtils solen ubicar-se en fons de vall i planes al·luvials molt accessibles i sovint ben comunicades. En aquestes condicions, entren en competència amb altres usos altament atractius, com són els industrials, logístics, urbanístics i ara també energètics. Quan l’espai agrari entra en competència amb aquests altres usos industrials o logístics, pràcticament sempre els sòls agraris acaben sortint perdent. Han actuat sempre com una mena de sòl de reserva per a altres usos; un veritable despropòsit. Això ha tingut conseqüències greus, perquè ha reduït la nostra sobirania alimentària, ha incrementat la degradació paisatgística i també ha afectat greument els valors naturals i la connectivitat ecològica i ha afavorit els processos de fragmentació

La protecció dels terrenys agrícoles ha de ser una prioritat. L’any 1993, es va aprovar el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), que va permetre convertir en sòl no urbanitzable el 20% del territori atesos els seus valors naturals a partir d’un pla territorial sectorial. En aquell moment, es va parlar també de la necessitat d’impulsar de manera homòloga un Pla d’Espais d’Interès Agrari (PEIA) per fer el mateix amb els espais agraris. Per desgràcia, no va ser així. El resultat és que hem perdut molts espais ocupats per terres fèrtils i, incomprensiblement, continua passant el mateix. Sembla que no n’aprenem, tot i que ara hi ha algunes iniciatives interessants, com ara alguns plans territorials sectorials agraris (PSTA) d’àmbit comarcal, com és el cas del Priorat i el Penedès i com es vol també a l’Empordà. Veurem com evolucionen i el seu impacte pràctic, però continuo pensant que faltaria algun instrument d’abast nacional per donar-los cobertura. Ara, s’ha aprovat una llei europea de restauració de la natura que també incideix en la millora dels espais agraris des d’un punt de vista de conservació de la biodiversitat. Potser caldria impulsar també una llei de restauració dels espais agraris que afavorís la recuperació de terres fèrtils i la millora de la producció agrària, i també donar suport al sector agrari en el procés de transició que ha de viure per adaptar-se a les noves condicions ambientals i climàtiques tot reduint-ne la petjada ecològica i hídrica. Les polítiques de conservació i la política agrària s’han d’alinear donant-los la mateixa prioritat. No hi ha cap altra solució possible i cal prendre decisions de manera urgent.

Per desgràcia i sens cap mena de dubte, sí. Només cal veure què ha passat i què continua passant. No hem evolucionat; continuen sent una mena de sòl de reserva a disposició d’altres usos que tenen una teòrica rendibilitat econòmica superior. Quan es calcula només el que pots guanyar amb una conversió cap a un polígon industrial però no incorpores en el càlcul tot el que perds pel que fa al valor de les terres fèrtils, de pèrdua de sobirania agroalimentària i d’impacte ambiental i paisatgístic, acabes permetent que es reprodueixi aquest patró de desenvolupament territorial tan irracional i inconscient. Una desgràcia descomunal per a nosaltres i les generacions futures. Repeteixo: cal actuar de manera urgent i coordinada amb polítiques transversals i a totes les escales, des de l’àmbit local a les polítiques comunitàries passant per les nacionals i estatals.

Sens dubte, cal recuperar masos i activitat agrària i forestal per anar configurant paisatges més resilients, és a dir, capaços de sobreviure a les noves condicions climàtiques i ambientals. A més, cal fer-ho evitant prendre decisions que aborden una sola problemàtica. Per exemple, cal pensar a recuperar espais que actuïn com franges de protecció o tallafocs, però que, alhora, serveixin per recuperar activitat ramadera o agrícola i a la vegada permetin millorar la biodiversitat amb la generació d’hàbitats d’espais oberts. Però sempre respectant els boscos madurs i, en canvi, posant en producció els que són joves, facilitant la seva adaptació al canvi climàtic, reduint la seva vulnerabilitat a plagues o incendis forestals i recuperant la capacitat d’embornal de carboni. Aquí també cal molt diàleg entre administració, propietaris i món científic i acadèmic. No hi ha un altre camí per intentar fer les coses bé. En algunes zones com les que citava al principi, a la serralada Litoral, serà molt complicat quan, a més, s’hi afegeix el repte de gestionar-ho en un territori ple d’urbanitzacions enclavades just dins d’alguns del boscos més fàcilment inflamables del país.