Em van pre­gun­tar fa uns dies: “La crisi, per què passa?”. “Perquè el poble es va creure el que li van dir: que per sem­pre podia fer rea­li­tat els seus som­nis”, vaig res­pon­dre.

Pen­seu-hi: l'ori­gen remot de tot el que està suc­ceint es troba en els deu­tes hiper­crei­xents de famílies, empre­ses, estats, ajun­ta­ments, enti­tats finan­ce­res, regi­ons…; cadascú al seu nivell va pen­sar: “Puc”, i es va posar a con­su­mir (com sem­pre: la inversió també és un con­sum). “Puc com­prar aquest habi­tatge”, “Puc adqui­rir aquest mes­cla­dor qua­dri­fun­ci­o­nal hiperbòlic i així expor­taré a Per­nam­buco”, “Puc cons­truir un pavelló d'esports amb pista anti­gra­vi­tatòria”.

Va ser així perquè un bon dia algú va excla­mar: “Poble: tot el que neces­si­teu, desit­geu, voleu, podeu obte­nir-ho; somieu i ho acon­se­gui­reu”, i aquest model que sos­pi­rava per habi­tat­ges amb jacuzzi, per equips indus­tri­als galàctics, per feli­ci­ta­ci­ons de votants agraïts, es va tro­bar que tot això podia obte­nir-ho; i durant un temps al poble se li va donar accés al mate­rial amb el qual ahir esta­ven fets els som­nis: el crèdit, i el poble va acon­se­guir satis­fer els seus som­nis. El pro­blema és que els som­nis del poble sem­pre duren poc: repas­sin la història.

Avui el poble està pagant molt cars aquells béns i aquells ser­veis que va desit­jar i va obte­nir, i aque­lla capa­ci­tat indus­trial esti­mada i acon­se­guida, i aque­lles ins­tal·laci­ons espor­ti­ves inau­gu­ra­des per algú molt impor­tant; avui ho està pagant perquè lla­vors de tot allò no en va pagar res: tan sols va sig­nar papers en els quals sem­pre figu­rava una paraula: Deute, un deute que sem­pre era mit­jançat per enti­tats finan­ce­res que bom­ba­ven aquest mate­rial amb el qual s'han estat fabri­cant els som­nis. I es va créixer, molt, moltíssim; més encara: com més es con­sumís, més es crei­xia; i com més es con­su­mia, més feliç era la ciu­ta­da­nia; i a més feli­ci­tat ciu­ta­dana, més crei­xe­ment; i més bene­fi­cis; i més acti­vi­tat, però també més des­a­pro­fi­ta­ment, i més deute. Què està suc­ceint ara? Doncs que el poble ja no pot seguir sent feliç perquè no pot seguir con­su­mint i, per tant, el sis­tema no pot con­ti­nuar crei­xent.

Durant tres anys i mig s'ha estat inten­tant sal­var els mobles fent el mateix que s'havia estat fent: “Si les coses ana­ven bé perquè es con­su­mia, imple­men­tin-se els ins­tru­ments neces­sa­ris per con­ti­nuar igual”. I del bar­ret en van sor­gir els plans I i aju­des pel 30% de PIB per ficar en les bom­bes que pos­si­bi­li­ta­ven la cir­cu­lació del mate­rial amb el qual es fabri­quen els som­nis. Però els plans I no han rever­tit gens ni el mate­rial amb el qual es fabri­quen els som­nis ha tor­nat a cir­cu­lar, i en el panell de coman­da­ment ha apa­re­gut un llum ver­mell par­pe­lle­jant: “Mal­func­tion”.

I per si algun dubte que­dava sobre tot el que s'ha dit, per a la història que­da­ran les parau­les de Mr George Osborne, can­ce­ller del Exc­he­quer del Regne Unit:“Quan un país perd el con­trol de les seves finan­ces públi­ques, la gent que sofrirà més són els pobres” (El País, 22.10.2010). Quan el Par­tit Con­ser­va­dor va dei­xar el govern el 1997, la taxa de pobresa infan­til al Regne Unit arri­bava al 32%, a quant pot arri­bar ara?