Ara fa uns anys em van expli­car l'anècdota que un estu­di­ant, a qui van posar aquesta mateixa pre­gunta en un exa­men, va con­tes­tar amb una plana en blanc i al final, en lle­tra petita, va escriure: “Això és risc!!”. Òbvi­a­ment el pro­ta­go­nista d'aquesta escena no tenia del tot clara la diferència entre el risc (la pro­ba­bi­li­tat que es pro­du­eixi un succés nega­tiu, en aquest cas sus­pen­dre) i la teme­ri­tat (el fet de llançar-se als perills sense refle­xi­o­nar). Pro­ba­ble­ment va aca­bar com a asses­sor d'inver­si­ons immo­biliàries. En els dar­rers 10 anys les enti­tats finan­ce­res han ali­men­tat una bom­bo­lla en els preus dels habi­tat­ges que era clara­ment insos­te­ni­ble, fins i tot pels que no som experts en eco­no­mia. Des del 2007, a més, hi havia arti­cles en diver­sos mit­jans econòmics inter­na­ci­o­nals que pre­ve­ien el final des­astrós que aca­bem de veure, amb les cai­xes recon­ver­ti­des en bancs i reco­nei­xent una deva­lu­ació dels seus actius immo­bi­li­a­ris del 50%. Fins a cert punt sem­bla rao­na­ble que els inver­sors entrin en un sec­tor que dóna xifres de crei­xe­ment sig­ni­fi­ca­ti­ves un any i un altre, però la pre­gunta és, per què no dedi­car una part dels recur­sos a altres coses? Per què no fer una certa diver­si­fi­cació, per modesta que hagués estat? Al cap i a la fi, per què con­fon­dre el risc amb la teme­ri­tat?

Durant el mateix període, les empre­ses tec­nològiques en gene­ral i les del sec­tor bio­tech en par­ti­cu­lar, han escol­tat un cop i un altre que els seus pro­jec­tes tenien massa risc per ser finançats o per rebre un crèdit. Un amic m'expli­cava recent­ment una con­versa amb un direc­tiu ban­cari que li deia que si els bancs i les cai­xes hagues­sin inver­tit en empre­ses tec­nològiques tot el que han llançat en immo­bi­li­ari, també hagues­sin llençat molts diners, però segu­ra­ment hau­rien fet pujar un sec­tor indus­trial pro­duc­tiu i de futur. Mol­tes vega­des es diu que cal una història d'èxit per convèncer als inver­sors que aquest és un sec­tor atrac­tiu i que el podem fer fun­ci­o­nar també aquí, però la veri­tat és que tenim històries d'èxit rela­ti­va­ment a prop: empre­ses com Almi­rall o Pharma Mar han pogut treure nous pro­duc­tes far­macèutics als mer­cats inter­na­ci­o­nals i jus­ta­ment la set­mana pas­sada Ysios Capi­tal Part­ners, una ges­tora de fons amb seu al Parc Científic de Bar­ce­lona anun­ci­ava que ha tri­pli­cat (com a mínim) la inversió que va fer ara fa un any i mig a l'empresa ame­ri­cana Bio­vex, que acaba de ser com­prada per Amgen.

Per tant, tenim l'experiència molt a prop i els casos d'èxit no són tan lluny. Què impe­deix, doncs, als inver­sors i enti­tats entrar en aquest sec­tor? Pro­ba­ble­ment una certa per­cepció del risc molt sub­jec­tiva: tots sabem el que és un pis i era fàcil veure com puja­ven els preus contínua­ment, però els sec­tors tec­nològics són més difícils de valo­rar i, per tant, la sen­sació de risc és molt supe­rior. Però ara que ja hem fet la prova, ja és clar que posar tots els recur­sos en un sol sec­tor ha estat un gran error i que ha dei­xat l'eco­no­mia pro­duc­tiva en un estat gai­rebé crític. La teme­ri­tat és no començar a inver­tir en nego­cis inno­va­dors ara mateix. Malau­ra­da­ment no podem pen­sar que els sec­tors tec­nològics començaran a ren­dir de seguida ni, sobre­tot, que podran solu­ci­o­nar el pro­blema de l'atur a curt ter­mini, però quina altra opció tenim?