Amb pocs dies de diferència he llegit dos documents breus. Un és la Declaració dels rectors i presidents dels Consells Socials en matèria de política universitària, elaborat en el marc de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP), i l'altre Ten Tech Hubs. European wireless clusters that make industry and jobs grow, publicat per Science|Business Publishing Ltd per encàrrec de Huawei Technologies Co. Ltd., una empresa multinacional xinesa dedicada a les tecnologies de la informació i la comunicació.

En el primer document els màxims responsables de les universitats públiques catalanes posen de manifest que n'estan farts de la política universitària que pateixen. Davant aquesta afirmació vull matisar que les declaracions de les universitats, i en especial dels rectors, són sempre vaticanes, estan sempre revestides d'una extrema prudència. També crec que el que hi ha en aquest document no és cap atac als titulars de la Secretaria d'Universitats i Recerca ni tampoc al govern actual. M'atreviria a dir que tampoc a l'anterior secretaria. Més aviat a una filosofia que es remunta més enllà de la crisi econòmica i que malauradament es consolida.

En el segon document, que no és un rànquing ni ho vol ser, s'estudien deu casos de clústers d'integració de les tecnologies de la informació i la comunicació d'una regió en l'economia i de la regió en la resta del món. Analitza els casos d'èxit de cada clúster. Els clústers triats són Copenhaguen, Tallin, la Costa Blava, Berlín, Munic, Dublín, Barcelona, Estocolm, Rotterdam i Londres. No les ciutats aïllades, la ciutat i, emprant el llenguatge que ens és més proper, la seva àrea metropolitana.

Resulta que aquests grans resultats de Barcelona i la seva àrea d'influència, tan ben situada en el context europeu, es deuen, entre altres, al capital humà, a tenir bones universitats i centres de recerca i a algunes empreses sorgides de les universitats.

Al desenvolupament de Barcelona i al fet que sigui el vèrtex d'una de la megaregions hi han contribuït de manera decisiva dos factors. Un és el gran desenvolupament conseqüència dels Jocs Olímpics. La visió estratègica que va acompanyar la preparació d'aquell esdeveniment va determinar el futur de Barcelona. L'altre és la internacionalització del sistema universitari i de recerca que va tenir lloc a finals del segle passat. Dues persones de gran visió i els equips que les van envoltar són les protagonistes d'aquesta història. Una és Pasqual Maragall i l'altra, Andreu Mas-Colell. Són els impulsors de les estratègies que han fet de la Gran Barcelona un clúster de coneixement.

Els responsables de les universitats, però, es queixen amb raó. La crisi econòmica va congelar els recursos rebuts per les universitats, amb una reducció de l'aportació de la Generalitat i un increment enorme del que paguen els estudiants per assistir a la universitats, excessiu a Europa. Una congelació de les plantilles de personal i una reducció de la capacitat de renovació de les seves estructures, personal i equipament. Tot en una rígida cotilla derivada de la legislació espanyola i del corporativisme de la comunitat universitària.