La viabilitat econòmica d'una Catalunya independent no és un debat de fa quatre dies. El llibre L'autodeterminació en el pensament econòmic català, de Francesc Ribas, editat el 1978, recull diversos episodis on economistes catalans ja formulaven les primeres hipòtesis que avalaven la viabilitat de l'Estat català amb arguments, si fa no fa, com els d'ara. Diu Ribas que un dels primers intents seriosos el va fer a principi del 1923, mesos abans del cop d'estat de Primo de Rivera, Joan Crexells. Posteriorment, durant la segona meitat de la dictadura primoriverista, en van arribar a parlar Carles Pi i Sunyer i Pere Corominas, que contraposaven el caràcter castellà, pel que fa a l'economia, a l'esperit emprenedor català. Durant la posterior etapa autonòmica, Joan Sardà i Lluc Beltran van defensar la creació d'una banca oficial de Catalunya, i l'enginyer Lluís Creus va redactar dos volums sobre l'estructura econòmica de Catalunya i les seves possibilitats. El 1932, Joan P. Fàbregas editava Les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent, on ja denunciava l'espoli fiscal. Artur Costa, el 1962, des de l'exili, a Mèxic, reprenia els enfocaments de Crexells i Fàbregas. La llista és interminable.

«Catalunya sempre ha estat un territori econòmicament molt viable. No som viables com a comunitat autònoma, perquè patim un espoli fiscal del 10% del nostre PIB. Podem ser el motor dels països del sud d'Europa i això la Unió Europea ho vol, perquè la resta de països d'aquesta zona no se'n surten. Alemanya està cansada de posar diners a Portugal, a Espanya, a Itàlia i a Grècia. Nosaltres hem de jugar el paper de motor que Europa necessita i estirar la resta de països. Pel que respecta a les grans empreses, històricament hi ha hagut una burgesia que ha encaixat amb Espanya perquè treia profit del mercat espanyol. Ara veuen que ja no és així, i si no volen que altres empreses els prenguin el lloc faran el tomb.»

«Catalunya podria ser viable si consolidem i eixamplem la capacitat productiva i al mateix temps ens dotem d'un sistema fiscal suficient. Per a les empreses catalanes no els seria cap problema, vivim en un mercat globalitzat on no hi ha ni estats ni nacions. Pel que fa als treballadors, en la mesura que l'estat disposés de totes les competències per regular les condicions de vida i treball i es pogués participar des de la proximitat en la presa de decisions, podria tenir elements positius. Si és una nació que es plantegés la retallada de drets socials, la visió seria, lògicament, negativa. A Catalunya hi ha una cultura industrial molt arrelada per tradició històrica, i hi ha uns valors del treball que impregnen el conjunt de la societat.»

«Aquest és un debat tan seriós que no es pot frivolitzar, i jo no vull frivolitzar. Vivim en un món interrelacionat i és evident que la relació entre Catalunya i Espanya no és només cultural i familiar sinó també comercial. Tot i que hem baixat el pes de l'exportació de Catalunya a Espanya, continua sent el mercat més important que tenim, i això no es pot obviar quan es fan determinades anàlisis. No és temps de debatre això, i amb aquest tema aconseguim generar antipaties i perdre més mercat. Catalunya serà el que cregui que ha de ser, però sobre bases sòlides, no sobre febrades. No sóc contrari que es pugui obrir aquest debat, però d'aquí que Catalunya sigui independent hi ha molt de camí.»

«Empresarialment Catalunya està preparada per mantenir l'estat del benestar ja sigui com a país independent, com a part d'un estat federal o com a comunitat autònoma. Ara bé, vist el panorama actual, tot pas endavant pot ser profitós per a les empreses. En un context normalitzat contestaria el contrari, però ara haig de dir que una de les úniques alternatives que tenim és fer via nosaltres mateixos. Pel que fa a les empreses més potents del país, penso que no tindrien problemes per adaptar-se al nou escenari; són multinacionals. Cometrien una errada si s'hi oposessin, perquè les qüestions comercials no s'han de barrejar amb les nacionals.»