Si una paraula relacionada amb el món empresarial i econòmic és moda actualment en el nostre entorn és emprenedoria. Sense anar més lluny, Catalunya sempre ha estat qualificada de país bressol d'emprenedors i empresaris, però també se'ns retreu sovint la manca d'ambició d'aquestes empreses a l'hora de créixer o establir col·laboracions amb altres. Aspirem a tenir la nostra empresa, la nostra botiga. No vull desmerèixer la necessitat que es fomentin els emprenedors. Jo mateix en sóc un. Només vull posar èmfasi en l'altra necessitat de les empreses: créixer, fer-se grans en dimensions, diversificar i esdevenir competitius en mercats globals.

I en aquest àmbit, hi tenen molt a dir un altre tipus d'emprenedors, els anomenats emprenedors corporatius, aquells professionals que sota el paraigua d'una empresa assumeixen la responsabilitat de posar en marxa nous productes, serveis, àrees de negoci o, i fins i tot noves empreses derivades de l'empresa mare. És en aquest sentit que, de vegades, a les organitzacions els manca visió estratègica i deixen perdre el talent latent d'aquests emprenedors corporatius interns. Amb una bona gestió d'aquest col·lectiu no només conservarem aquest potencial sinó que aconseguirem motivar i desenvolupar les capacitats dels nostres col·laboradors i, al mateix temps, en traurem un profit empresarial.

Podríem classificar els professionals de les organitzacions de maneres molt diferents: en funció de la seva àrea de treball (màrqueting, vendes, operacions, recerca i desenvolupament, recursos humans, administració...), del seu nivell de responsabilitat (alta direcció, comandaments intermedis, tècnics...) o fins i tot en funció dels seus estudis (universitaris, doctors, graduats...). Ara bé, hi ha una altra classificació que m'agradaria destacar: la seva orientació per assumir noves responsabilitats en el desenvolupament d'àrees de negoci.

Des d'aquest punt de vista, podem distingir tres tipus de professionals: aquells que prefereixen tenir molt clara la seva àrea de responsabilitat, les seves atribucions i un dia a dia clarament definit; aquells que tenen ganes d'emprendre, però minimitzant el risc associat a aquest procés; i aquells que tenen ganes d'esdevenir el cap del seu propi negoci, un dia o altre. Em referiré als dos últims casos.

En el primer, ho tenim clar. Són intraemprenedors, professionals ideals per assumir la posada en marxa de noves àrees de negoci, el desenvolupament de nous productes i serveis, a més del seu llançament als mercats. Són emprenedors corporatius, que ens poden ajudar a fer més gran la nostra empresa.

En el segon cas, ens trobaríem amb els emprenedors o, potser també, amb els extraemprenedors. En funció de quin sigui l'interès de desenvolupament d'aquest professional, el seu futur pot ser que impliqui començar una nova empresa, totalment deslligada de l'actual. Es pot donar el cas, però, que el seu interès sigui posar en marxa un negoci nou relacionat o derivat de la seva responsabilitat a la companyia en què actualment treballa. Seria allò que coneixem com una empresa derivada (spin-off). I aquí és on la nostra companyia pot aprofitar aquest potencial i vincular els dos projectes empresarials. No oblidem que una de les tendències que cal potenciar en les organitzacions és l'externalització de les activitats que no siguin clau i, d'aquesta manera, poder aconseguir més agilitat i rapidesa, i centrar-se en allò que diferencia l'empresa. Tot i que no siguin activitats clau, poden estar relacionades amb el negoci i poden ser impulsades per un extraemprenedor.

En qualsevol cas, tant en la situació dels intraemprenedors com en la dels extraemprenedors, en les organitzacions tenim l'oportunitat d'aprofitar el potencial d'aquests col·laboradors i canalitzar-ne les inquietuds. És una gran oportunitat per créixer com a empreses, per enfortir el negoci i per esdevenir més competitius. La deixarem perdre?