El metro de Londres i el de Barcelona fan 150 anys
El passat mes de març es va celebrar el 150 aniversari del primer metro del món, el de Londres. La importància de l'esdeveniment estava avalada per la presència de la reina Isabel II, tot just recuperada d'un atac de gastroenteritis que havia obligat a hospitalitzar-la, del seu marit el duc d'Edimburg, la dona del seu nét la duquessa de Cambridge i l'alcalde de Londres. Després d'una visita a l'estació de Baker Street, famosa per la seva relació amb el detectiu Sherlock Holmes, una locomotora de vapor –una Met Locomotive 1- construïda el 1898 i restaurada pel Museu del Transport, va inundar de vapor i soroll els túnels del que avui dia es coneix a la capital britànica com tube. Es rememorava el primer viatge del que es va denominar Metropolitan railwail que va tenir lloc el 9 de gener de 1863 en el tram entre Paddington i Farringdon.
Dos mesos més tard, el 14 de març, es posava en circulació el primer ferrocarril urbà del continent europeu i el segon del món, el Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, conegut popularment com el tren de Sarrià, inaugurat oficialment la revetlla de Sant Joan. Un ferrocarril que fou una peça clau per resoldre els problemes de mobilitat d'una societat més dinàmica que mai, amb un creixement imparable arran de l'enderrocament de les muralles de la ciutat de Barcelona pocs anys abans. Un ferrocarril que l'inventor de la ciència de l'urbanisme, Ildefons Cerdà, ja havia inclòs en el Plano topográfico del llano de Barcelona de 1855, aprovat finalment el 1861.
En superfície, amb ample ibèric i tracció a vapor, tenia una longitud de 4,72 km. Connectava Barcelona amb les viles de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi, on la burgesia barcelonina tenia els ulls posats, viles que serien incorporades com a districtes de la capital catalana a finals de segle XIX i principis del XX.
UN PROJECTE VIABLE.
Amb inici a la terminal de la futura plaça Catalunya, el ferrocarril passava pel carrer Balmes, tal com Cerdà proposà en un principi per tal de no tallar per la meitat les noves illes de cases del Plan de reforma interior y ensanche des de plaça Catalunya fins a l'avinguda Diagonal, ja que, en un principi, el primer tram de la línia entre Barcelona i Gràcia havia de discórrer entre la rambla Catalunya i el passeig de Gràcia. Dividia l'Eixample en dreta i esquerra amb dues parades a Gràcia, on continuava travessant Sant Gervasi amb parada a la Via Augusta i finalitzava a Sarrià, seu de les oficines i tallers.
Tot i l'èxit de la línia, l'empresa va fer fallida i fou absorbida per una nova empresa, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA l'any 1874. Després de moltes peticions per part dels veïns de l'Eixample, la companyia va decidir posar en servei l'estació de Provença el 1882 i al 1887 la de la Bonanova.
L'any 1905 va canviar-se l'ample de via per l'internacional i es va electrificar la línia, la primera a l'Estat espanyol. L'any següent la via es perllongà fins a peu del funicular i es posà en servei un baixador a Muntaner el 1908. El 1929 es va fer subterrània entre les estacions de plaça Catalunya i Muntaner, el 1954 es va inaugurar un nou ramal entre les estacions de Gràcia i Avinguda Tibidabo, i es va posar en funcionament el 1976 el ramal entre Sarrià i Reina Elisenda.
L'operadora Ferrocarrils de la Generalitat també té previst l'any que ve commemorar el que el seu president, Enric Ticó, ha qualificat d'efemèride “reivindicativa”, que ha d'incloure tot un seguit d'actes consistents en un viatge amb un tren històric, exposicions, seminaris, edició d'un llibre i un segell, jornades de portes obertes, així com un concurs de nanorelats: Un tren d'històries.
Esperem que el 150 aniversari de la segona xarxa metropolitana que va funcionar a Europa, un fet poc o gens conegut, tingui la projecció que un fet tan rellevant es mereix.