Internacionalitzar l'economia catalana, exportar més, comerciar més amb altres territoris. Però a risc de semblar tautològic, del que es tracta és de parlar de mercat, és a dir, del nombre de clients potencials. Les economies desenvolupades del segle XX han tingut mercat intern, les que emergeixen en el segle XXI, també. Els catalans som 7,4 milions, però a la zona euro som 331 milions, i la UE, 501 milions. Les oportunitats de les empreses –i del conjunt d'una economia– són el seu mercat, i el nostre és molt gran, menys que el de la Xina (1.337 milions) però més que el dels EUA (313 milions). Quan el president Mas va dir als empresaris, a Esade, que diversifiquin les seves exportacions de manera que Espanya passi a representar el 30% en lloc del 55% actual, els estava dient que busquessin nous mercats. Si les empreses catalanes creixen en altres mercats el pes relatiu del mercat espanyol baixarà, i és diversificarà el risc, en un entorn en el qual l'economia mundial creix i l'espanyola no.

Evidentment aquest missatge el podem llegir en clau de relació Catalunya-Espanya, com alguns han fet, o el podem llegir en clau de competitivitat. Anar a vendre als països de la UE no és internacionalitzar-se, és anar al mercat de la nostra moneda, i anar a Àsia, Amèrica (m'és igual el sud que el nord) o Oceania és anar a mercats amb moneda diferent, i tant en un cas com en l'altre és anar a buscar nous clients, perquè tal com està la situació, sembla raonable que si tenim un bon producte o servei anem als mercats més actius, no? I si això és així per les grans empreses, les que estaven a Esade, també ho és per les mitjanes i per les petites.

Parlem d'aquestes últimes. La pregunta és: veneu a Catalunya? Veneu a Espanya? Si la resposta és sí, aleshores també podeu vendre en altres mercats. Si veneu en els mercats més propers és perquè hi ha clients que aprecien el que oferiu, aleshores sembla lògic pensar que a Europa i en altres llocs del món també hi pot haver potencials clients que puguin apreciar la vostra oferta, o no? Inicialment no cal anar a Nova Zelanda, als antípodes, ja que els costos de transport potser no ens permeten ser competitius en preu, però sí que podem anar a la UE, que per això tenim l'euro. D'entrada el que s'ha de fer és identificar molt bé els trets dels clients que m'estan comprant aquí, després buscar-ne de semblants per Europa, i a continuació explorar quina competència tinc en els diferents territoris. No és això el que fem per Catalunya i Espanya? Doncs també podem fer-ho per Europa. Els americans ho fan per Amèrica.

Clar, però Catalunya i Espanya ens són propers, la normativa, la llengua. Tenim menys pors. Bé, doncs per anar a Europa, o a altres mercats, ens podem apropar a les cambres de comerç -així tindran més feina ara que la necessiten-, a ACC1Ó, a Barcelona Activa o a l'ICEX, tots quatre ofereixen programes per introduir les empreses en el comerç “internacional” i ens expliquen tots els tràmits que cal fer. La llengua, ai els idiomes, però tant aquestes institucions com les empreses de serveis de traducció i interpretació ens poden ajudar.

És cert, ampliar mercats ens fa incórrer en més despeses però tot és qüestió de gestionar bé la informació. És a dir, anirem a altres mercats perquè estem segurs que el nostre producte o servei té oportunitats (a Catalunya i Espanya ho constatem), el nombre potencial de clients val la pena (podem augmentar significativament la nostra facturació) i la competència és assequible, podem fer-nos un forat. Però el més important, ampliar mercats, és un canvi estratègic de l'empresa, i tot canvi estratègic demana inversió. Per tant, no són més despeses, sinó que hem d'invertir en aprenentatge, estudi, anàlisi i estructures, però probablement anant al primer mercat vindran els següents i en un temps raonable l'haurem amortitzat.

I el finançament d'aquesta inversió? Això ja són figues d'un altre paner.