Com pot ser que una soci­e­tat com la cata­lana, que sem­pre ha estat cap­da­van­tera a l'Estat espa­nyol en crei­xe­ment econòmic, cul­tu­ral i social, es trobi avui en un cul-de-sac sense sor­tida?

La res­posta és a Madrid, a la capi­tal del regne, a la metròpoli que ens ha uti­lit­zat i seguirà fent-ho men­tre no ens des­per­tem per dir prou.

Un atur del 18% en una regió econòmica líder en molts sec­tors com el químic, agro­a­li­men­tari, turístic, i molt dinàmica en tants d'altres, només s'explica si hom és cons­ci­ent que com­par­teix viatge amb un Estat que té el 20% d'atur, però que té regi­ons amb xifres molt supe­ri­ors.

En la con­vergència euro­pea, sobre un índex 100 de la UE-15, els cata­lans estem al 111,8%, men­tre que Madrid està al 131,3%. Fa no gai­res anys, Cata­lu­nya lide­rava aquest tipus d'índex dins l'Estat espa­nyol. Què hem fet tan mala­ment, perquè ja Cas­te­lla i Lleó esti­gui a 110,7%, a punt de superar-nos? Recor­din per exem­ple tots els anys que ens hem estat quei­xant que Madrid s'enduia les seus de mul­ti­na­ci­o­nals, o que deter­mi­na­des fires es tras­lla­da­ven a la capi­tal, o que les infra­es­truc­tu­res viàries i fer­roviàries han estat en letar­gia durant més d'una dècada aquí, quan allà no han parat de fer feina, o quan inver­tien 4.500 mili­ons d'euros en una ter­mi­nal T4 amb tot el que això com­porta, men­tre que per aquí només n'hi havia 1.250 mili­ons.

Ara ens ha cal­gut allar­gar l'edat de jubi­lació i tot­hom ho com­para amb altres països d'Europa per assu­mir que és nor­mal. Doncs no, no ho és pels cata­lans. Els cata­lans hem con­tribuït al fons de reserva de pen­si­ons en un 74% entre 2004 i 2007, quan la resta dels 38 mili­ons d'espa­nyols només han con­tribuït al 26%. Fixin-se si teníem coll per aguan­tar en els 65 anys.

Ara patim per poder pagar les nòmines dels fun­ci­o­na­ris perquè la caixa de la Gene­ra­li­tat és buida, i la solució és endeu­ta­ment i encara, segons la minis­tra Sal­gado, ni amb això n'hi ha prou, i ens sug­ge­reix tor­nar a apu­jar impos­tos quan som, de lluny, la comu­ni­tat que té els índexs més alts en IRPF, cèntim sani­tari, impost de suc­ces­si­ons, etc. I tot això en un entorn en el qual cada any cedim a la resta de l'Estat un 10% del nos­tre PIB, és a dir, uns 20.000 mili­ons d'euros, quan hem d'endeu­tar-nos en vora 10.000 mili­ons. Algú pot enten­dre això? Què més ens han de fer per dir prou? Si a sobre aquests diners ser­vis­sin per inver­tir-los en quel­com que ens garantís el futur. Doncs no, ser­vei­xen, entre altres, per finançar un AVE defi­ci­tari que ha cos­tat 50.000 mili­ons d'euros, o unes xar­xes d'auto­vies fantàsti­ques i majo­ritària­ment bui­des que han cos­tat 35.000 mili­ons, o un aero­port com el de Ciu­dad Real que no té cap uti­li­tat i ha cos­tat tant com la T1 del Prat, i tan­tes altres mala­gua­nya­des inver­si­ons que no ens apor­ten res de bo.

En l'edu­cació tenim una altra bena als ulls. Pen­sem que l'edu­cació l'arre­gla­rem posant pedaços, set­ma­nes blan­ques, més hores lec­ti­ves d'això o d'allò, quan el pro­blema amb el model edu­ca­tiu es diu Espa­nya. És un pro­blema de valors, una soci­e­tat que ens ha anat trans­for­mant soci­al­ment cap a la desídia, la manca d'ini­ci­a­tiva, l'exigència cap als altres no cap a nosal­tres matei­xos, tot acom­pa­nyat d'una tele­visió naci­o­nal que ens ha segres­tat hores i hores de pen­sa­ments per fer-nos cada cop més espa­nyols sense ni ado­nar-nos-en. Per molt que cele­brem que TV3 sigui periòdica­ment la tele­visió líder a casa nos­tra, recor­din que hi ha un altre 75% de tele­visió feta a Espa­nya, i amb visió espa­nyola, i ens l'empas­sem com si també fos nos­tra.

Quan tot el mal ve d'allà mateix, quan estem a punt de la ruïna, de la misèria, i del col·lapse intel·lec­tual, només hi ha una via: l'Estat propi per cons­truir de nou una soci­e­tat nos­tra, for­mada pels que som aquí, apro­fi­tant el que ens han ense­nyat els que ja no hi són, però que han dei­xat molta pet­jada encara arreu. Cal recu­pe­rar els valors pro­pis i intrínsecs dels cata­lans, i tots junts cons­truir un nou Estat, que torni a ser cap­da­van­ter al sud d'Europa. Hi som cri­dats tots els que ara som aquí, no ho dei­xem per als que vénen dar­rere nos­tre perquè ho tin­dran molt més difícil.